“Entenem la festa com un grup tocant i la resta passant-s’ho bé”
Agost. S’acosta la Festa Major i per això entrevisto Els Grallers del Montgrí, una colla que no passa desapercebuda, sigui pel so de les seves gralles o pel sarau que munten any rere any. Van començar sent sis i ara ja són una trentena, disposats a ser l’ànima de la festa allà on van. Em trobo amb en Joan Maria Pareta, el director musical del grup, i en Toni Roviras, que li diuen “el cridaner” o “el tercer director”, perquè m’expliquin com va començar tot. No triguen a sortir noms d’altres membres: en David, “l’amo”, en Fermí, “el segon director”, en Ramon, “el poeta” i el que porta els comptes, la Tali i l’Inti, que ja preparen amb més gent La Nocturna, en Pere del Robert, “l’holandès” que va portar la batuta dels tambors, en Miquel, l’Albert i en Francesc, els joves que continuaran el grup, i tants d’altres. Es nota que són una colla unida, el secret per celebrar 26 anys.
Com va sorgir la idea de crear un grup de grallers?
TONI ROVIRAS: La cosa va ser curiosa. A mi no m’interessava gens la gralla, però un dia, la dona d’en Joan Maria Pareta, la Lina, em va proposar de muntar un grup de grallers. Ella havia contactat amb un grup d’aquí Torroella que estaven vinculats a la Festa Major i ho havien intentat, però no se n’havien sortit. Llavors, ens vam trobar a Casa Pastors amb gent que coneixíem de vista i a principis del 96 vam començar a assajar a l’antic local de la Caixa de Barcelona que ens deixava en Valentí. La sorpresa va ser que al primer assaig la Lina no va venir, va venir en Joan Maria.
JOAN MARIA PARETA (riu): Jo havia sortit de l’Escolania de Montserrat i havia tocat la flauta travessera, però la gralla no l’havia tocada mai. Vam dir: “ens hi posem?” i ens hi vam posar. No sabíem què era una gralla i bufar una canya encara menys, però ens en vam anar tots dos a La Bisbal d’Empordà amb un home que fabricava tibles i tenores i ens va fer dues gralles.
Els inicis no devien ser fàcils si partíeu de zero.
JM. P: Quan vam començar teníem un mestre, l’Agustí Monguilod, que fabricava canyes i ens en va donar. Però totes les gralles del grup eren diferents i les canyes d’en Monguilod eren per tenora, i clar, costava molt afinar. Vam estar més o menys un any així, fins que vam anar a veure la colla de grallers de Banyoles, que eren els que venien cada any per la Festa Major. Ells ens van recomanar que canviéssim de canyes i unifiquéssim les gralles, i va ser llavors quan vam afinar.
“No sabíem què era una gralla i bufar una canya encara menys”
És complicat tocar la gralla?
T. R: És un exercici que s’ha d’anar fent i si no el fas és dur.
JM. P: És complicat, pateixes i has d’assajar. Has de tenir diafragma, bufera i fer llavis. Nosaltres toquem amb gralles de carrer, gralles que fan soroll. N’hi ha unes altres de més petitones i estretes que porten claus i sonen molt bé, però si estàs a vint metres no les sents, has d’esperar que passin pel teu costat. Nosaltres quan toquem ens senten des de l’altra punta del carrer, aquest és l’avantatge. Però clar, necessites potència.
Tothom pot tocar-la? Ha passat molta gent pel grup de grallers.
T. R: Sí. Abans de saber tocar la gralla hi ha tot un procés i hi ha d’haver uns assajos, però tothom pot tocar-la, només cal interès.
JM. P: Sí, ha passat molta gent pels grallers, jo diria que cap a cent persones. Alguns molt joves, d’entre 14 i 15 anys.
“Tocar la gralla és complicat, pateixes i has d’assajar, has de tenir diafragma, bufera i fer llavis”
En aquest sentit, podríem dir que els grallers també sou escola, perquè molts integrants han après a tocar i a llegir partitures amb vosaltres.
JM. P: Hi va haver una època que volia venir molta gent nova, gent molt jove, però també algun de gran, i ens vam organitzar. El dilluns, abans del nostre assaig, i el dimecres fèiem assaig dels que n’aprenien.
T. R: Ara ho porta en Fermí Penalba, però durant molt de temps ho havia portat en Joan Vilà, i nosaltres dos i en Ramon Alenyà més puntualment. Són grups que assagen a part amb la idea que a la llarga toquin amb nosaltres. No són classes professionals, però ens serveixen per anar renovant el grup. Ara tenim una generació de joves amb vint-i-pocs anys que són molt trempats, tant a les gralles com amb els tambors, i realment són els que continuaran.
JM. P: Mira si som escola que dels grallers n’han sortit tres grups de música que han tingut èxit: Acció, mínim tres integrants del grup havien passat pels grallers; Els Matats, tots eren grallers i van començar fent cançons que tocaven amb nosaltres; i ara els Akoblats, que també fan cançons de les nostres.
Ara que parleu de les cançons, com decidiu el repertori que toqueu?
JM. P: Vam començar tocant el que hi havia als manuals per aprendre a tocar la gralla. Després, a mesura que anàvem a cercaviles amb altres grups de grallers, si ens agradava el que tocaven els hi demanàvem la partitura. I ara amb internet, la gent ho penja tot allà i ens ho descarreguem. En Fermí i jo de tant en tant diem: “dilluns que ve hi ha partitura nova” perquè n’hem trobat una que ens agrada. I llavors, la presentem a l’assaig i els altres diuen si la volen fer o no. Sortim una mica de la línia tradicional. Toquem molts passos dobles, danses, valsos i alguna ranxera, sí, però també ens agrada tocar coses més modernes. Ara, per exemple, toquem “Ay mamá” de la Rigoberta Bandini.
Quantes n’heu tocat fins ara?
T. R: Des que vam començar n’hem tocat unes 70. Tenim un repertori llarg, tot i tenir fama de tocar sempre les mateixes.
JM. P: Clar, com que habitualment hi ha gent que comença, intentem tocar sempre les cançons bàsiques que la gent ja ha sentit i que els hi agraden, perquè s’animin, com el “mi la la” o “la presó del rei de frança”. I en aquestes sempre posem els nous a davant i els veterans no toquem tant. Però també fem peces noves i fins i tot en tenim alguna de creació pròpia. En Fermí va guanyar un concurs que vam fer d’escriure peces i la seva la toquem molt sovint.
T. R: I també escrivim estrofes. Tenim en Ramon Alenyà, que li diem “el poeta” i de tant en tant ens fa lletres pels llocs on anem.
“La cercavila més especial és Sant Genís, perquè ve tothom qui ha assajat durant l’any”
Recordeu la primera actuació que vau fer, com va anar?
JM. P: La primera tocada que vam fer va ser gràcies a en Valentí, que ens va fitxar pel barri de fora portal.
T. R: Va ser el primer any. Encara hi havia els grallers de Banyoles i nosaltres vam fer una cercavila curta. Recordo que feia tramuntana i no vam ni arribar a Plaça. No teníem camisa encara i per anar tots iguals vam decidir portar la samarreta dels 700 anys del Castell del Montgrí.
De totes les que heu fet, quines cercaviles us han marcat més?
JM. P: Barcelona va ser apoteòsica. Ens van convidar per una trobada de gegants centenaris. Nosaltres estem acostumats a tenir 50 o 100 persones, i allà va ser increïble. La gent van al·lucinar perquè no estan acostumats al nostre estil.
T. R: Estan acostumats a grallers que acompanyin els gegants i nosaltres a vegades els deixem enrere. No anem junts, intentem estar amb els gegants, però acabem anant per lliure pel que sigui, perquè ens aturem aquí i allà.
JM. P: La cercavila més especial, però, és Sant Genís, perquè ve tothom qui ha assajat durant l’any. I després hi ha el cercabirres -La Nocturna- que és la de deixar-se anar, allà només anem amb el mocador blau i tothom fa el que vol. El súmmum és quan toquem durant La Nocturna a La Sala, allà toquem el cel. I una de les cercaviles que també recordem molt és la que vam fer durant anys a Espinelves per la Fira de l’Avet. Ens encantava i ens sabíem totes les cançons de Nadal.
T. R: Ja els hi vam dir, si no ens llogueu, vindrem igualment.
“Allà on anem la gent ens recorda, sigui per bé o per mal, ens recorden”
A més de tocar, també us agrada la faràndula, heu muntat alguns saraus.
JM. P: Tenim un armari tan ple de disfresses… No ens ha fet mai mandra disfressar-nos i enmig d’una cercavila som capaços de posar-nos un barret de romans i tocar la processó de Verges perquè tothom quedi parat.
T. R: Ens agrada molt fer xous. Pel primer carnaval ens vam disfressar de putes i la gent es va escandalitzar. Ho vam fer perquè nosaltres ens dèiem Grallers del Montgrí “els putes” -així entre cometes. Això de fer el puta ens ho va ensenyar el mestre Monguilod, vol dir fer veure que toques, aguantant la gralla amunt, però deixant que toquin els altres. I als cercabirres, que ara es diuen La Nocturna, també havíem fet xou. Ara fem només la part musical, però havíem muntat històries teatrals amb Jesucrist Superstar, Pons Pilat, etc.
JM. P: Ho hem representat tot. Una vegada fins i tot vam sortir tots en banyador i vam posar a Plaça les piscines que no hi ha a Torroella, dient: els grallers fem les piscines que l’ajuntament no ha fet. Érem una colla molt irreverent a l’època.
T. R: Allà on anem la gent ens recorda, sigui per bé o per mal, ens recorden.
26 anys després, creieu que Els Grallers del Montgrí sonaran molts anys més?
JM. P: Tenim corda per estona, jo crec que sí.
T. R: El secret és que som un grup que ens ho passem bé i riem molt als assajos. Ho donem tot des del minut zero i entenem la festa no com un grup tocant i els altres escoltant, sinó com un grup tocant i la resta passant-s’ho bé. I ens agrada implicar-nos-hi: si trobem una senyora al balcó, ens aturarem a tocar-li una cançó.
JM. P: Nivell no en tenim gaire. Jo soc el director i si em posés seriós i volgués que el grup tingués un nivell molt alt, la majoria de la gent ja no hi seria. Perquè costa molt amb la gralla i hi ha gent que ja es desanima sense que els exigeixis. Per això, nosaltres tenim molta paciència i si hi ha gent que ha fallat i ha perdut el fil, quan ve n’hi tornem a ensenyar. Sabem que l’important és fer colla i tenir bon ambient. No volem patir, volem passar-nos-ho bé.
T. R: I potser per això tenim 26 anys.
