A mitjan dels anys seixanta, la construcció dels primers hotels i les primeres urbanitzacions va encetar la configuració de l’Estartit actual. El primer edifici d’apartaments es va edificar a la urbanització Els Griells, que aleshores tot just naixia més enllà del Ter Vell per iniciativa d’un promotor barceloní. La idea de bastir un immoble d’habitatges per llogar en aquell indret de la platja va ser d’un grup d’inversors italians, de Roma, al capdavant dels quals hi havia el jove emprenedor Walter Troiani Pasqualetti, que aleshores tenia 36 anys. Però, com va ser que un italià originari dels Abruços, del poble de l’Aquila, descobrís l’Estartit i la platja més llarga del Baix Empordà?
Acabada la Segona Guerra Mundial, i en l’escenari desolador i desolat d’una Itàlia per reconstruir, el jove Troiani va obtenir el títol de topògraf. Cansat dels anys de guerra i amb les ganes de menjar-se el món que donen els 18 anys, va marxar cap a Veneçuela, on els italians feia segles que hi emigraven i eren sempre ben rebuts. Era un país atractiu, amb molts recursos naturals, sobretot petroli, i en ple desenvolupament social i econòmic. Troiani va treballar en el planejament de les obres de construcció de la carretera BR 230 o Transmazònica, al Brasil, però al cap d’uns anys es va dedicar fonamentalment a la urbanització de Caracas, la capital veneçolana, treballant en la construcció de carrers i places. També va projectar i construir el complex residencial de Valle Verde, al municipi d’Ocumare del Tuy, a l’Estat de Miranda, però a l’inici de la dècada dels seixanta va tornar cap a Itàlia perquè amb el seu germà més gran, l’Ángelo, tenien la possibilitat de transformar un antic convent romà en un hotel.
Durant la seva estada al Brasil i a Veneçuela, el Walter s’havia adonat que el turisme era la indústria del futur, i que, sobretot, podia ser-ho al Mediterrani. Espanya era un bon lloc per desenvolupar-la, perquè aquesta indústria encara no existia i tot estava per fer. Després de vint anys d’autarquia econòmica i aïllament internacional, la dictadura del general Franco va haver de renunciar a aquest model made in Spain i obrir-se al món, liberalitzant l’economia, amb la tutela i el suport dels Estats Units. L’eina per fer-ho va ser el Pla d’Estabilització Econòmica de 1959. La seva posada en marxa va permetre començar a recuperar les dues dècades perdudes i va generar una dècada de fort creixement econòmic i social, que va fer que aquesta part de món deixés de ser la més pobra i endarrerida de l’Europa occidental.
Decidit a fer realitat la seva idea, durant l’any 1963, Troiani va viatjar a les Balears i també va recórrer en tren la costa del Llevant espanyol fins a Gandia sense trobar el que buscava. L’acompanyava Corrado d’Ascanio, homònim de l’enginyer creador de la Vespa i soci, amic i conveí seu. Amb ell i altres socis, Troiani pensava promoure la construcció d’un complex turístic, però encara no sabia on. Havent acabat el seu viatge de prospecció, el Corrado i el Walter van agafar de nou el tren a Barcelona per retornar cap a Itàlia via França, però en el trajecte fins a la frontera francesa l’atzar va jugar les seves cartes i el destí de Troiani canviaria per sempre.
El viatge en tren des de Barcelona fins a la frontera francesa per la línia de Maçanet de la Selva i Port Bou era llarg i donava per molt, fins i tot per fer bones coneixences. Així va ser en aquest cas, ja que Troiani i d’Ascanio es van asseure al costat de Fèlix Graells Farró, secretari de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí des de 1940, que aleshores tornava cap casa després d’haver anat a Barcelona, possiblement, per resoldre algun dels seus afers municipals. La conversa entre ells tres devia sorgir aviat, qui sap si arran de compartir foc per fer un cigarret, ja que tant Troiani com Graells eren molt fumadors. La qüestió és que quan el tren era a prop de Flaçà una greu avaria a la catenària va interrompre el viatge sobtadament i definitivament. Devia ser llavors quan Graells no va dubtar gens a convidar els dos joves emprenedors italians a acompanyar-lo i conèixer Torroella de Montgrí i l’Estartit, tot esperant que poguessin reprendre el viatge l’endemà o al cap d’un parell de dies. Així va ser com Troiani va descobrir aquest tros de l’Empordà petit i se’n va enamorar per sempre. ¡Ho il posto e la spiaggia dei sogni! -diuen, diuen que va exclamar-. Havia trobat el lloc i la platja que sempre havia somniat.
Amb el secretari municipal de guia, el Walter va avançar en la concreció del seu projecte de construir un establiment turístic a la costa. Des d’una de les torres de guaita forestals que l’Estat tenia instal·lades a la muntanya gran i directament sobre el terreny, va determinar molt bé quina era la millor zona per construir-lo. Volia que des de les habitacions dels apartaments es poguessin veure ben alineades totes les illes. L’indret que va elegir va ser el dels terrenys salabrosos que hi havia a tocar de la platja, passats els aiguamolls del Ter Vell en direcció cap al sud. Aquells terrenys eren propietat de Pere Roselló Casals, un agent immobiliari i promotor barceloní amb casa a l’Estartit, que els havia anat comprant als seus propietaris torroellencs amb la intenció de construir-hi una zona residencial, l’actual urbanització Els Griells, en la qual hi preveia, fins i tot, església i escola.
Amb la intermediació d’en Graells segurament, Troiani va contactar amb Roselló i va adquirir el compromís de comprar-li dues parcel·les de grans dimensions, situades arran de mar, les números 111 i 112 del planejament que el promotor ja havia fet dels terrenys. El Walter volia construir-hi dos edificis de sis plantes d’apartaments d’uns seixanta metres quadrats cadascun, units per una zona comuna central en què hi hauria un gran espai verd amb piscina, restaurant-bar, discoteca i àrea de serveis comercials com ara perruqueria i supermercat.
Quan el ferrocarril va tornar a funcionar i tenint els terrenys emparaulats, Troiani i el seu amic Corrado van marxar de nou cap a Roma des de Flaçà. Ara, només havia d’aconseguir els socis amb el capital necessari per tirar el projecte endavant. No li va ser molt difícil, perquè, només unes setmanes més tard, ja tenia el grup d’inversors interessats. Tots eren amics i constructors romans i de la regió del Lazio que, ells o els seus pares, havien fet bons negocis durant els anys de la reconstrucció italiana.
Per fer front a totes les despeses derivades de la compra dels solars i el finançament de les obres, Troiani va obrir un compte al Banco Central de Torroella, aleshores dirigit per Cels Sais Ballester. Segons recorda el seu fill, Cels Sais Pagès, Walter Troiani i el seu amic Corrado d’Ascanio es van presentar un dia al banc amb una maleta plena de dòlars, de bitllets de mil dòlars!, amb la intenció d’obrir-hi un compte corrent. Com que ja era tard i el banc era a punt de tancar, el director, que estava sol, perquè els empleats ja havien plegat tots, va suggerir als italians que passessin al seu despatx i així podrien comptar tranquil·lament el contingut de la maleta, mentre ell tancava la porta del carrer. Troiani i d’Ascanio li varen dir que no calia, que no tenien pressa, que li deixaven la maleta i que ja passarien l’endemà per formalitzar l’ingrés. I així va ser. Aquest primer contacte i la formalitat que li van mostrar va fer que Salis Ballester establís una bona relació amb ells i que, fins i tot, els ajudés a formalitzar la compra dels terrenys de la Pletera on volien construir els apartaments. Tot fa pensar que va actuar com a “home bo” per contribuir al bon fi de l’operació i que compradors i venedor quedessin satisfets del tracte que feien.
El setembre de 1963 es va formalitzar la compra de les parcel·les i els plànols van ser aprovats per Urbanisme el juliol de 1965. Els Apartaments Artit es podien començar a fer realitat. La idea del nom amb què es va batejar l’edifici no se sap de qui va sorgir, però, qui sap, si tenint en compte que els socis eren romans, la denominació triada no provingui de la semblança entre Estartit i l’expressió ‘est artit’ del llatí, que vol dir ‘és art’, i d’aquí els apartaments Art.
Per seguir de la vora el procés de construcció, Troiani es va traslladar a viure a l’Estartit. A l’inici s’hostatjava a l’Hotel Santa Anna, però després, quan les obres van començar realment i la seva esposa, Elisabet de Magistris, també va viatjar cap a l’Empordà amb els seus fills, van llogar un pis a Torroella, a la plaça del cinema. Més tard, van tornar a l’Estartit, a la Villa Juanita del Cap de la Barra. Finalment, però, quan els apartaments van ser acabats, la família Troiani-de Magistris va ser la primera a instal·lar-se al nou edifici Artit.
Fotografies: Àlex Troiani de Magistris
Les obres de construcció es van iniciar la primavera de 1965 i van acabar l’estiu de 1966. Només hi van treballar empreses torroellenques. El projecte era de l’arquitecte i tècnic urbanista Joan Anguera i Vicente. Els constructors van ser els germans Joan i Peio Payet, que també havien participat en la construcció dels hotels Coral i Panorama, mentre que de la part de la fusteria se’n va cuidar en Martí Sarasa i de la fontaneria i l’electricitat, en Josep Alabau. La inversió que s’hi feia era important per l’època. Hi van participar molts paletes i operaris del poble que van treballar a preu fet, fins al punt que les obres van ser conegudes com “les obres de can patiràs” per l’exigència que hi havia. L’excavació dels fonaments va comportar la construcció d’un mur de contenció per protegir l’edificació del mar i evitar que les llevantades inundessin els soterranis de l’edifici, amb la qual cosa també es va començar a definir l’alineació del que avui és el passeig. Finalment, no es van construir els dos edificis amb la façana de cara al mar com s’havia imaginat Troiani, sinó un de sol amb façanes a quatre vents, garatges, un restaurant i una discoteca. Era la segona construcció més alta després de l’Hotel Panorama, que s’havia acabat un any abans, tot i que ja feia tres estius que funcionava. Amb els materials sobrants, i per encàrrec també dels inversors italians, els mateixos operaris i professionals van construir després l’edifici Capri, igualment a Els Griells.
En paral·lel a la construcció dels apartaments, la urbanització del Sr. Roselló començava també a néixer; inicialment els carrers i, després, els primers habitatges unifamiliars. El primer de tots es va edificar al costat mateix de l’edifici d’apartaments dels Troiani per encàrrec d’una família de Vic.
L’estiu de 1966 va ser el primer que es van ocupar els nous apartaments, majoritàriament per les famílies italianes que hi havien invertit i relacionats, per això Els Griells va ser conegut durant molt temps com “els italians” o “les italianes”, segons amb qui parlessis, però també hi havia alguns llogaters anglesos, ja que Walter Troiani tenia molt bones relacions amb els operadors turístics britànics. Així, la britànica Sabina Spencer era sòcia de Troiani, i a través de la seva Agència, Sabina Holidays, es cuidava del lloguer dels apartaments i els contractes amb touroperadors com ara Beach Villas o Star Villas. Precisament, van ser aquests majoristes els que es van fer càrrec de la gestió de la discoteca de l’edifici, denominada The Custard Beast. Era un bon reclam per als turistes que portaven a l’Estartit. Pel que fa al bar i restaurant de l’edifici, el Barracuda, i la seva magnífica terrassa que mirava a les Medes, a pocs metres per sobre de la sorra i l’aigua, el portaven inicialment els mateixos Troiani, però després van optar per llogar-lo i cedir-ne la gestió a tercers.
La discoteca era al soterrani de l’edifici, a sota mateix del restaurant; per tant, era un local lluny del carrer Santa Anna, però això no era cap obstacle perquè sempre estés ple. De fet, hi havia una “línia de transport”constant entre el bar Beach Comber i The Custard Beast, de manera que amb un Ford Taunus portaven nois i noies cap als Griells. Un cop allà, podien sopar pollastre a l’ast amb patates i sangria al Barracuda i després continuar la festa a sota fins que clarejava, quan molts acabaven finalment dormint a la platja.
Era la discoteca més genuïnament british de totes les que hi havia al poble, perquè tot el personal de la barra i de la porta era britànic. Estava decorada amb dibuixos i grafismes de la cultura psicodèlica, que també arribaven aleshores del Regne Unit, juntament amb l’LSD i la marihuana. Els havien pintat els londinencs John Rees i Dick Sanders l’hivern de 1966. Rees residia a Eivissa i els hiverns es llogava per fer diners i Sanders l’ajudava. Rees va fer l’esquema dels dissenys i Sanders en va pintar el farciment. El nom de The Custard Beast sembla que va sorgir arran d’un somni que va tenir Rees durant un d’aquells dies de feina, whisky i drogues, en què es veia perseguit per un monstre de mostassa llefiscosa. L’expressió li va agradar al gerent del club i va decidir batejar-lo amb aquell nom tan original. Un parell d’anys més tard, Rees i Sanders van fundar GAS (Great Alternative Stores) a Yorkshire i van esdevenir els introductors de les samarretes impreses amb dibuixos a la Gran Bretanya i a mig món.
Fotografies: Àlex Troiani de Magistris
El Custard era un dels locals més originals de la Costa Brava. Quan s’hi entrava només es veien les parets blanques buides, sense cap decoració especial, però quan el discjòquei encenia la llum negra o black light sorgien els dibuixos fantasmagòrics de Rees i Sanders, fets amb pintures fluorescents. Sobretot destacava un gran bruixot que hi havia a la paret del fons, la més allunyada de l’entrada. Aquella lluminositat tan particular creava una foscor violàcia molt peculiar que s’arrodonia encara més amb la música també psicodèlica de grups com ara The Birds, The Doors, Status Quo, Deep Purple, Pink Floyd o Jefferson Airplane, per citar-ne només mitja dotzena. Troiani viatjava sovint a Londres i en un dels seus viatges va comprar tots els discos de The Beatles que s’havien publicat fins aleshores per a la discoteca, però la Guàrdia Civil li va requisar tota la compra amb l’excusa que era contraban.
A l’edifici Artit, els germans Troiani, l’Angelo, el Walter i el Sergio, hi van tenir apartaments durant molts estius. Primer els van utilitzar ells i després van llogar-los, però amb el temps s’ho van vendre tot i van retornar al seu país. L’Angelo, el gran, va ser el primer que va marxar cap a Itàlia. El més petit dels tres, el Sergio, va gestionar durant uns anys el bar i restaurant i es va cuidar també de l’agència de lloguer d’apartaments que hi havia al peu de l’edifici. Amb tot, l’any 2000, va decidir vendre els apartaments que tenia i retirar-se a les platges romanes. El Walter va marxar cap a Itàlia abans, l’any 1987, quan ja tenia 63 anys, però fins fa pocs anys la seva família encara ha mantingut la propietat d’alguns apartaments. Avui, l’edifici pertany totalment a la comunitat de propietaris dels apartaments. Cap d’ells és del grup d’italians que els van construir a mitjans dels anys seixanta i que van començar a poblar els Griells. Només el fill de Walter Troiani, l’Àlex, s’ha quedat a l’Estartit, on treballa i viu amb la seva família.
