Els joves escriuen
15 d’abril de 1982
Estimat Johann,
És ben bé que la Zelma ha sortit de carn del pare, sempre amb aquell esperit aventurer que tant costa desenganxar-li. Que no hi està bé, aquí, amb mi i les cosines? Segur que s’avorreix tant que vol explorar món per no haver de passar tot el dia amb nosaltres. Tinc tantes ganes d’estar al teu costat… Ja sé que no és la primera vegada que ens ho fa i hi posaria la mà al foc que tampoc serà l’última, però aquest cop no em sento acompanyada per ningú i em trobo tan sola, que no sé com aguantar el malestar que tragino dintre meu. Podria ser perquè mai havia marxat tants de dies, però la trobo a faltar. L’enyoro moltíssim i em faig dir inútil! No sé cap a on més buscar, fins i tot he caminat quasi dues milles fins arribar al riu, passant per les dues masies que hi ha pel camí i per la caseta de fusta pintada d’un color blau cel gastat, saps de quina et parlo, oi? Doncs res. No hi era. On es pot haver ficat aquesta nena? Oh, Déu meu! No puc aguantar tanta pressió al pit ni el nus que em rau a la panxa. Perdona si quan reps la carta hi hagi zones on la tinta és escampada al paper, són les meves llàgrimes. No sóc capaç d’aguantar-me-les mentre t’escric aquesta carta.
Ara mateix no tinc res més a dir-te, com pots comprendre per a mi no hi ha més problema ni patiment que el que visc dia rere dia des de fa ja massa dies. Si us plau, germà, si us plau, torna’m resposta al més aviat possible. Promet-me que quan la rebis, et posaràs a escriure la que em pertanyerà a mi, espero que d’aquí poc. Jo faré el mateix quan sàpiga la més mínima notícia de la Zelma, la nostra estimadíssima germaneta, que tanta tristor em recau per la seva causa.
Fes-ho, Johann, i em faràs una mica més feliç.
Un petó de maduixa,
La teva floreta
