De la mateixa manera que avui dia es necessiten espais per aparcar-hi els vehicles automòbils, als anys trenta feien falta llocs on deixar-hi la tartana o el carro i especialment els cavalls.
Sobretot els dies de mercat i evidentment per la fira hi havia molta demanda d’aquestes quadres. En el meu record n’hi havia quatre, a part dels estables particulars de cada casa. Totes disposaven de separacions individuals per a cada animal, algunes, fins i tot, es podien tancar amb una porta; a vegades es feien servir de cort de porcs.
Un d’aquests pàrquings era al Frontón, de la família Amer i Bernatallada. Un altre, al passeig de Vicenç Bou, de la família Sabrià. Una de més petita, amb una dotzena de quadres, al carrer Vermell, de can Pere Busquets. I del que millor us puc parlar és del de can Llos, al passeig de Catalunya. Era un edifici antic, amb voltes de pedra, però la part de davant havia estat reformada i convertida en botiga de comestibles i basteria.
Així doncs, els dies de mercat, arribaven pagesos dels pobles veïns i sobretot dels masos. Deixaven la tartana al carrer i entraven el cavall. Hi havia un mosso encarregat de netejar les quadres i donar menjar als animals.
Els pagesos aprofitaven per fer arreglar o comprar algun guarniment, alguna eina, comprar o vendre bestiar… Les pageses venien ous, verdures, llegums, etc., i a la botiga compraven arengades, carbur, cafè, pastes de sopa, arròs, colònia (tot això a granel i a unces o lliures). També lleixiu, sabó, espelmes, xocolata, llaunes de sardines…
Pensant en aquells temps hi ha un aspecte que és el que més trobo a faltar, també en molts altres àmbits de la nostra vila. És el tracte amb la gent. Ja sé que el poble ha crescut, que els canvis són molt accelerats, que el jovent se saluden a la pantalla (com en aquelles pel·lícules de ciència-ficció). Però no voldria que sonés anacrònic el fet de poder saludar i encaixar les mans. Conèixer els clients pel seu nom i cognoms, i saber una mica de quin peu calcen.
Celebro que això encara passi a can Llos, perquè com diu la dita, no només de pa viu l’home…
