Què passa amb els polítics i els nostres governants, què hi diu el president de la Generalitat?
És possible que molts dels problemes que Catalunya pateix avui dia tinguin el seu origen en una classe política de “baixa qualitat” -“polítics de plàstic”, sense ànima, superficials i poc preparats- que solen utilitzar la política com a benefici personal en comptes d’utilitzar el seu talent i esforç per dur una mica més enllà els límits de la comunitat. I els electors no podem millorar-ho perquè les eines per fer-ho han estat segrestades pels mateixos partits, tal com ho assenyala amb precisió l’enginyer i escriptor Xavier Roig, que reflexiona que hem de ser conscients que una mala classe política pot enfonsar un país. La seva poca qualitat o incompetència abaixa i arrossega el to general de la societat, perquè, al capdavall, i com tot grup social, els interlocutors que aquesta classe s’acaba buscant són del seu baix nivell i perfil.Cal recordar també, i amb recança, que actualment les diverses forces polítiques estan dirigides per un petit grup de quatre o cinc persones que són les que prenen la totalitat de les decisions importants. Com recorda amb encert Salvador Cot, els partits tenen actualment una estructura “quasi militar” amb indicacions verticals que no són discutibles. S’han convertit en organitzacions hiperprofessionalitzades amb l’objectiu de decidir sobre el destí de la màxima quantitat possible de diner públic. I d’això en depenen el sou i el futur d’uns milers de persones que gràcies al partit disposen de bons llocs de treball en el sector públic.
Canviar aquesta dinàmica no és fàcil. Les llistes obertes implicarien la recerca de candidats brillants, creïbles, capaços de guanyar debats als seus oponents i disposats a sotmetre’s a l’escrutini dels mitjans de comunicació. Just el contrari del tipus de candidat elegit pels aparells polítics. La reacció dels partits a aquesta nova possibilitat ha estat, fins ara, corporativa, negativa i covarda.
També convindria que els polítics no subestimessin els votants. Que no els menyspreessin intel·lectualment més encara del que solen fer-ho. Cap altre gremi treballa d’un temps ençà amb tanta insistència per desgastar la seva pròpia credibilitat. Serveix el que deia amb encert el geni Albert Einstein: “La veritable crisi és la crisi de la incompetència.”
Els governants
Els catalans som davant d’un govern mancat d’una mínima coherència ideològica, que causa a la ciutadania la impressió que per damunt de tot es prioritzen els interessos de gestió partidista. Es reparteixen el poder sense pudor en comptes de governar amb eficiència. I això té un cost per al país, tal com assenyala lúcidament Jaume Sobrequés, militant crític del PSC i actual rector de la UCE.
Poden aquests governants que no han aconseguit ni tan sols el traspàs dels aeroports, ni dels paradores nacionales, i que no han pogut evitar l’espoli fiscal de Catalunya, comandar raonablement el nostre país? El desgavell de Rodalies -traspassat parcialment, per fi, però sense trens, ni vies, ni estacions…!- i que un xarlatà de la política de baix nivell com el senyor Rodríguez Zapatero aixequi la camisa, avui sí demà també, als polítics catalans, representa un altre símptoma de la qualitat deficient dels nostres governants. De tota manera, i de forma paradoxal -potser també per compensar-, el govern català es mostra el més prohibicionista dels governs. El prohibicionisme sol ser inversament proporcional al poder dels governs i com menys poder té un govern, més sol prohibir…
El president de la Generalitat
Cal recordar que ara fa 77 anys que va ser elegit president de la Generalitat Francesc Macià i que va prometre que treballaria per una Catalunya “políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”. El president Montilla s’ha reivindicat sense vergonya hereu de Francesc Macià i continuador de la seva obra. I en part és cert, com també ho és que abans ho han estat els presidents Companys, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. Llàstima que aquesta reclamació d’herència sembli relativista, frívola i partidista. La història situa Macià com un polític fill de l’èpica i de la representativitat simbòlica. No era un polític de gestió, era un polític idealista. Cal assenyalar, per tant, que quan el tripartit adopta el seu legítim i conegut eslògan “Fets, no paraules” se situa als antípodes de la concepció política de Macià.
Reflexions
És possible que un retoc en el sistema -obrir les llistes electorals i admetre què costen els partits polítics i qui els paga- podrien servir per començar a recuperar una part del prestigi perdut per la nostra classe política.
Així mateix, seria també un bon moment perquè els polítics reflexionessin, es traguessin de sobre el plàstic i cuidessin l’ànima, i adoptessin una nova postura moral contrària a la prepotència i al cinisme postmodern, tot recuperant valors com la humilitat, el coratge, la generositat i l’esperança, a la manera com reflexionava amb saviesa Ramon Trias Fargas.
“Tingueu la humilitat de la saviesa.
Tingueu el coratge de la justícia.
Tingueu la fe del patriotisme.
Tingueu la generositat que mereix la victòria.
I, sobretot, tingueu esperança, ara i sempre.”
I tot això només és a les seves mans. Ens cal i és necessari que els nostres polítics recuperin la credibilitat i la confiança perdudes. La societat i la democràcia els necessita.
