Podem mantenir l’optimisme?

Reflexions

Anava a escriure “Podem mantenir l’optimisme”, i finalment he decidit posar-hi l’interrogant: “Podem mantenir l’optimisme?”. M’explicaré. Ramon Tremosa, diputat català al Parlament europeu, expert en infraestructures, que ara deu tenir bones ocasions per debatre sobre trens, ports, autopistes i aeroports amb Magdalena Álvarez, també diputada europea i inoblidable exmestressa de les nostres infraestructures, va decidir escriure l’any 2008 el llibre Catalunya, país emergent, després d’una conversa amb un consultor de Flandes que li havia dit precisament això: “el teu país és un país emergent”. Segons l’economista Francesc Granell, que, per cert, coneix bé Torroella, “un país emergent és un país que no figura en el mapa i que en deu anys fa un salt endavant espectacular, un país que, produint un bé o servei, passa a ser líder i a situar-se en els primers llocs del món”. Com Finlàndia.

Les bases de partida del llibre de Tremosa eren:

  1. Al segle XXI Àsia serà la fàbrica del món i cada vegada més països participaran en les xarxes globals de producció (un ordinador és un 5% anglès, 3% francès, 15% indonesi, 12% xinès…) i, com a conseqüència, els trànsits de mercaderies es multipliquen.
  2. Europa produeix menys, però seguirà sent el principal país comprador i, per tant, faran negoci els que distribuiran les mercaderies.
  3. La Mediterrània serà el centre del comerç marítim mundial i pot arribar a ser el mar més important del món. Els països de l’orient asiàtic ja comercien amb Europa travessant el canal de Suez i entrant a la nostra mar, els de l’Àsia central també volen portar productes a Europa sortint pel mar Negre, i el nord d’Àfrica –des d’Egipte fins al Marroc– també voldrà desembarcar a Europa les seves mercaderies.

Algú es preguntarà com s’ho pot pagar Europa, i la resposta és el manteniment de la seva capacitat innovadora i l’euro cada cop més fort i més desitjat. Un exemple: Flandes i les seves universitats, líders mundials en projectes de recerca (R+D) perquè s’hi han implantat moltes multinacionals que els financen, i a la seva vora han florit moltes empreses locals que són un èxit de creixement equilibrat i respectuós amb el medi ambient.

A partir d’aquí –sempre seguint l’argumentació de Tremosa–, “els catalans estem situats a la millor platja, no en el sentit turístic, sinó en el sentit industrial i potencial… El nord d’Europa està saturat: a Holanda, Flandes, Bèlgica, França, ja no hi caben més instal·lacions, no s’hi poden fer noves infraestructures i tothom està mirant que les mercaderies d’Àsia puguin entrar pels ports del Mediterrani… l’oportunitat estratègica de país és única i irrepetible”. La plasmació pràctica és el trànsit de contenidors als ports de Barcelona i València, escàs l’any 1995, líders al Mediterrani l’any 2007, davant de Marsella i Gènova.

I ara ve la meva reflexió i el meu interrogant. A causa de la crisi econòmica, aquests mesos el tràfic mundial de contenidors fa aigües. Al port de Barcelona la frenada ha estat brusca; l’any 2009 ha caigut un 30% respecte de l’any anterior. (A Tarragona, que partia de zero, s’ha multiplicat per 6,5 però és molt lluny de les xifres de Barcelona, la desena part). Per acabar-ho d’adobar, els pirates fan estralls a l’entrada del mar Roig i els bucs asiàtics es poden plantejar d’evitar la ruta.

En aquestes noves condicions, podem mantenir l’optimisme? Doncs, jo crec que sí. La crisi ens ha sacsejat i ens ha fet veure els grans errors comesos, perquè les finances han produït bombolles absolutament desaforades. Els bancs no n’han après. Hi tornaran, i caldrà que les institucions internacionals hi posin aturador; ja veurem si se’n sortiran. Però l’economia productiva, segurament més assenyada, recuperarà el pols. Crec que l’arc mediterrani té un futur econòmic clar, que el tràfic marítim serà intens, que s’implantaran al nostre país empreses estrangeres i locals de valor afegit que ens faran un país emergent.

Però amb una condició, que resumiré amb un exemple.

Deia l’autor del llibre que abans comentava que, parlant dels treballadors amb un empresari del Vietnam, aquest li va dir que els seus “tots parlaven anglès, tots sabien fer anar els ordinadors, tots coneixien les noves tecnologies, tots estaven motivadíssims…”. En el camp educatiu, feina no ens en falta, doncs. I encara jo hi trobo a faltar una bona formació humanística, però potser no es pot demanar tot.