“Els dies que van del 7 d’agost al 9 de novembre de 2014 són
els més apassionants de la història política catalana d’aquest segle.”
Vicent Partal
Quan els llibres d’història expliquin el procés d’independència de Catalunya, la data del 9 de novembre de 2014 serà clau i emblemàtica. Contra pronòstic, amb la prohibició del govern espanyol i del Tribunal Constitucional, uns dos milions tres-cents mil ciutadans van votar i van fer perdre la credibilitat internacional de l’Estat espanyol.
Vicent Partal, periodista i director del diari digital VilaWeb, explica els secrets del 9-N en un llibre d’àgil lectura, amè, rigorós, i molt ben documentat, en el qual fa una dissecció amb expertesa dels fets d’aquella votació revolucionària i inèdita que van convertir Catalunya en centre d’interès mundial. En presentem un breu resum i comentari.
Tot va començar quan, el 12 de desembre de 2013, els representants de CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP prenien la decisió de convocar el 9-N després de l’espectacular cadena humana que l’11 de setembre havia travessat de cap a cap el país. Mas ho feia amb una pregunta binària pensant a mantenir dins el procés Unió Democràtica i també Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa.
La data la va suggerir Quim Arrufat de la CUP, ja que el 9 de l’11 era l’11 del 9; o sigui, l’onze de setembre al revés, i aquell dia faria també vint-i-cinc anys de la caiguda del mur de Berlín. Els partits polítics signants representaven 87 diputats dels 135 que té el Parlament de Catalunya, una majoria d’un pes i un valor democràtic incontestables. Una majoria dins la qual hi havia els dos partits del govern i el primer partit de l’oposició. I fou allí on varen començar els onze mesos més trepidants de la història política de Catalunya.
A Madrid, l’acord dels partits catalans va caure com una bomba. El 8 d’abril, tres membres de la comissió del Parlament de Catalunya (Joan Herrera d’ICV, Jordi Turull de CDC i Marta Rovira d’ERC) intentaren sense èxit que Madrid cedís a la Generalitat el poder legal d’organitzar un referèndum d’autodeterminació (hi va haver 299 vots en contra i 47 a favor). Només el grup d’Esquerra Unida i els nacionalistes hi van votar a favor. El 2 de juny, per sorpresa, Joan Carles de Borbó va anunciar la seva abdicació a favor del seu fill Felip. El president Mas va avisar que això no faria canviar el procés d’independència. El 14 de juny, la comunitat educativa del Principat va reaccionar contra la llei Wert amb una gran manifestació a Barcelona. El 19 de juny, hi va haver la coronació de Felip VI amb vestit militar on reafirmà el seu compromís amb la unitat de l’Estat espanyol. El 25 de juliol, Jordi Pujol va admetre haver comès evasió fiscal amb diners irregulars a l’estranger, i el 29 de juliol va renunciar als seus càrrecs a CDC i CiU i a les prerrogatives com a expresident de la Generalitat.
El 30 de juliol, Mas va anar a la Moncloa i va comunicar que convocaria la consulta sobre la independència d’acord amb la llei catalana. Rajoy va dir-li que no acceptaria la consulta, cosa que desesperava els partidaris de la “tercera via” i sorprenia els mitjans i els governs estrangers.
El 7 d’agost, hi va haver una reunió entre Mas i Junqueras que va esquerdar la confiança entre els dos dirigents. Mas descartava posar urnes contra el parer del Constitucional, tal com de fet acabaria posant-les. I Junqueras, en canvi, volia urnes, fos quina fos la decisió del Constitucional. I tanmateix va ser ell qui acabà trencant el pacte i gairebé dinamitant la possibilitat que els catalans votessin el 9-N.
El 10 de setembre, Mas va fer una ofrena històrica al Fossar de les Moreres. Mai cap president de la Generalitat ho havia fet en aquest espai. La Diada, amb la convocatòria de la V (símbol de votació i de victòria) que uniria la Diagonal i la Gran Via de Barcelona, va ser una de les mobilitzacions més grans que s’han vist mai a Europa, amb gairebé dos milions de participants i amb un gran ressò internacional.
El 19 de setembre, el Parlament va aprovar la llei de consultes populars no referendàries amb 106 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i PSC i el vot de Joan Ignasi Elena que havia abandonat el grup socialista) i 28 en contra. La llei es va publicar al DOG el 27 de setembre i el 29 de setembre el govern espanyol, en una reunió extraordinària, va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei i contra el decret de convocatòria. I el Tribunal Constitucional en un temps rècord ho va admetre a tràmit. Amb això, legalment, el 9-N quedava paralitzat. El 30 de setembre, milers de manifestants es varen aplegar davant dels ajuntaments catalans sota una intensa pluja al crit de “Volem votar”.
La prohibició del 9-N va comportar haver de tallar l’anunci de TV3 de la convocatòria. Tampoc es va deixar usar com a cens el Registre de Població de Catalunya, i es va observar la rebel·lió d’un grup de funcionaris sensibles a les amenaces de Madrid per la por a perdre la feina. En contrapartida, el 4 d’octubre, batlles de les 911 poblacions que havien fet plens sumant-se al 9-N van acudir al Palau de la Generalitat per lliurar els acords al president amb el record inesborrable dels batlles alçant les seves vares de comandament i cridant “Independència!”.
En la reunió del 13 d’octubre del Palau de Pedralbes, la unitat i el consens sobre el 9-N es va trencar, i això va ocasionar un dels moments més crítics del procés. Les opcions eren irreconciliables. El Govern va presentar una nova fórmula per fer compatible la consulta a través d’un procés participatiu per poder esquivar els atacs judicials del govern espanyol. I va proposar unes eleccions plebiscitàries com a consulta definitiva després del 9-N. ERC no va acceptar la fórmula i va rebutjar el nou format pel 9-N. La CUP, en aquest context, va convocar una assemblea oberta a la plaça de Sant Jaume on Quim Arrufat, David Fernández i Isabel Vallet varen deliberar i finalment varen decidir continuar amb el 9-N, decisió que va ser clau per a salvar el procés. A la taula només varen quedar-hi inicialment CiU i la CUP, però el “nou 9-N” acabaria sent un èxit. El 19 de novembre, l’ANC i Òmnium varen convocar un acte a la plaça de Catalunya de Barcelona per exigir unitat als partits polítics. El 21 d’octubre CiU, ERC i la CUP varen reprendre el consens sobre el nou 9-N. Després, ICV-EUiA també s’hi va afegir.
La bola de l’enfrontament més dur amb l’Estat que mai cap polític català del segle XXI havia imaginat començava a rodar. Recordem que les consultes populars fetes entre el 2009 i el 2011 en la meitat dels municipis de Catalunya havien aconseguit uns vuit-cents mil votants. El referèndum de l’Estatut del 2006 havia tingut el vot favorable d’un milió vuit-cents mil catalans. Amb vista al boicot dels espanyolistes, tothom insistia a fixar en un milió i mig de votants per a poder parlar d’èxit en el 9-N.
Amb les prohibicions, es renunciava a votar mitjançant la llei de consultes suspesa pel Tribunal Constitucional, utilitzant els instituts com a alternativa als col·legis electorals, on els electors es registrarien en el moment de votar i respondrien a la pregunta acordada. El nombre de voluntaris necessaris per gestionar aquest nou 9-N era de 18.000. El 27 d’octubre, el Govern va obrir el període per a reclutar voluntaris. En un sol dia se n’hi van apuntar vint mil, que varen arribar a quaranta-quatre mil –més del doble dels que calia- poc després, cosa que va superar de llarg qualsevol previsió. El nou 9-N es va convertir en un “procés participatiu” votant en locals de la Generalitat, controlat per voluntaris, entre els quals hi havia funcionaris i assumit pel Govern.
El 31 d’octubre, el govern espanyol va decidir d’impugnar també el nou procés participatiu i el Tribunal Constitucional, el 4 de novembre, va acceptar de suspendre cautelarment el procés tal com li havia demanat el govern espanyol. El Govern català va reaccionar i va desobeir la suspensió del TC, ja que només faltaven cinc dies i el procés ja no es podia aturar.
El 6 de novembre, el govern espanyol va intensificar una ofensiva d’amenaces a consellers, directors de centres educatius, funcionaris, professors, voluntaris, ajuntaments. Mentrestant, un huracà de protestes va prendre els balcons i les finestres de Barcelona i de tot Catalunya. El repic d’atuells va ser immens. A cada poble i a cada barri la gent picava i picava i això durà fins al dia abans del 9-N. L’estat va reaccionar perplex; amenaçant, atacant, desanimant, intoxicant, amb atacs informàtics per impedir el recompte a les meses, rebentant els telèfons dels dirigents de l’ANC, fent córrer el rumor que els agents de la policia espanyola estacionats a Calella assaltaria a la nit el centre de recompte de vots.
El 7 de novembre, es va tornar a reunir el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i Mas va afirmar que assumiria totes les conseqüències legals que es derivessin de la consulta.
Mentrestant, Rajoy continuava dient: “El 9-N no es votarà”, però fou una enorme derrota, tant per a ell com per la credibilitat internacional d’Espanya. “Els catalans no votaran demà”, van arribar a anunciar les autoritats espanyoles el 8 de novembre a Brussel·les.
Finalment, el 9 de novembre, la jornada de votació es va fer sense cap incident. Totes les amenaces del govern espanyol van quedar en no-res. Nou polítics europeus neutrals varen fer “d’observadors internacionals”. Periodistes arribats de tot el món també hi eren presents.
Finalment, la xifra definitiva de votants fou de 2.344.828 dels quals el 80.91% (gairebé un milió nou-cents mil) havien votat el doble sí i es varen pronunciar a favor de crear un estat independent per a Catalunya. El ressò internacional de la consulta va ser enorme.
El Principat va viure un dels dies més importants de la seva història, una de les revolucions més agradables que el món havia vist mai. El procés del 9-N havia estat prohibit per l’Estat espanyol. El seu màxim òrgan jurídic, el Tribunal Constitucional, va ordenar dues vegades que no es fes. El govern espanyol va afirmar que faria tot el necessari per evitar la presència d’urnes al carrer. El dia abans els comissaris europeus van rebre una nota del govern espanyol que deia que els catalans no votarien. I van votar. I Brussel·les ho va veure. Espanya no va poder evitar-ho. La comunitat internacional parla d'”estat fallit” per referir-se a aquells estats que són incapaços d’imposar la seva sobirania i que, per tant, signifiquen un risc per a la mateixa comunitat internacional. El 9-N Espanya va ser un estat fallit, ja que no va ser capaç d’imposar les seves lleis a Catalunya. I el món sencer i les cancelleries europees, d’una manera molt particular, van prendre nota que Catalunya regia els seus propis afers d’una manera independent, escrupolosament democràtica, pacífica i amb plena llibertat.
Amb el 9-N l’inici del final del procés democràtic per aconseguir la independència de Catalunya s’havia consolidat i ja no tindria aturador.
Referència bibliogràfica
PARTAL, V., 9-N desclassificat. Història secreta d’una votació revolucionària, RBA La Magrana, Barcelona 2015.
