A vegades passa que, després de llegir un bon llibre, se’t refresca la memòria i tornen, a l’alcova dels teus records, aquestes sensacions que un temps enrere van remoure el millor de tu mateix com a persona i que havien quedat diluïdes en la sobreabundància de les coses noves. Crec que ens passa a tots i que si forgéssim un xic més en el gran ollam de les coses viscudes, la nostra sensibilitat milloraria força.
Dit d’una altra manera, furgar en el nostre passat i pinçar aquells moments que encara ens emocionen, ens retorna part de la calor humana que perdem cada dia… encara que sigui retornant a històries passades, a cavall de la nostàlgia.
Per això és bo llegir bons llibres, perquè els grans escriptors, en aquest cas escriptora, fan de la seva ficció una gran còpia de seguretat del que, gairebé sense adonar-nos-en, hem acabat oblidant i… Déu n’hi do, ens obren els ulls perquè veiem que el que està passant al nostre voltant té tants i tan dramàtics trets com aquelles històries que ens estarrufaven el pèl anys enrere i encara avui ens emocionen.
Sí, he llegit Los besos en el pan, d’Almudena Grandes, sobre la qual més endavant escriuré per compartir amb vostès quines emocions han ressuscitat en mi mateix quan he passat la darrera pàgina.
La música clàssica, la gran música, em fou indiferent fins al començament dels vuitanta. Jo havia estat educat en una família en la qual únicament la meva mare s’encarregava, amb els seus discos de La vervena de la Paloma, Los gavilanes i El caserío, de recordar-nos el que era una gran orquestra. Però els ulls -a més de les orelles- se’m van començar a obrir quan vaig anar al cinema a veure Los unos y los otros, una emotiva pel·lícula en la qual diverses famílies viatjaven al llarg del temps, des dels moments de més cruesa de la Segona Guerra Mundial fins a la ressaca de tota la barbàrie que va produir en cada una d’elles. Sí, com el de la trilogia Century, de Ken Follet, però trenta anys abans que el mestre gal·lès ens fes el seu gran regal.
En Los unos y los otros , de Claude Lelouch, que també va dirigir Un hombre y una mujer, sorgeix la vida de quatre famílies, la d’una ballarina russa, un pianista alemany, un altre de jueu que s’enamora d’una violinista francesa i el líder d’una banda de jazz. Ens va fer viatjar pel drama de les seves vides i ens va portar, vint anys de cel·luloide després, a un espectacle de música i dansa en el qual els que estàvem asseguts a la butaca del cinema sentíem que els pèls de l’emoció se’ns posaven de punta en escoltar El bolero, de Maurice Ravel.
No sé si a cap altre, però a mi se m’ha obert la gana per quelcom que -ho dic sense complexos- no m’havia ni ocupat ni preocupat mai. El de l’apoteosi final d’aquella pel·lícula, així ho veig avui, que trenta-cinc anys després va despertar l’interès de molts milions de taujans musicals com jo, que no havíem tingut ocasió de creuar-nos, ni d’aturar la nostra atenció en la millor música, en la qual diverses desenes d’instruments acaben unint les seves notes de forma meravellosa.
I ahir, com deia línies enrere, vaig acabar de llegir Los besos en el pan i vaig sentir quelcom semblant, però amb matisos. Havia llegit, no fa gaire, Las tres bodas de Manolita, un relat descarnat i autèntic del que va passar entre els que varen perdre la Guerra Civil espanyola quan el franquisme va començar a caminar. No va ser un descobriment com el de la música al cine, perquè a ningú que naixés en els anys cinquanta i fóra mínimament il·lustrat i curiós se li podia escapar el drama d’aquella postguerra.
Però Almudena Grandes et posa davant dels ulls un relat que enganxa per la seva gran qualitat narrativa i la cruesa de tot el que vas llegint. En acabar, ho reconec, vaig respirar fort mentre em deia que els espanyols som bàrbars i que potser no tinguem remei.
I ara, després de llegir Los besos en el pan, penso que, a més a més, vivim al marge del que passa al nostre voltant, o que senzillament no volem obrir els ulls perquè les coses dures no ens tallin la digestió. Almudena Grandes, com em va passar amb l’apoteosi musical final de Los unos y los otros, m’ha ofert una antologia del drama social que es viu als carrers per on he passejat aquest mateix matí.
El llibre és la suma de moltes històries tendres i dures, algunes duríssimes, que es poden donar en un bar d’un carrer de la nostra ciutat, o en un centre de salut d’un barri que va a tancar per optimitzar, allunyant-la, l’atenció mèdica als ciutadans, o la solitud de qui decideix sortir del mig perquè no ha trobat millor company que una ampolla… o unes històries de solidaritat entre ciutadans autèntics, o d’amor de dos joves revolucionaris.
No remenaré més el seu contingut perquè seria un mal agraïment a un llibre al qual dec quelcom important i que val la pena ser llegit. Els el recomano.
