Un dels arbres més característics de les nostres contrades és el xiprer, un típic arbre de la Mediterrània que sembla ser que podria ser originari de Grècia, l’Iran o l’illa de Xipre. De fet el nom d’aquesta illa podria tenir alguna connotació amb el d’aquest noble arbre.
Recordo que a principi dels anys vuitanta, el primer ajuntament democràtic va donar un impuls important a la plantació d’arbres i va enjardinar els espais públics de la vila. En aquesta tasca, es van plantar uns quants xiprers en diversos indrets: voltants de l’església, racons del carrer de Mar, plaça de l’Empordà. Quan es va inaugurar el local del Recer (Llar del Jubilat) es va intentar plantar un xiprer al pati que dóna al carrer dels Dolors, però tot seguit van aixecar-se veus en contra d’alguns dels membres de la junta de jubilats al·legant que aquell era un arbre de cementiri i que no el consideraven el més adequat per a un lloc destinat a la gent de la tercera edat.
Efectivament, aquest és un concepte estès sobre la simbologia del xiprer. La seva silueta allargada, estreta i punxeguda i el seu color verd fosc li donen un aspecte espiritual únic. Apunta cap al cel i encara que en molts llocs se’l coneix com “l’arbre de la mort”, per això a la majoria dels cementiris mediterranis es pot divisar la seva silueta, al lloc d’on procedeix se’l denomina “arbre de la vida”. Al mateix temps, però, el veiem en molts jardins com a figura ornamental important i a la nostra comarca és característic trobar-lo plantat en rengleres denses, normalment a la part nord dels camps de conreu, formant una tanca, una barrera de protecció contra el fort vent del nord: la tramuntana. Però els xiprers són també símbol d’hospitalitat. Els antics romans plantaven tres xiprers a la porta de casa seva com a símbol de benvinguda i acolliment.
Però no és intenció d’aquest escrit fer un estudi sociològic o científic d’aquest meravellós arbre, sinó remarcar el fet que, tot i la seva important transcendència espiritual, el xiprer és un arbre esvelt, elegant, que moltes vegades es planta en solitari i resulta un element decoratiu extraordinari (sembla ser que només a l’Iran s’han trobat boscos del tipus de xiprer mediterrani -cupresos supervisens- i encara no se sap si van ser plantats o de creixement espontani). Arbre típic de la Mediterrània que dóna identitat al seu paisatge. Pensem en la Toscana, en la Grècia i la Roma antigues, en els petits poblets de l’Empordà i en la nostra vila, on és un arbre mal vist per segons qui.
Però tot això, en aquesta població, en molts espais públics, s’han arribat a plantar molts xiprers. L’ajuntament té un equip de jardiners municipals de contrastada vàlua, però és una llàstima que aquests no hagin sabut copsar mai la força de l’estètica original del xiprer. És un costum, un mal costum d’aquest equip de jardiners, podar els xiprers i, el que és més greu, tallar la seva punta a fi que no creixin massa i arrodonir-los, trencant així tota la seva força. Un arbre esvelt i prim es converteix en els jardins de Torroella en un arbre rodanxó, arrodonit, seguint les formes i línies estètiques dels jardins versallescs o vienesos, lluny de l’autenticitat i el simbolisme dels xiprers salvatges.
Jardiners de Torroella, deixeu que els nostres xiprers creixin amb tota la seva arrogància i simbologia. Si trobem un xiprer voldrà dir benvingut, si en trobem tres, us oferim la nostra hospitalitat, i si tot un camí de xiprers, que podem quedar-nos eternament. No els maquillem. Deixem-los que apuntin cap al cel. Que s’enlairin damunt nostre acompanyats de pins i oliveres.
