La Unió Europea té molts reptes sobre la taula. En el semestre actual, sota presidència francesa, de ben segur que passaran coses importants, ja sigui perquè estan a l’agenda de l’actiu Sarkozy, o per moments no previstos que també tindran el seu espai. Entre els previstos a l’agenda francesa, hi ha la ratificació del Tractat de Lisboa per part de tots els estats; tot i el fiasco irlandès, es procurarà trobar fórmules perquè tots els vint-i-set estats li donin el vistiplau. Un altre tema és esmerçar esforços en la solució de la crisi econòmica i també ser líders en accions contra el canvi climàtic i a favor d’un medi ambient adequat per a la humanitat. També hi ha a l’agenda -de fet ja hi ha donat un impuls- el rellançament de la política mediterrània. A més, Sarkozy s’ha proposat avançar en la defensa europea, tema controvertit pel fet que toca un escenari complex que afecta de ple el sentiment de molts ciutadans europeus que s’han manifestat pacifistes en els darrers anys. I és que Europa està acostumada a contractar la seguretat i no fer massa ús de les accions militars pròpies, les quals queden sovint relegades o bé als EUA o be a l’OTAN, tot i que moltes, d’alguna manera, també defensen, a més de tot occident, Europa. De fet, la participació més activa de la UE en l’escenari mundial va ser sol·licitada pel presidenciable americà Barack Obama, en la seva recent visita a París, en el sentit que la Unió Europea s’havia de plantejar desenvolupar una política de seguretat i defensa comunes. I és a aquest escenari al que Sarkozy vol donar un impuls, amb l’objectiu de dotar la UE d’una capacitat en defensa que ara no té, tot i que, de fet, per aconseguir aquest impuls li vindria molt bé que ja hagués entrat en vigor el Tractat de Lisboa. El seu redactat, si s’aplica en clau europea, permet fer avenços significatius en matèria, entre d’altres, de seguretat i defensa.
Al marge de les qüestions importants que estan sobre la taula de la UE, n’hi ha algunes que sempre s’han de tenir en compte i procurar que vagin bé, com és el consens entre els estats membres de la UE, ja que situacions de confrontació o d’interessos contraposats o diferents generen un trencament de la unitat comunitària, amb el conseqüent desencís entre els ciutadans europeus i la pèrdua de lideratge en el pla internacional. També s’han de millorar les relacions amb els EUA, que durant tota l’administració Bush no han sigut bones. És d’esperar que, sigui qui sigui el proper president de l’estat més poderós de planeta, les relacions seran millors, tot i que amb Obama el gruix de la ciutadania europea hi connecta més. També en el pla internacional convé mantenir bones relacions amb Rússia, amb els estats limítrofes, inclosos els de la riba mediterrània, i amb els estats emergents, com la Xina i l’Índia. Veurem si la presidència francesa dóna per tant, però el que és cert és que, pel bé de la Unió i dels ciutadans europeus seria bo que anéssim cap el camí descrit.