Els jocs olímpics representen la màxima expressió de l’esport mundial i els de Pequín han tingut un èxit esportiu sense precedents amb les gestes de Michael Phelps –el nedador de Baltimore-, del jamaicà Usain Bolt, i de l’etíop Kenenisa Bekele i amb l’equip xinès com a guanyador absolut del medaller per primer cop en la història; encara que seria més raonable corregir el rànquing amb el concepte “medalles per càpita” que pondera els metalls en funció de la població i Xina, amb 1.300 milions d’habitants i amb 100 medalles (51 d’or), quedaria, per exemple, per darrera d’Espanya amb 18 medalles (5 d’or) si s’apliqués aquest factor de correcció. L’èxit també ha estat organitzatiu, encara que la Xina s’hi ha gastat 40.000 milions de dòlars, quasi quatre vegades més que a Atenes 2004.
Això contrasta, però, amb la imatge propagandística i enganyosa de la farsa de la nena suplantant la cantant autèntica en la cerimònia inaugural dels Jocs i amb l’allistament de ciutadans anònims per actuar de públic i ambientar artificialment les grades dels estadis i pavellons.
Així mateix es fa evident la gran contradicció de l’Esperit Olímpic, segons el qual s’han d’aturar totes les guerres, i la pau i la germanor universal són realitat al món durant 15 dies, quan ja el primer dia dels Jocs es va declarar una guerra entre Rússia i Ossètia del Sud.
També caldria reflexionar sobre la gran mentida referida a que els Jocs Olímpics es regeixen per la Carta Olímpica que diu en el seu article 6: “són competicions entre atletes en proves individuals o per equips, i no entre països. Reuneixen els atletes seleccionats pels seus comitès olímpics nacionals respectius, les inscripcions dels quals han estat acceptades pel COI. Els atletes participen sota la direcció tècnica de les federacions internacionals implicades”. La realitat demostra, però, que als jocs olímpics hi participen els estats i són un artefacte polític de primera importància i així els esportistes catalans han de competir pel Comité Olímpico Español i no poden fer-ho pel Català, tot i recordar que la meitat de les medalles (9 de 18) les han aconseguides esportistes catalans i que ja hi ha més de 100 esportistes catalans que han guanyat alguna medalla. La millor actuació va ser a Barcelona 92, amb quatre d’or, quatre de plata i dues de bronze i va suposar que 22 esportistes catalans pugessin al podi.
Amnistia Internacional recorda que a la Xina hi ha pena de mort i a les seves presons s’hi tortura. El record de la massacre de Tiananmen on 150 estudiants foren morts pel règim en la repressió estudiantil del 1989 és encara recent, així com la repressió ideològica al voltant del Tibet i la violació reiterada dels drets humans. En la ceremònia d’inauguració, però, hi eren tots els mandataris occidentals, començant per Bush i Putin
L’organització Reporters Sense Fronteres ha denunciat que la policia xinesa, si be té ordres especials de no interferir en la feina dels periodistes, tot seguit investiga qualsevol ciutadà xinès que parla amb la premsa estrangera. I així, hi ha hagut detinguts per manifestar la seva disconformitat amb la repressió del Tibet. Un mestre ha estat condemnat a un any de reeducació en un dels temuts camps de treball per haver penjat a internet imatges de la seva escola esfondrada pel terratrèmol de Dugiangyan amb 70.000 víctimes mortals el mes de maig passat. L’International Herald Tribune també denunciava que dues ancianes (Wu Dianyuan de 79 anys i Wang Xiuying de 77) han estat condemnades a un any de reeducació en un camp de treball per explicar com els van expropiar i demolir les seves llars en nom de la modernització olímpica a Pequín. Arran de tot això, el setmanari der Spiegel reflexionava: “Ha estat Pequín 2008 un error?”
Finalment cal senyalar que TVE ha realitzat una cobertura notable dels Jocs, amb un espanyolisme, però, excessiu i embafador. Quan els esportistes guanyaven una medalla els comentaristes (es poden qualificar de periodistes?) s’esgargamellaven i exageraven amb histèric entusiasme.
Dues curiositats. La primera el cas de José Luis Abajo que va guanyar el bronze en esgrima. A l’esquena de la seva samarreta es veia: “Abajo ESPAÑA”
La segona anècdota, referida per Pere Barthe a l’AVUI del 20 agost (pag 53) en relació a Joan Llaneras i Toni Tauler (medalles de plata en ciclisme de pista). Per la ràdio el locutor deia: “Va a competir Tauler; bueno, se pronuncia Taulé”. Resposta de la locutora que l’acompanya: “Son cosas del francés”. Locutor: “No, no es francés. Es catalán. En catalán se pronuncia Taulé”. Resposta final d’ella: “Entonces es Tauler; que estamos en España”.
¿Abans que l’esport no hi ha la dignitat?
