La meva relació amb el mòbil és una dualitat fascinant. Podria considerar el mòbil tant una eina indispensable com una temptació constant, una dualitat que molts de nosaltres experimentem dia a dia. És un vehicle per a la connexió, però també una font d’estrès i distracció. Un eina que ens connecta al món virtual però sovint ens desconnecta del món real. Ens perdem l’aquí i ara.
Per una banda, em considero una persona dependent de les pantalles, immersa en un mar d’informació i connexions. El mòbil ha esdevingut una extensió virtual de mi mateixa, de la meva feina, del meu dia a dia. No obstant això, no és la meva preferència per connectar, per mi el tu a tu és primordial per crear xarxa, ja sigui en un cafè, un sopar o un concert, és innegable. La veritable connexió es troba en el rostre d’una altra persona, en les rialles compartides i en les mirades profundes, experiències que cap pantalla pot replicar completament.
Tot i això, no puc ignorar els avantatges que el mòbil ofereix. És una eina per mantenir-me al corrent del que passa al món, compartir moments amb els altres i expressar-me per arribar a més gent. És un instrument de treball essencial, una plataforma que amplifica la meva veu i facilita la meva tasca quotidiana. És aquesta dualitat la que fa que la relació amb el mòbil sigui tan complexa i fascinant.
Alhora, sóc plenament conscient de la importància de mantenir un equilibri saludable. Puc viure sense el meu telèfon durant hores i fins i tot un parell de dies, allunyada de les pantalles, més d’això, se’m fa difícil. La sensació de connectar amb la realitat física, de deixar enrere les notificacions i les presses digitals per abraçar el moment present, és una experiència que valoro profundament. És en aquests moments de desconnexió que reflexiono, ja no per mi, sinó per als meu fills.
Un dia puc passar sense mirar el mòbil durant hores, i cap problema. Però també puc passar un dia sencer enganxada a la pantalla, absorbida per les xarxes socials i les converses virtuals. És en aquests moments que em recordo a mi mateixa la importància de posar límits i de valorar cada moment de desconnexió com una oportunitat per reconnectar amb mi mateixa i amb els altres.
Quan observo com la gent camina pel carrer mirant avall, quan les taules dels restaurants estan dominades per pantalles en lloc de converses, em pregunto quin món estem creant per als nostres fills. Reconec la necessitat urgent de reavaluar el nostre ús dels dispositius digitals i de prioritzar els moments de veritable connexió humana. El futur de les nostres relacions i de la nostra pròpia salut mental depèn de la nostra capacitat de trobar un equilibri entre la connectivitat virtual i la vida real, entre la dependència i la llibertat. És una tasca difícil, però una que val la pena abordar amb determinació i consciència.
Per això, posar límits a l’hora de fer servir els nostres dispositius digitals ajuda a portar un control. Quins són els meus límits personals? He posat avisadors diaris de temps a les meves xarxes. Així agafo consciència de l’estona que m’hi estic. Mai faig servir dues pantalles alhora: si mirem la TV, no hi ha mòbil. Si escric amb l’ordinador, aparto el mòbil.
Per això, el moviment emergent de crear espais lliures de pantalles em sembla molt interessant. Com he dit abans, no estic en contra de les pantalles, però sí que crec que s’han de respectar entorns com sales d’espera, restaurants, biblioteques i fins i tot centres educatius, on l’ús de les pantalles estigui controlat.
Amb un cartell molt específic, a l’Escola Bressol El Petit Montgrí, on diu «Estigues per mi! Espai Lliure de Pantalles» es volen recuperar espais de conversa, de connexió, de joc, de crear vincles, de cantar cançons. Espais on poder descansar del món virtual, petits moments que ajuden a crear oportunitats de reconnectar. I tu, com estàs, més connectat o més desconnectat?
