Les obres guanyadores dels Premis literaris El Càlam de Sant Jordi 2024 són:
1r premi poesia: Fundacions del desig de Joan Ruiz Gegúndez
Fundacions del desig
I m’ha arrancat de sobte l’huracà del Desig
-el Desig és el cérvol que creua el riu d’un salt. I em veig i sent la meua tristíssima buidor, el pobre cos, l’aspra terra d’estiu caigut.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
(I)
Sabia que havia de visitar el lloc dels morts
quan aquests encara són calents.
Vaig fer tot el possible per tal de no apropar-m’hi,
d’eixir prest, sense mirar, sense rancúnies.
Volia sortir, volia sortir i celebrar la vida.
Deturat en aquella vorera, m’inquiria:
Com se celebra la vida? Com se li canta?
Com es fa l’homenatge que reclama?
Volia fer-te l’amor, volia el sexe que detura el temps,
el transcurs del meu, del teu, rellotge.
Vares dir que aviat en faries vint-i-cinc.
No volia que per tu passés el temps, ja pagaria jo
amb els meus anys, allò viscut i la cicatriu.
Em vaig amagar dins teu, i tu dins meu,
i en aquelles suors i gemecs imprudents,
també impurs i gairebé públics, o potser clandestins,
ens vàrem refugiar, i la nit allà fora.
Ara escric línies amb aquestes mans,
un poc més envellides i més conscients.
Una nova perspectiva de la vila i de la ciutat,
de Torroella a Sants: és aquí on vàrem arribar.
(II)
Et perdré, sé que et perdré, aquesta vegada, però,
dignament.
Perquè jo vinc de la Nit, i ja res em fa témer.
D’aquí un temps, masturbarem els records,
alguns amb vehemència, d’altres amb solemnitat.
Crec sincerament que seran bonics.
Crec sincerament que els planyerem.
Crec sincerament que els enyorarem.
Ara, lentament els anem confeccionant,
com tu quan fas ganxet: ara prens aquest fil;
aquí hi va un nus; ara canvies de color
i li dones un toc vital. Deses l’estri;
et dediques una pausa. Reprens la tasca;
ara això, demà allò altre. Els dies passen.
M’ha sortit un nou cabell blanc, i tu el tens
un poc menys rinxolat que ahir.
La teva motxilla és a terra, la veuré demà?
A. Obiols
2n premi poesia: Fase 4: Tristesa, d’Aitana Rodríguez Quintana
Fase 4: Tristesa
Avui fa quatre estius
que et vaig dir adeu.
Oh!
Quan ens trenquem
i ens esmicolem
i ens escampem per terra.
Quan la realitat
desvela
la seva brutalitat.
Sentim el dolor
en el més profund
del nostre ésser.
Agafem la mà
de qui tant estimem
per última vegada.
Encara em fa mal,
encara et trobo a faltar.
I plorem la seva absència
fins que els nostres mars
es converteixen
en rius
i els rius
en pluja,
que rega
les flors.
El llimoner està malalt.
A tots nosaltres,
la mort ens treu
el que la vida ens dona.
És l’única veritat?
Fa quatre estius
no em sentia
tan adulta
com avui.
Ni tan lluny de qui soc.
No tenia
la necessitat
de plorar
aquells que ja mai
tornaré a abraçar.
Així doncs,
ara prefereixo
anar a concerts
en acústic,
anar a dormir
aviat,
esmorzar nous
i
una tassa de te verd.
Si tanco els ulls,
encara et puc veure.
Ara vull la simplicitat
de la vida,
dels dies.
Ara vull
la pau i el silenci.
1r premi prosa: Sense Parella, de Caterina Vilamitjana Pujol
Sense Parella
Avui que fa un matí de tardor generós de sol, he sentit unes ganes immenses de sortir de l’armari amb la meva parella. Bufa una suau tramuntana que no és prou freda per l’època, però que em fa sentir com aquells primers dies de la nostra relació, aquí al bell mig de la plana de l’Empordà.
Els repics festius de les campanes de l’església m’han recordat que deu ser diumenge. I com és que no hem anat de passeig plegats, com solíem fer darrerament? Acostumàvem a enfundar-nos les botes de muntanya reservades per a l’ocasió i quan els lladrucs d’en Misto es feien massa insistents per a l’oïda humana, començava la caminada pels voltants del poble a ritme dels seus esbufecs. Ell marcava la rapidesa de les nostres passes, la durada de la sortida i a vegades, fins i tot, l’itinerari.
Tornàvem ben empolsegats i a punt de passar per l’aigua calenta que ho treu tot, la brutícia i la suor.
Mentre fèiem camí, jo aprofitava per envoltar amb suavitat i escalf aquella pell blanqueta. Em sento satisfet amb el canvi que ens han proporcionat les noves tecnologies: ara quan abracem, ja no oprimim ni pressionem, com passava abans.
Tenim una constitució elàstica, i tampoc mai esdevenim ni balders ni estireganyats. Finalment, algú ha comprès que no agradàvem quan relliscàvem constantment.
Crec que avui era el dia ideal per poder reprendre les activitats amb la meva parella. Tinc el convenciment que ens prefereix a la resta, i que ens escull sovint perquè combinem bé amb els seus colors i li oferim comoditat a tothora. A més a més no som ni ordinaris ni d’origen desconegut. Que ningú ens busqui voltant pel mercats o les fires ambulants. Però tampoc pertanyem al món de les grans marques de moda, amb logotips i lletres estampades arreu per demostrar que són de classe alta.
I malgrat aquesta nostra condició ideal, avui tampoc sortiré de l’armari amb la parella. M’enyoro molt. Fa massa dies que visc trist i sol el pas de les hores sense poder treure el nas per aquests mons de déu.
I tot i que he de reconèixer que se’m va posar molt bé la dosi de calma quan va acabar el fort tragí de l’estiu, ara mateix trobo que dura massa aquest repòs. Regna una quietud inusual a tota la casa i a la cambra on m’estic ara, mai es trenca el silenci. La solitud del nou emplaçament em convida a recordar els temps passats amb molta nostàlgia. Quins temps tan bonics vam compartir.
Ens havíem passat dos anys voleiant lluny, que si Còrdova, que si Barcelona. A Andalusia ens estàvem en una hípica, dormint just damunt dels estables. Tot feia ferum de cavall, tota la roba i amb ella, tots nosaltres.
Després vam recórrer els afores de la capital catalana damunt d’una furgoneta i tan aviat érem en un centre d’entrenament com visitant clients prou adinerats. No era gens divertit trepitjar tant d’asfalt ni haver de pujar fins a un quart pis quan arribava la nit.
La passada primavera, per sort ,vam tornar al nostre poble, i vam poder conviure de nou amb la família. Quina felicitat em produïa l’olor de lavanda del sabó casolà, i de tant en tant poder quedar-nos al sol, contemplant aquests cels sense cap núvol.
Però ben aviat va tornar la feina, i de nou vam fer córrer les velles botes per senders massa plens de pols i d’herbei sec, perquè quasi mai plovia.
Havia desitjat amb totes les forces formar part del teu vestuari avui, i acompanyar-te a recórrer qualsevol ruta, tant se val! Per no haver de continuar ni un instant més, sol i desemparat al calaix dels mitjons desaparellats.
El món s’ha oblidat de mi. Sé que ara formo part del cementiri d’éssers sobrants i separats, que esperen que algun dia aparegui en un racó incert aquell mitjó perdut que és la seva estimada parella. Perquè és només junts i aparellats que podrem tornar a formar part de la vida dels humans.
2n premi prosa: Un Sant Jordi al Montgrí, de Josep Ribó Calmet
Un Sant Jordi al Montgrí
Aquell matí de Sant Jordi, la pluja, tot i que benvinguda, esguerrava els plans dels llibreters de la vila que esperaven ansiosament aquell dia per regenerar una mica els seus comptes que feia un temps que anaven de caiguda i que havien de fer mans i mànigues per anar subsistint. Per a la pagesia i la ramaderia era com un regal del cel després de la sequera soferta últimament.
Per la Rose, era un senyal. Un indicador que aquella petita cerimònia que farien aquell dia i que significaria d’alguna manera oficialitzar la seva relació amb en Jordi, seria un encert.
La Rose, com moltes altres persones, havia vingut a Torroella de vacances d’estiu des de la seva Crawley (Anglaterra) natal. Li va agradar tant el poble que ja només va tornar a la seva localitat per arreglar els papers i acomiadar-se de la seva família.
Al poc temps i com una nativa més, a final del mes de novembre, el dia de l’aplec en honor de la santa, es va enfilar cap a l’ermita de Santa Caterina i va encistellar la moneda dins la panera que es troba dins la capelleta i que, segons la llegenda, l’ajudaria a trobar parella dins el proper any. Poc va haver d’esperar, perquè aquella mateixa tarda, al sortir esvalotada, com sempre, d’aquella coneguda pastisseria va tombar les begudes que hi havia sobre una taula de la terrassa, amb tan mala fortuna que la majoria del líquid va anar a parar als pantalons d’en Jordi, un jove pagès torroellenc què estava amb els seus amics gaudint del dia en aquell establiment. Ell, inicialment, va quedar entre sorprès i enrabiat, però quan es va girar per veure qui havia estat el maldestre o la maldestra que havia causat l’incident i es va trobar amb aquella cabellera del color del foc, amb aquells ulls verds i amb una alçada superior a la mitjana, li va passar de cop tot el malestar i li va sortir un somriure propi dels que no hi toquen gaire; no va ser capaç d’articular cap paraula coherent durant una bona estona. Ella, al contrari, no va parar de parlar, mig en català i mig en anglès, i demanar disculpes intentant eixugar tot el líquid abocat a la roba d’ell, però no aconseguia res més que augmentar el desastre. Finalment, en Jordi li va agafar les mans per evitar més danys a la seva roba. Immediatament va sentir com una punxada elèctrica que li va recórrer tot el cos. Ell sempre diu que en aquell mateix moment es va enamorar d’aquella espècie de cicló que era la Rose
Després d’una bona estona d’intentar-ho, i encara ara, no sap com li van sortir les paraules, la va convidar a seure a la seva taula. Ella, per compensar una mica el desastre causat, va acceptar. Els amics d’en Jordi es van fer escàpols fent servir qualsevol excusa per marxar i deixar la parella sola. Això sí, també van deixar a en Jordi tot el compte per pagar…
Des d’aquell dia en Jordi i la Rose es van fer inseparables. Ell va continuar la seva feina a la pagesia, ella continuava amb la feina que havia trobat de professora d’anglès i de traductora d’aquell idioma i aprofitaven tots el moments lliures per trobar-se i passar estones junts. Fins que un dia d’hivern, asseguts en un banc proper a la Torre de les Bruixes, van començar a planejar una vida en comú.
Curiosament, Sant Jordi, aquell cavaller romà que, segons la llegenda, va salvar la princesa Cleodolinda d’acabar cremada i devorada pel drac, és el patró dels dos països, Catalunya i Anglaterra, i això a la jove parella els feia molta gràcia i, per això, havien escollit aquell dia per a la seva unió.
Havien decidit fer la cerimònia laica a l’ermita de Santa Caterina. Ella estava avesada que totes les cerimònies especials celebrades durant la seva vida a la seva localitat natal, la pluja era una convidada habitual. Per això, el fet que l’aigua estigués present en aquell dia tan especial no la molestava en absolut. En el cas d’en Jordi que, tot i no ser creient, que havia fet tants precs a santa Caterina i a sant Genís perquè plogués i així aconseguir bones collites i facilitar la producció de les seves pomeres, el va molestar una mica que justament el dia en què es donava resposta a les seves pregàries fos el dia de la seva unió, i que dificultava la peregrinació de les famílies i amics cap a l’ermita.
La penjada de banderes reivindicatives als balcons de la vila també quedava una mica deslluïda, però tothom ho acceptava de bon grat perquè una de les principals lluites de la població en aquells temps era combatre la sequera.
Havien quedat que en Jordi i la seva nombrosa llista de convidats sortirien primer cap a la capella i que començarien amb els preparatius de la festa, més tard sortiria la Rose i els seus familiars més propers, que eren pocs perquè la majoria de la seva família i amics eren de Crawley. En ambdós casos van decidir que farien el camí a peu.
La primera expedició, és a dir, la d’en Jordi, va arribar sense gaires problemes a excepció de les sabates de la mare del nuvi, tot i les advertències que li havien fet en el sentit que havia de vestir de manera còmoda, al ser massa elegants van quedar destrossades i es va haver d’improvisar una altra mena de calçat.
La Rose i la seva troupe van sortir més tard del que havien quedat, perquè aquella cabellera rogenca de la Rose era tan bella com anàrquica, cada cabell decidia anar pel seu compte i no ho hi havia manera de fer el pentinat que ella volia i que li havia d’aguantar, almenys, fins a arribar a la capella.
Però a mig camí de l’expedició d’ella, va aparèixer un convidat inesperat, una bèstia gran i ferotge, diuen que es tractava d’un senglar de grans dimensions, però que tan rabiós com es veia, el vapor que li sortia pels seus narius semblava foc. L’animal semblava encapritxat de la pobra Rose, que l’anava perseguint fent-la sortir del camí. Al sortir corrent va entrebancar-se amb una pedra i va caure estesa a terra.
Enmig de la confusió generada, la gent de l’expedició de la Rose es va espantar tant, que va començar a dispersar-se i a córrer en totes direccions, però es van anar ajuntant i van arribar a l’ermita, que és el que quedava més a prop del lloc dels successos. Entre plors, crits histèrics, tremolors i cares deformades per la por, van aconseguir explicar els fets a la gent que estava tan tranquil·la a Santa Caterina. Ningú sabia dir on era i què li havia passat a la Rose.
Entre mig del desordre i caos que hi havia entre la gent, en Jordi, nerviós per no saber res de la seva estimada, va agafar un bastó amb la punta de ferro que el seu padrí havia fet servir per fer el camí cap a l’ermita.
Sense esperar companyia i quasi sense que ningú no se n’adonés, va tornar cap avall en busca de la Rose. Poc camí va haver de fer, perquè prop de les restes de la segona ermita va sentir la seva veu demanant auxili. Es va endinsar cap a la mica d’esplanada que hi havia a la dreta del camí seguint els crits i els plors. El panorama que es va trobar va ser alarmant, la Rose acorralada entre una gran pedra i la bèstia. Aquesta última semblava que es recreava en aquesta situació i espantava cada cop més la pèl-roja, però tot i el temps passat encara no l’havia atacat.
En Jordi no s’ho va pensar gens, es va tirar literalment sobre la bèstia. Però aquesta es va girar enfurismada i va llençar pels aires el jove pagès, que va quedar estirat a terra. La fera es va posar a córrer en direcció al noi. Ell, en un acte instintiu, va tancar els ulls, però va aixecar el bastó com a defensa. L’últim que va sentir va ser un crit sec de la seva estimada i un fort cop al cap.
Quan es va despertar, en Jordi es va trobar prop del pou de l’ermita de la Santa, allà d’on diu la llegenda que venen els nens.
La seva estimada, amb el vestit mig estripat i els seus cabells com sempre desordenats i més vermells que mai, li acaronava la cara i una multitud de caps mirant- lo per sobre l’espatlla de la Rose. Quan van veure que es despertava, tota la seva família, amics i convidats van començar a aplaudir i felicitar-lo. Ell quasi no recordava res del que havia passat. Quan li van explicar que havia vençut la bèstia i que havia salvat la seva estimada, els seus ulls van començar a lliurar llàgrimes d’alegria. Es van mirar els dos enamorats i els dos a la vegada van pensar que s’havia repetit la llegenda…
Sense més ensurts es va celebrar la cerimònia.
Nou mesos més tard la parella va veure el naixement del seu primer fill i quan va ser una mica més gran li van explicar d’on venia, del pou, com tots els nadons de la vila, naturalment.