Els alumnes de 2n d’ESO de l’institut s’han hagut d’asseure una estona amb el seu pare, mare, avi, àvia o altres familiars per preguntar què recordaven dels seus besavis o besàvies. Alguns d’ells han tingut la sort de poder seure i parlar directament amb la besàvia.
A partir dels records que en tenen els seus familiars, s’han anat informant de l’època que li va tocar viure, de qui era, de què feia… i després han escrit una carta a la seva besàvia o al seu besavi.
En general els ha agradat fer aquesta feina, els han impressionat algunes de les coses que han descobert, s’han emocionat i els han estimat una mica més.
Aquí us en presentem una petita mostra. Segurament que molts dels lectors d’EMPORION hi podreu reconèixer la besàvia, el besavi o l’àvia que els ha explicat la història.
Montserrat Blai
Torroella de Montgrí, 2 de maig de 2017
Estimat besavi Baldo:
M ‘hauria agradat tant, conèixer-te!
Avui li he preguntat per tu a la mare i, tot i que amb ella tampoc us vàreu conèixer, la baba li ha explicat moltes coses de tu.
Sé el teu nom, Baldomero Xumetra i Vilagut i que vas néixer el 7 d’agost de 1918 a Barcelona. El teu pare es deia Santiago i la teva mare Júlia i eres el tercer de quatre germans (dues nenes i dos nens).
Proveníeu d’una família de metges. El teu avi ja ho era i tots vàreu estudiar medicina o farmàcia. Quan va venir la guerra tu només tenies 19 anys i et van fer anar en un tren hospital a Valladolid.
Quan vas acabar la carrera, vas venir a fer una substitució del metge de Torroella que estava malalt i, encara que en principi era una feina provisional, et vas quedar aquí per sempre.
Amb la teva família cada setmana us escrivíeu cartes i us explicàveu com estàveu i de vegades comentàveu malalties dels pacients per resoldre-les entre tots. D’aquestes cartes la baba en té moltes i me les deixa perquè les llegeixi i et conegui més.
Els teus pares et donaven consells, t’explicaven coses de Barcelona i et deien que t’enyoraven i t’estimaven… però tu decidires quedar-te aquí. perquè la gent també t’estimava molt. Diuen que eres molt simpàtic i, vas conèixer a la Rosa… i t’hi vas casar.
Amb la Rosa vàreu tenir dos fills, la Mª Àngels que és la meva àvia i en Francesc.
La feina de metge no era fàcil, havies d’estar sempre disponible i dir on anaves si marxaves de casa perquè només hi havia un metge i havies d’atendre més d’un poble. Diuen que sovint havies de sortir del cine a mitja pel·lícula, perquè t’havien vingut a buscar per alguna urgència.
Et vas morir massa aviat, als 46 anys, d’una malaltia del cor que per sort avui es pot curar, i no vas poder veure les teves netes i nets, ni els teus besnéts , però jo estic molt content de tenir aquestes cartes i aquests records teus…
Allà on siguis, t’envio una forta abraçada. Hug
Hug Lloret i Alenyà
Torroella de Montgrí, 29 d’abril de 2017
Estimada besàvia, Narcisa
Fa uns dies vaig començar a investigar una mica més profundament el teu passat, cosa que jo desconeixia. Vaig descobrir coses que em van deixar bocabadada. Durant els teus anys, la vida no era tant fàcil com és ara: no podies trucar amb el mòbil per demanar ajuda, ni jugar a videojocs si t’avorries. I ara que sé algunes coses molt maques sobre tu, en volia parlar una estona.
Vas néixer a Torroella, al Fronton. Vas anar a l’escola de monges. Com que allà tot eren dones, us obligaven a saber cosir i fer ganxet. Això va ser un punt important a la teva vida perquè temps després, eres tu qui et feies els vestits i els “bolsos”, perquè sembla ser que eres molt presumida. Sempre que anava amb la mama a casa teva a visitar-te i veure com estaves, em tenies algun detall preparat: un “bolso”, jaquetes…
Quan eres jove vas patir una malaltia que et va obligar a quedar-te a casa i estar molts mesos al llit. Però això no et va aturar, al contrari, seguies dissenyant-te la roba i altres coses.
Et vas casar amb l’avi Enric, tot i que jo no vaig tenir temps de conèixer-lo, perquè va morir abans que jo naixés. La mare de l’avi Enric tenia una tintoreria i tu els ajudaves amb la feina i a veure també l’estat de la roba que portaven els clients. Quan va néixer la meva àvia us vau mudar tu i l’Enric a un piset de Cornellà. Tot i traslladar-vos allà, vau continuar amb el negoci com a tintorers, en una tintoreria de Barcelona.
Més tard us vau traslladar a Barcelona i allà us vau jubilar. Cada cap de setmana veníeu a visitar-nos.
Sé que tu vas haver de suportar la Guerra Civil Espanyola i ho vas passar malament ja que l’avi Enric va haver de marxar a fer de soldat i va estar en un camp de concentració i tota la família i tu vau passar molts mesos sense saber-ne res. Per sort, al final, vàreu poder tornar-vos a veure i estar junts un altre cop.
Recordo que t’encantaven les sardines i que, sempre que venia a casa teva a dinar, era el que més por em feia de trobar. A la meva mare i a la meva tia els feies menjar moltes sardines perquè deies que eren molt bones per la salut. Sempre replicaven a l’hora de menjar-ne. També els feies beure un líquid molt estrany que era encara pitjor que les sardines. Era fet amb un rovell d’ou, sucre i cafè, perquè deies que així augmentaven molt les proteïnes. Sempre que ens posàvem malalts, tu el que feies era posar-nos “vaporux” i anar fent fins que la febre baixava.
Bé avia Ciseta, ja vaig acomiadant-me. Espero que estiguis ben còmode allà dalt mentre em vigiles i que sàpigues que cada nit la teva estrella és la que brilla més. T’estimo i fins una altra.
Júlia, la teva besnéta
Júlia Navarro i Pagès
Torroella de Montgrí, 28 d’abril de 2017
Estimada besàvia Agnès,
Ja sé que no et serà possible llegir la carta que ara estic escrivint, però indirectament et dono les gràcies pel molt que vas lluitar per tirar una família endavant en uns temps molt difícils, ja que era el temps de la postguerra.
La meva besàvia va néixer en un poblet de la província de Girona, anomenat Mieras, prop de Banyoles. Era una persona d’alçada normal, prima i amb uns ulls de color blau que agradaven molt a la gent. Tenia un caràcter bastant fort, però en el fons li agradava molt ajudar a les persones que passaven en aquells moments necessitats econòmiques, i ella procurava ajudar-les amb el que podia.
Va viure l’època del franquisme durant la Guerra Civil, va patir l’absència del meu besavi Josep, que havia d’amagar-se en llocs llunyans on es sentien més protegits. Un dels esdeveniments més importants va ser quan va néixer la meva àvia Anna i més tard, al cap de cinc anys l’Anton, el seu germà. També el meu besavi era el ferrer del poble, cada dia sortien els cavalls amb carros a buscar carbó a les muntanyes i havien d’anar ben ferrats.
La meva besàvia va tenir la sort de poder anar a l’escola, a les monges dominiques on va aprendre a llegir i a escriure. Era una persona que li agradava fer les feines de pagès, com cuidar els animals i, si convenia, fer feines hortolanes. Els meus besavis van voler que els seus fills estudiessin, de manera que, l’Anton va ser un mecànic i la meva àvia, l’Anna Figueres, va ser una mestra, primer a Blanes, a Parlavà i finalment al Guillem de Montgrí.
La meva besàvia va viure fins els vuitanta anys, però als setanta anys va patir la malaltia de l’Alzheimer. Jo patia molt perquè quan l’anàvem a visitar ja no ens coneixia. La meva àvia està molt orgullosa d’haver pogut cuidar-la fins a l’últim moment.
Besàvia Agnès, sempre et recordarem com la persona més generosa i la que ens donava els consells que avui dia procurem posar en pràctica.
La besnéta que tant t’estima, Elsa
Elsa Mundet i Tudela