En el món de la pintura, la figura humana ocupa un primer lloc excepcional. El cos humà és la font d’expressivitat més gran que un pintor troba al seu abast. I aquest cos, poques vegades permet que l’artista el recreï, sense transmetre algun deix de la seva bellesa. Seria inútil voler posar exemples, ja que és fàcil de constatar la infinitat de representacions humanes que es donen i s’han donat en totes les èpoques i en els múltiples estils de la història de l’art.
Quelcom semblant passa amb el retrat i l’autoretrat, encara que certament no tots els pintors han escollit el retrat com a tema preferent o d’autentificació del seu estil a l’hora de fer valer la seva obra. És evident que la figura i el rostre humà tornen a regalar una infinitat de registres en els quals l’artista es pot sentir atret.
Recentment es poden veure a Barcelona, en diverses galeries d’art i sota el títol genèric del “paper”, obres d’artistes molt diferents en què es dona importància al rostre humà. En una d’elles, hi trobem un conjunt de dibuixos a tinta, aiguatintes i gravats, fets pel pintor Luis Marsans, que s’engloben en el seu treball d’il·lustració de l’obra de Marcel Proust A la recerca del temps perdut. Les figures i les expressions que Marsans ens plasma magistralment són d’una gran força i compleixen a la perfecció la finalitat il·lustrativa d’aquesta monumental obra literària. Les podem veure a la Galeria A/34, on habitualment es fan exposicions de gran qualitat.
També es pot visitar, durant aquests mesos, l’exposició “Picasso retrats”, que té lloc al nostre Museu Picasso. Aquí, a part de constatar la polifacètica força creativa de Picasso (potser és una de les millors ocasions per entendre una mica més aquest pintor), veiem com n’és d’important saber captar l’ànima del personatge. Picasso ho fa amb les diferents dones que l’han acompanyat al llarg de la seva vida i amb les seves amistats. Els seus retrats volen ser realistes, tant si ho fa a la manera d’Ingres (impressionant el retrat d’Olga), com en algun dels seus diferents estils; el de l’època blava en el cas del seu íntim amic Jaume Sabartés, el dibuix naturalista de les seves parelles Marie-Thérèse Walter o Dora Maar, o la versió entre cubista i expressionista en el cas de Lee Miller i Nush Èluard. En tots ells, Picasso ens apropa de manera penetrant i suggestiva a la personalitat retratada.
Caldria fer una menció especial a l’autoretrat, on igualment els pintors també han volgut indagar dins la seva pròpia ànima. Rembrandt ha va fer al llarg de tota la seva obra. Velázquez ho fa magistralment a Las Meninas. Derain ho fa el 1905 i Matisse el 1906 en el moment àlgid del seu personal expressionisme (fauvisme). Ticià ho fa al final de la seva llarga vida, amb una pintura definitiva i de profunda significació psicològica.
Podríem dir que en el retrat i l’autoretrat, hi trobem l’expressió dels sentiments més personals del pintor, reflex de com ell es relaciona amb els altres i amb si mateix. En conseqüència, és en aquests on se’ns desvelen, en certa manera, els misteris i l’autèntica fisiognomia de l’època històrica en la qual varen viure.
Fig. 1 Expressió trista i esperançada a la vegada, que il·lustra Proust, de Luis Marsans.
Fig. 2 Jaume Sabartés, l’amic incondicional de Picasso.
