Ja ha passat el mes d’agost: calorós, xafogós, sense ni una gota d’aigua… La muntanya ja es torna veure rossejant; l’herba, que a la primavera, amb les generoses pluges que ens van caure, havia agafat un verd bonic, es veia cofoia, plena de vida, i tant la muntanya com els marges de les carreteres i camps semblaven jardins, amb abundoses floretes silvestres de totes mides i colors, i amb les exuberants mates de ginesta lluint l’encant de les seves flors… Com ressalta el seu encertat groc amb l’espès matoll verd que les sostè! I a tot volt, el romaní, l’espígol, la farigola, amb les seves humils floretes liles d’agradable fragància! Recordo que la meva mare sempre ens feia anar a buscar-ne quan era el temps de recollir-ne a una muntanyeta que hi havia al costat de la nostra vinya, a Ullà, i com ens agradava anar-hi! És una herba que, segons ens deia la mare, ho pot curar gairebé tot: una llaga, un gra, els problemes digestius i fins i tot les nafres del cavall, sense oblidar que és un ingredient indispensable a la cuina, per fer una sopa de farigola, un rostit i què sé jo quantes coses més.
Tantes plantes de muntanya que havien anat creixent després del desafortunat incendi que hi va haver a la nostra muntanya el setembre del 2004 i que les havia cremades totes… I ara, les calors dels mesos de juliol i agost les han deixades sinó mortes, seques, tristes, assedegades, així com a tot el que creix a la muntanya, camps i marges. Tot és sec, sec i sec, tot demana aigua, aigua, aigua…
Ara, als meus 79 anys i als 81 del meu marit, l’estiu no ens va bé: la calor, la humitat… Ja ens llevem cansats. Ens costa més de fer feina. Sí que ens agrada veure la gent que ens visita, perquè és temps de vacances, i ens agrada donar la benvinguda als amics amb qui només ens veiem en aquests dies. També podem gaudir dels excel·lents concerts a les nits, i assistir a alguns actes de la Festa Major. Això per a nosaltres és un privilegi. Però les persones grans ens atabalem amb tant de trànsit, gent, cotxes, calor… Si fa molta fred o molta calor, ens estem a casa. Anar a l’Estartit a refrescar-nos les cames vora mar, ni pensar-hi. Allò és una bogeria! I anar-hi de bon matí, ens costa. Bé, ens esperarem al setembre! Veure el mar, seure’ns en un banc, xerrar una mica tot admirant el bonic paisatge… Sempre ens trobem algun amic amb qui fem algun comentari d’actualitat o de temps llunyans. I si estem cansats, anem a prendre un te a Can Bernat. I que duri!
L’estiu m’agradava, sobretot en la meva joventut, per tot el que podíem fer: festes majors (Ullà, Gualta, l’Estartit, Verges, Bellcaire,Torroella, l’Escala), això sí, en bicicleta; balls, sardanes, trobades amb amics i amigues… Ja podia fer calor, ja, que això no ho teníem en compte; a més, la carretera d’Ullà a Verges i de l’Empalme a Bellcaire era plena de magnífics arbres (plataners) a banda i banda que feien una ombra fresca i el camí més agradable i curt, mentre comentàvem com ens anaria la festa, a qui trobaríem, amb qui ballaríem, on deixaríem les bicicletes, a quina hora havíem de marxar… Amb quina pena recordo aquells arbres tan bonics, tan espessos, de fulles amples i soques gruixudes. Quina llàstima que els tallessin! No he pogut saber quin va ser el motiu. Es va dir que per eixamplar la carretera, no ho sé.
Recordant la faula d’Isop de la cigala i la formiga, sempre he pensat que el pagès a l’estiu ha de ser formiga, cosa que vol dir que hi ha molta feina a recollir tot allò que s’havia plantat als camps a la primavera i que representa la manutenció i el jornal de la casa. Aquí hi havíem de col·laborar tots, grans i petits, cada un en el que podia. I això per a mi era molt feixuc. A casa meva no hi havia homes, només el nostre pare, perquè jo no he tingut germans nois, i totes l’havíem d’ajudar, no s’ho podia fer sol, i en temps de postguerra no hi havia diners per llogar jornalers. Per aquest motiu a mi no m’agradava l’estiu, ja que la feina de recol·lecció, en aquell temps, era molt pesada, cansada, dura, i s’havia de fer el dia que calia, i gairebé tot manualment.
A la meva germana i a mi ens agradava anar a les festes: el diumenge, a l’Estartit a banyar-nos, i a les nits, si ens deixaven i el pare o la mare ens hi podien acompanyar, a ballar. Mai no ens hi van deixar anar soles, no ho feia cap noia.
Tot això ens feia sentir formigues, doncs a l’hivern teníem casa, podíem menjar, ens podíem escalfar i divertir. A l’estiu també ens divertíem, però no cantant com les cigales….
