A la Baba Pepita

Els joves escriuen

Els joves escriuen

Trobar la paraula per començar, molt sovint és de les coses més difícils quan et decideixes a escriure. Us asseguro que pel que vull explicar jo, encara ho és més.
Aquest text vol ser una manera de recordar la meva àvia que va morir el mes de març passat.
Crec que es mereix un petit homenatge de la seva néta més petita, que sempre l’ha considerada molt important. No m’esperava que tot anés tan de pressa i em vaig acomiadar d’ella, al funeral, amb una peça tocada amb l’arpa, perquè la música sempre ha unit la meva família i sento un lligam molt fort amb ella quant la toco.

Fa 20 anys la meva àvia va tenir una embòlia, això va impedir que pogués seguir la seva vida com abans. Quan jo vaig néixer, ella ja feia sis anys que estava malalta.

Des de ben petita tothom me n’ha parlat molt bé. Sempre volia ajudar a la gent; si calia no dormia per preparar pastissos d’aniversari. A més treballava al supermercat i feia els favors que fessin falta a tots els veïns.
Va ser una gran balladora fins a aquell moment; la majoria de gent li tenia molta estima.

Moltes persones em diuen que m’assemblo molt a la meva àvia de jove; alta, primeta, ulls clars, un somriure esplèndid i les ganes d’ajudar a la gent.
Els anys anaven passant i mentre jo em feia gran; la seva malaltia li posava les coses més difícils. Fins que jo vaig tenir 3 anys recordo que escrivia un diari, quan podia; hi posava els millors moments: naixements dels néts, trobades familiars, visites dels amics… Sempre agraïa a Déu i a la Verge Maria que li haguessin donat la vida i haver pogut conèixer les vides dels seus éssers més estimats.

Jo devia tenir uns 5 o 6 anys quan, amb una senyora al costat que l’aguantava, la meva àvia feia voltes caminant al voltant de la taula del menjador; s’hi esforçava molt per mantenir una mica de mobilitat a les cames. Però, d’en mica en mica, va deixar de fer-ho, fins que un dia vaig sentir el meu pare que deia que ja no estava en condicions per aixecar-se dreta.

Passava moltes estones amb ella perquè amb el meu pare anàvem a comprar al supermercat i després pujàvem al pis on vivien els meus avis (actualment només el meu avi). Ella estava estirada al seu llit i jo m’hi asseia al costat. Passàvem les tardes tan bé com podíem; ella m’intentava ensenyar el Parenostre i jo li explicava les meves excursions.
Crec que, a diferència de molta gent, jo no la mirava mai com una malalta. Sempre em feia somriure i jo a ella, perquè quan entrava per la porta de la seva habitació sempre em deia:
Oh, que guapa que estàs! Cada dia t’assembles més a quan jo era jove. La petita de la família, estàs tan maca com sempre.
Sempre que el meu pare em deia que havíem de marxar a fer el sopar, a ella li baixaven les llàgrimes; em repetia que m’estimava molt, que mai l’oblidés i que donés records a la família.

La meva àvia sempre havia sigut molt religiosa i sempre resava per tots els néts, familiars i amics. Per un examen, per una feina, per un viatge…
Com que la majoria de vegades funcionava, ho feia els cops que calgués durant el dia.

Fa pocs anys que va fer una millora en la seva malaltia. Resulta que ella no sortia mai de casa, però un dia amb la cadira de rodes la van baixar al poble per anar a missa. La gent se la trobava pel carrer i es sorprenien que encara fos viva. Li va agradar molt parlar amb els veïns i distreure’s una estona.
Va ser per això que van trobar la manera de baixar-la des del pis. Sortia els diumenges per anar a missa i els dilluns per anar al mercat.
Amb aquesta excusa va arreglar-se i el seu aspecte va millorar molt.
La veritat és que aquests últims anys no haguéssim fet res si no fos per la Nirma, una noia que n’ha tingut cura com si fos la seva mare.

La meva àvia mai volia molestar a ningú, però tenia dolors molt sovint i el meu pare li solia anar a fer massatges. Sempre s’acomiadava de mi com si fos l’últim cop que ens haguéssim de veure i jo mai li donava importància. Ara em fa ràbia no tenir més fotos amb ella o haver-la anat a veure més sovint.

Cada dia recordo algun moment, alguna rialla, alguna llàgrima…
Cada dia la recordo a ella perquè no es mereix que me n’ oblidi.
He plorat per no tenir-la i sé que continuaré plorant, però ella cada matí em  transmet una força per seguir endavant. La porto al cor ara i sempre.
Potser coneixíeu la Pepita Puig Carreres, potser, no. Pels que la vau conèixer segur que m’enteneu. Pels que no, us asseguro que us hagués agradat molt.

Vull acomiadar-me d’ella dient-li unes paraules plenes d’amor:
“Una part de la meva vida em va lligar a tu i s’hi mantindrà sempre. Ets per a mi aquell àngel del qual em parlaves, l’àngel de la guarda.”