“El que cal fer ara és veure ‛Cuéntame'”
Em deia fa uns dies un bon amic, quan jo portava ja una bona estona donant-li canya i arrebossant-lo amb el meu obsessiu relat sobre els escàndols i les corrupcions de cada matí: “És el més sa i, si a més a més tens a mà el comandament de la TV, canvia de canal quan arribin els informatius, i posa’t els 40 Principals o RAC105, perquè la bona música és més higiènica que un bon lleixiu. I si a més pots, i a ella li ve de gust, doncs et fas una bona rebolcada. Si fas tot això, seràs un altre o tornaràs a descobrir que la vida segueix existint. És el millor, Javier, de veritat.”
Em va deixar perplex, perquè estava desmuntant, amb paraules senzilles, gairebé ximpleries, el món de l’aparent i aclaparadorament transcendental, sense recórrer a majors raonaments que el d’animar-me a estar al dia sobre el que passa a Sant Genaro, amb les vides d’Antonio, Inés, Toni, Carlos, Herminia, Miguel, Paquita i Françoise, i altres personatges.
Això de Cuéntame, com fa anys ho va ser també Aquí no hay quien viva, reflecteix la vida real, la de la gent corrent, quan la trampeja com pot, quan la butxaca no hi arriba, la dels conflictes de l’adolescència, les relacions de veïnatge, la de les combinacions per emportar-se a l’hort la veïna, la de la vida de les jubilades, la dels fills que se’n van de casa i el desgast de la salut i el càncer. Són un munt les coses que formen part de la vida real, que evoluciona per si mateixa sense que ningú hi posi mà, per fer que vagi en una determinada direcció.
En la sèrie d’Imanol Arias i Ana Duato revivim fa un parell de setmanes la cèlebre jornada del “Tejerazo”, aquell 23-F de 1981, però que vàrem fer-ho des de l’òptica de l’espectador, no de la dels protagonistes estel•lars. Eren ells, els ciutadans poc importants, els que ens aportaven i despertaven uns records que mai podrem oblidar els que varem viure aquells moments.
La miniatura de les coses diàries, d’acord amb el que el meu amic em recomanava perquè refredés el cap, es pot anar convertint en refugi vàlid davant del cavall desbocat d’una actualitat que cada dia desborda els analistes més capaços. Revelacions i mentides, grans mentides, que es converteixen en mitges veritats, amb el recurs hàbil de la dialèctica. L’obvi es converteix en falses aparences i la visió de la realitat, de les coses greus, s’enterboleix amb la nebulosa d’unes cataractes premeditadament descarregades en les nostres còrnies.
I si no veiem bé, perdrem el rumb, ens donarem una descomunal patacada i hauran de passar molts anys per reconstruir el major patrimoni que la societat ens va donar quan vam venir a aquest món: el de la confiança i la seguretat. Sí, ja sé que sona molt dramàtic, però aquest desencant i aquests temors són al carrer. Si no ho han fet encara, obrin la finestra i mirin.
I a més veuran que hi ha molt verí, rancors destructius i fòbies, i que es corre una mena de cursa per veure qui és més “anti…”. Cal aixafar al contrari, ja sigui perquè pensa diferent, perquè és al poder, perquè és a l’oposició, perquè no se sent d’un lloc determinat, o perquè defensa que les coses es poden millorar sense trencar la cristalleria.
Per això, em segueix semblant esperançador veure que hi hagi qui prefereixi posar un maó, per construir, en lloc de tirar de la piqueta per enderrocar. L’actriu catalana Montserrat Carulla va pronunciar unes profundes paraules en el lliurament dels premis Gaudí de cinema, que encara sobrevolen sobre els bel•ligerants i intransigents.
“Sóc actriu, catalana i independentista”, va dir, i va advertir després que el seu independentisme “no va en contra de ningú”. “Admiro la cultura i la llengua del poble espanyol, però ho vull i admiro i ho vull al meu costat, com a amiga, però com una amiga en llibertat”, va rematar en una frase que cal rellegir paraula per paraula per mesurar el seu gran abast. Jo, que no sóc independentista, així ho he fet.
Això que és res, en aquest cas podria ser molt més, si s’estengués aquest llenguatge als que ens pasturen des de la levitació política i xoricegen a mans plenes. Rés més, i ja saben, el dijous connectin La Primera i vegin Cuéntame o alguna cosa que s’hi assembli en qualsevol altre canal.
