La Unió Europea, malauradament, ens té acostumats que li costa molt prendre les decisions, sovint ho fa tard i, en ocasions, sense arribar a consensuar una posició comuna en afers internacionals.
Tenim els casos de la guerra de l’ex-Iugoslàvia, o l’actuació a les primaveres àrabs, en què els estats membres varen posicionar-se individualment i la UE va estar pràcticament absent. I ara, davant el conflicte amb l’Estat Islàmic, en el qual els Estats Units estan formant una coalició internacional a la qual ja s’han apuntat diferents estats àrabs i també occidentals, veiem que, un cop més, la UE, com a unitat, no hi participa i, en canvi, alguns dels estats membres, a títol individual, sí que ho fan, com és el cas del Regne Unit, Dinamarca o França, i d’altres s’ho estant pensant. Així, en un afer de rellevància mundial com és la resposta de la comunitat internacional a l’Estat Islàmic, és una llàstima que la UE no hi participi com a unitat, fet que la situa en una insignificant influència com a actor mundial.
Esperem que els renovats càrrecs de president del Consell Europeu i de l’alta representant per a la Política Exterior elevin el nivell polític i la influència de la UE amb vista a l’exterior. La veritat, però, és que, si no hi ha un canvi substancial, si no s’aposta per una UE amb capacitat política, la irrellevància internacional està assegurada i els estats membres seguiran decidint segons els seus interessos, però cada vegada amb menys capacitat, perquè el món ja està configurat amb àrees econòmiques i polítiques grans i els estats europeus, alguns d’ells altrament influents i poderosos, ara són massa petits per anar sols. I per acabar-ho d’adobar, una altra absència de la UE és la falta de protagonisme i posicionament en els seus afers interns, concretament davant els processos d’identitat nacional presents a Escòcia i Catalunya, i latents en altres llocs, davant els quals la resposta de la UE és que són afers interns dels estats. Ja sabem que la UE és una unió d’estats i que aquests pesen molt en el si de les institucions, però aquestes realitats també són un afer intern de la UE i les institucions comunitàries farien bé de tenir mecanismes de solució, i més si en alguns estats no n’hi ha. La veritat és que una UE amb mancances per dalt, que la limiten per ser un actor influent en el món, i també amb mancances per baix, al no poder, ni voler posicionar-se en els afers nacionals dins el territori comunitari, no ens serveix com a ens cohesionador i, més aviat, es veu com una realitat als servei dels estats. És en aquest escenari que hauria de fer realitat el seu eslògan “Units en la diversitat”. Units per aconseguir la unitat política i ser un actor influent en el món i en la diversitat, acceptant les diferències i les realitats nacionals existents en el territori comunitari. Aquesta UE sí que serà útil en la llibertat i seguretat dels ciutadans.
