El Forum Joan Alsina del bisbat de Girona ha fet públic aquest document amb el qual expressem quins són els nostres referents com a capellans
La gent, creients, agnòstics i ateus, malda per tenir una visió del món, de la vida i de la mort que sigui coherent, raonable i realista, i per expressar-la amb paraules entenedores i pertinents. Per això, sovint pregunta a l’Església qüestions que la neguitegen i li formula interrogants sobre temes que la desconcerten o l’escandalitzen.
UNS REFERENTS LLUMINOSOS
Capellans en el món d’avui
En el nostre temps, segurament més que en cap altre, la gent, creients, agnòstics i ateus, malda per tenir una visió del món, de la vida i de la mort que sigui coherent, raonable i realista i per expressar-la amb paraules entenedores i pertinents. Per això, sovint pregunta a l’Església qüestions que la neguitegen i li formula interrogants sobre temes que la desconcerten o escandalitzen.
L’Església moltes vegades hi manté un diàleg de sords: no escolta ni s’esforça a entendre la pregunta, hi contesta amb tòpics buits de significat o repeteix mecànicament fórmules culturals anacròniques com si fossin veritats inamovibles, entestada a no reconèixer que han nascut i crescut en contextos culturals molt diversos i que cal alliberar-les d’aquesta escorça esclerotitzada i morta.
La qüestió que encarem és quins trets de la missió del capellà convindria remarcar avui, és a dir, les prioritats del nostre ministeri sacerdotal, que amb freqüència s’inclou en aquest diàleg de sords de què abans parlàvem. No pretenem pas dir l’última paraula ni la definitiva, està clar; però sí que volem manifestar amb la màxima honradesa el nostre compromís sincer, tot reclamant el dret i el deure de ser reconegut com a opció vàlida i justa de seguir Jesús de Natzaret.
Iniciem el debat amb una afirmació de Joan Pau II, sorprenentment poc coneguda i poc divulgada: “Davant els casos de necessitat, no hem de donar preferència als ornaments superflus dels temples ni als objectes preciosos del culte diví; al contrari, podria ser obligatori alienar aquests béns per donar pa, beguda, vestit i sostre a qui manquin” (Sollicitudo Rei Socialis 31 – 1987). Sembla que l’afirmació no ha pas tingut l’acollida entusiasta que d’altres han aconseguit amb molts menys mèrits i potser valdria la pena d’esbrinar-ne els motius.
A nosaltres ens resulta interessant perquè ens permet de convertir l’anècdota en categoria i d’establir amb contundència, arran d’un exemple concret, un ordre de prioritats ben definit. El model de capellà a què voldríem assemblar-nos manté tres fidelitats, que aspiren a completar-se:
- lleialtat a un mateix, a la pròpia consciència.
- lleialtat a Jesús i a l’Església que va creixent de la seva llavor.
- lleialtat al poble, sobretot a la gent que les Benaurances defineixen com a pobres, que sofreixen i són humiliats.
Hem de reconèixer que sovint el discerniment entre opcions concretes, que atenyen la triple fidelitat, les percep en tensió i, fins i tot, com a contradictòries, ja que la història i l’organització del Regne ha quallat una església presonera de la llei i una tradició momificada.
En aquest debat, incòmode i estimulant, creiem que cal mantenir amb fermesa la primacia del manament cabdal: l’amor i el respecte a cada persona, a cada germà, a cada fill de Déu. La lleialtat al poble, al pobre i al marginat, ha de passar per sobre de qualsevol altra consideració.
Per això, en cas de conflicte entre el servei als desvalguts i la submissió a l’autoritat establerta, si el conflicte no es pot resoldre mitjançant el diàleg respectuós, ens decantem, no pas sense dolor, a favor de la tercera fidelitat; preferim equivocar-nos amb els que no tenen veu ni força, que no pas encertar-la pels camins d’una obediència cega als qui exerceixen el poder.
Aquest capellà que la gent del Fòrum voldríem arribar a ser té, avui i aquí, entre altres, uns referents lluminosos en tres germans que ens han precedit: en Joan Alsina, en Joaquim Vallmajó i en Gumersind Vilagran. Ells s’han fet servidors heroics, acostant-se molt a l’exemple del Mestre. Nosaltres voldríem anar-nos acostant cada dia, malgrat els regatejos de la nostra mesquinesa, al seu generós testimoni, per poder estar, també, més a prop del Mestre.
D’aquest testimoni agosarat i radical, en destaquem els trets que ressalten amb més claredat:
- En Joan descobreix i opta per servir el poble en el treball civil. El seu apostolat sempre frega els marges, en tots dos sentits, i això el fa incòmode a dins i a fora de l’Església. Uns proven de forçar-lo a trencar la doble fidelitat al sacerdoci i al treball; els altres saben que és una presa fàcil perquè la incomprensió del Sanadrí l’ha deixat sol; ell es troba enmig (“carn trinxada” dirà en el testament) i es disposa a viure a fons la paràbola del gra de blat. Vol estar al costat dels que tenen la vida amenaçada pel tirà i córrer els mateixos riscos: “Yo sé que mis compañeros van a sufrir mucho y quiero ser solidario, estando junto a ellos. Son momentos cruciales en que uno debe ser consecuente con sus convicciones” (a Pablo Laurín; 19-setembre-1973). La solidaritat sense excuses és el camí per donar la vida; la perd per poder-la tenir en plenitud. El perdó atorgat cara a cara al botxí és l’epíleg de la seva generositat martirial i el gest de reconciliació més valuós per a la pau.
- En Joaquim és un profeta en el sentit més genuí i autèntic de la seva missió i va córrer la sort dels profetes fins a l’últim alè. Tenim una imatge vivament gravada de les converses de l’estiu anterior a l’assassinat: amb quina lucidesa i convicció expressava la necessitat, les ganes i els riscos de tornar als camps de refugiats, els més pobres i trepitjats per tothom. “Els que hem comprès que ens hem casat amb un poble de pobres continuem amb ells. La meva seguretat és la seva seguretat i la seva seguretat és la meva seguretat. Lluitem junts contra la misèria. Us asseguro que trobar-se rodejat de mainada amb gana, malalts i gent pobra a pilons et fa perdre la por” (carta, 23-juny-1992). Va plantar cara als espoliadors d’un i altre bàndol i va denunciar sense embuts la complicitat silenciosa i la connivència d’una part de l’Església amb el genocidi indiscriminat. Feia nosa als que no volien testimonis incorruptibles de la seva ambició depredadora i van decidir de crucificar-lo.
- En Gumersind és l’acolliment personificat. Tota la seva vida estava marcada per aquesta actitud radical, que el portà a esborrar qualsevol frontera de propietat personal (fins i tot dels mínims espais d’intimitat) i a convertir la pròpia casa en casa de tothom, on els que no tenien casa es consideraven de veritat en família. L’experiència d’aquest despreniment extrem li va costar molts disgustos i accions que nosaltres consideraríem robatoris i fins agressions físiques; cap d’aquests incidents va afeblir el seu compromís. El servei que oferia no era puntual ni només assistencial. Somniava i treballava per aconseguir una infraestructura eficaç de promoció, que assuavís les causes del desajustament i oferís les bases per a una estabilitat i autonomia personals. Una entrevista publicada a la Revista de Girona (gener-febrer 2003) acaba amb aquest breu panegíric: “Té 84 anys, però viu com pocs ben alerta a tots els batecs del nostre poble”
Fòrum Joan Alsina
setembre de 2006
