Francesc Passarrius, o Xicu Passarrius, va ser un dels membres més destacats del Comitè antifeixista que es formà a Torroella el 19 de juliol de 1936, al costat de Miquel Canals, Pahí, i de Miquel Fontàs, el Borni, dels quals ja he parlat a EMPORION en altres escrits. També conegut per Xicu Palau (pel nom familiar de la casa, can Palau), avui exposaré el que en sabem, i també em referiré als seus germans, dos dels quals -Joan i Ramon Palau– van deixar una forta petjada a la vila els primers mesos de revolució; i explicaré el destí desastrós de tots ells al final de la guerra (1939).
Eren cinc germans (Francesc, Joan, Ramon, Josep i Quimet), fills de Venanci Passarrius, un pagès modest que vivia al carrer dels Bous (ara del Carme). Abans de la guerra, aquells nois feien de paleta quan podien, i sovint es passaven bona part del dia al carrer, esperant que algú els contractés. Però quan va esclatar la guerra civil i la revolució anarcosindicalista, i es va formar a Torroella el Comitè antifeixista, en Xicu Passarrius, afiliat a la CNT, va esdevenir un dels seus líders, i es va fer càrrec dels afers relacionats amb el ram de la construcció. Devia ser competent en l’ofici i amb capacitat organitzativa -com demostrà anys després a l’exili-, i si bé no en tenim constància escrita, degué promoure i controlar la Col·lectivitat dels treballadors d’aquest ram, que sembla que va funcionar prou bé fins al final de la guerra.
Tot i que, per decret de la Generalitat, el 7 d’agost de 1936 es va constituir oficialment a Torroella un “Ajuntament antifeixista”, els afiliats a la CNT (Passarrius entre ells), per la seva ideologia anarquista, no en van voler formar part; però el Comitè no es va dissoldre, de fet va continuar manant, i el 20 d’octubre -després d’un acord de la Generalitat amb la CNT, que va entrar al Govern català-, a la nostra vila es va constituir el “Consell municipal”, on la CNT dominava clarament (6 membres d’un total de 9) -de fet, era una mena de legalització del Comitè- i Francesc Passarrius hi figurava com a conseller d’Obres Públiques.
El projecte més destacat del Consell va ser la municipalització dels immobles. Es va nomenar una comissió de tres consellers -un d’ells en Xicu Passarius-, perquè fessin la proposta d’implantació del nou sistema de propietat, classificació dels habitatges i nivells de cost de lloguer per als ocupants. Més endavant, la mateixa comissió es va haver de fer càrrec de la realització de les obres i reparacions necessàries i d’atendre conflictes i reclamacions, que van ser abundants, algunes molt aïrades. Però el Consell municipal també va durar poc, només cinc mesos; va desaparèixer el 15 d’abril de 1937, quan les dones de Torroella es van revoltar i el van fer fora. Aquell mateix dia es va formar un nou Ajuntament, que s’ajustava a les normes de la Generalitat. Hi dominava ERC, i encara hi havia tres regidors de la CNT. En Xicu Passarrius en va formar part un temps, no gaire, ja que a principis de 1938 va ser mobilitzat per anar al front.
Mentrestant, la Col·lectivitat del Ram de la Construcció que ell havia promogut, funcionava prou bé. Agrupava paletes, manobres, fusters, ebenistes, ferreters, lampistes, electricistes, pintors i picapedrers; l’església parroquial feia de magatzem de materials; l’administració s’havia instal·lat primer a la sagristia de l’església, més endavant en un local del centre de la vila. Devia ser una de les poques col·lectivitats ben organitzades, perquè va seguir funcionant després de la caiguda del Consell municipal. El juliol de 1937, tant Josep Alabau com Jaume Surroca –que eren al front- van anotar als seus diaris que, segons els deien per carta, a Torroella havien anat plegant totes les col·lectivitats, excepte unes poques, com la Construcció.
Pel que fa als germans d’en Xicu Passarrius, tant per tradició oral com per escrits dels qui ho van viure –sobretot el mestre Dabau- n’ha quedat memòria principalment de dos, que es van fer milicians: Joan, més conegut per Joan Palau, de motiu el Barb; i Ramon Palau, de motiu la Mona. Els milicians, a sou del Comitè, uniformats i armats, es dedicaven a vigilar la població, a perseguir facciosos i –per extensió- gent acomodada, de dretes o de missa, a detenir sospitosos i a escorcollar domicilis a la cerca de persones suposadament perilloses o d’objectes prohibits, com ara aparells de ràdio, armes o imatges religioses. Dabau, a les seves memòries, parla amb duresa del Barb i de la Mona. No considero pertinent de repetir aquí les gravíssimes acusacions de delictes de sang que en fa, però sí em cal dir que he sentit comentaris orals, en termes força similars, sobre el seu comportament.
Poc abans que el 8 de febrer de 1939 les tropes franquistes entressin a Torroella, un grup d’uns catorze torroellencs, homes i dones, va sortir de la vila, per Ullà i Bellcaire, amb la intenció de fugir a França; entre ells hi havia en Xicu Passarrius, la seva xicota Amàlia Viladevall, i el seu germà Quimet. Com és sabut, en arribar a la frontera, els homes eren separats i ingressats en camps de refugiats. Al de Sant Cebrià, en Xicu Passarrius va coincidir amb altres companys del Comitè, entre ells en Pahí. Tenim notícies molt escadusseres de com li va anar després, es va posar molt malalt, amb febres, va arribar a menjar herbes. Finalment amb Amàlia –molt bona modista- es van establir a Elna, a l’alta Cerdanya, van tenir dos fills i ell va esdevenir un potent empresari de la construcció. No va voler tornar fins que Franco no fos mort, ho va fer l’any 1975.
Del seu germà Quimet, que havia travessat la frontera amb ell, només sabem que va estar en un camp de concentració, però no a Sant Cebrià, va tornar a Torroella abans de 1948 i va fer de paleta a compte d’altri.
La sort dels altres tres germans va ser molt desgraciada. Ramon, la Mona, va fugir a França amb la seva dona i dos fills -el petit tenia quinze mesos-, va treballar al camp, a Chartres, prop de París, va emmalaltir i va morir en un sanatori. Joan, el Barb, va ser pres pels franquistes i el van afusellar a Girona el 28 de març de 1939. Josep va ser metrallat per l’aviació quan intentava passar a França, després el van capturar i condemnar a mort, però no va arribar a ser executat.
Venanci Passarrius, el pare dels cinc germans, en saber tantes desgràcies, es va suïcidar.
