Francesc Serés

i la seva novel·la “La casa de foc”

 

Una voluntat perseverant venç els malvats.
Sèneca (4aC-65dC)

La casa de foc és un treball d’orfebreria que reconfirma Serés com una de les plomes referencials de la literatura catalana del segle XXI.
Xavier Aliaga (1970)

Un s’aproxima a la veritat quan s’allunya dels homes.
Elias Canetti (1905-1994)

La realitat, el que entenem per realitat, és indomesticable
Josep Igual (1966)

Francesc Serés (Saidí, 1972) és una de les veus narratives més importants de la literatura catalana contemporània. Ha estat guardonat amb diversos premis, entre ells el Premi Nacional de Literatura, el Premi Ciutat de Barcelona o el Premi de la Crítica Serra d’Or. La seva obra ha estat traduïda a l’anglès, al francès, a l’italià i al castellà. Acaba de ser nomenat director de  l’Institut Ramon Llull.

És autor de la celebrada obra Contes russos (Quaderns Crema, 2009), considerada pels crítics literaris com una de les més significatives del cànon de narrativa catalana dels últims 20 anys, juntament amb  Les veus del Pamano de Jaume Cabré (Proa, 2004) i Els jugadors de whist de Vicenç Pagès (Empúries, 2009). Serés acaba de publicar una nova novel·la, La casa de foc, que li ha valgut el darrer Premi Proa i el premi Llibreter 2021, i que està situada i ambientada a la Vall del Ser (Garrotxa).

Serés diu que li ha costat sis anys escriure aquest llibre, que és una barreja de gèneres i que té lectures múltiples. L’obra comença gairebé com una novel·la d’aventures en la qual el protagonista inicial és una persona instruïda, un jove professor que arriba a la vall del Ser per fer classes a l’aula d’acollida de nens immigrants de la zona,  però li falta aquella mena d’intel·ligència i d’experiència singulars dels seus habitants.

A partir d’aquí, l’autor crea un món, una cosmogonia, en una narració de prop de sis-centes pàgines dividides en tres parts ben diferenciades, a partir d’un entramat de moltes històries complementàries, com per exemple la dels escorpins, la del treball de saurí d’en Jordi de Can Sol, la de les drogues, entre d’altres, que formen finalment una teranyina sociològica, un món riquíssim de realitats mesclades, segons Antoni Pons (1980) i  on es ressalten finalment el protagonisme del poble de Sallent amb el seu paisatge natural i la força d’una natura hostil, amb una frondosa galeria de personatges.

En la narració sobresurt la figura de Jordi de Can Sol, un dels puntals de la novel·la, un home de negocis tèrbol i enigmàtic, un saurí amb el seu do inexplicable de trobar aigua sota terra, un poderós patriarca tan ple d’amor com de ferides i defectes amb tot un arsenal de poder, d’ambicions, de desitjos, de baixes passions, de misèries i de grandeses, segons Antoni Pons. El professor acabarà establint una relació estreta i laberíntica amb en Jordi, la seva neta, la Mar i la mare d’aquesta, la Carmina. 

La novel·la està construïda com un viatge del lector, que ha de compondre peça a peça la història. L’escriptor fa que el narrador i el  lector vagin de la mà tota l’estona. El narrador no sap més coses de les que sap el lector en una història que recorda una partida d’escacs, diu Aliaga.

Serés te el mèrit de fer conviure hàbilment la història que narra amb assumptes tan actuals com l’especulació urbanística, el tràfic de drogues, les lluites i la corrupció del poder, la crisi econòmica del 2008 i l’impacte de la nova emigració, relata Antoni Pons.

En el llibre, que et crema a les mans quan el llegeixes i que t’insta de manera addictiva a continuar frenèticament la seva lectura, com passa a les grans novel·les, hi ha ressons de Solitud de Caterina Albert (1869-1966), però també d’Eugeni d’Ors (1881-1954), que estiuejava a la zona i de Josep Pla (1897-1981) que també la visitava sovint. En el text hi ha referències a novel·les com La Punyalada i fins i tot a Sang Nova de Vayreda (1853-1903), ens ho ressalta David Castillo (1961).

Les conclusions d’Antoni Pons són certes i endreçades quan ens diu que la novel·la està “escrita en una prosa consistent però dinàmica, forta però àgil, intel·ligent i vivíssima. La casa de foc és una molt bona novel·la”. L’editor de Proa, Josep Lluch, ha dit: “és extraordinària, es llegirà durant dècades i ja ha transformat la mirada d’alguns lectors”. Només caldria afegir-hi sense matisos el que en diu el mateix Serés: “el llibre és una festa, i crec que aquesta és la sensació que tindrà el lector quan l’acabi”. Ras i curt: no cal remarcar-ne res més.

 

Referències bibliogràfiques

  1. SERÉS, Francesc. La casa de foc. Editorial Proa, Barcelona, 2020.
  2. SERÉS, Francesc. Contes Russos. Quaderns Crema, Barcelona, 2009.
  3. ALIAGA, Xavier. “Francesc Serés”. El Temps, 22 de desembre de 2020. Pàg. 46-48.
  4. ANTONI PONS, Pere. “Un món riquíssim de realitats mesclades”. Ara, 5 de desembre de 2020. Pàg. 47.
  5. CASTILLO, David. “El llibre és una festa”. El PuntAvui. 22  de novembre de 2020, pàg.24-25.
  6. IGUAL, Josep. L’eternitat enamorada. Notes d’un diari, 2016-2017. Edicions 3i4. València, 2020.
  7. PAGÈS, Vicenç- “Llàstima que escrivim en català”. Ara, 5 de juny del 2021, pàg.47.
  8. https://www.vilaweb.cat/noticies/francesc-seres-director-institut-ramon-llull/