Enguany s’acompleix un segle de l’esclat de la Revolució Russa, que de fet foren dues; primer, el febrer de 1917, n’hi hagué una de burgesa; més tard, l’octubre, una de proletària o bolxevic. El que succeí llavors a Rússia era un experiment completament nou: era una revolució que havia de canviar de cap a peus primer tot un gran país, i després el món enter.
Quan l’any 1920 Bertrand Russell visità la Unió Soviètica, el filòsof anglès s’entrevistà amb Màxim Gorki. L’escriptor rus, convertit al bolxevisme, demanà a Russell que expliqués als ciutadans britànics els sofriments que havia patit el poble rus amb els tsars al poder, i així ho féu aquell. Que el poble rus havia patit molt durant segles sota els Romanov era inqüestionable. Personalment, n’era conscient des de la meva adolescència llegint Tolstoi, Dostoievski, Txekhov i altres clàssics del realisme rus.
Mentre la família imperial i l’aristocràcia terratinent duien un gran tren de vida, desenes de milions de camperols passaven fam, fred i altres penalitats; entre els sumptuosos palaus on residia l’alta noblesa i les isbes dels misèrrims llogarets on malvivien els mujiks hi havia un abisme. Quan esclatà la revolució, les condicions de vida dels obrers d’un país que s’anava industrialitzant lentament no eren gaire millors que les dels obrers anglesos d’un segle enrere. Enlloc d’Europa les diferències entre els de dalt i els de baix de tot eren tan grans.
Acabada la guerra civil, els bolxevics es feren amb el poder a tot Rússia. La revolució s’havia fet per impedir que un sol home imposés la seva voluntat a tot el país. Però heus ací – ironies de la història – que Lenin primer i Stalin després imposaren la seva voluntat a tota la Unió Soviètica. Hom implantà al país un nou mode de producció – que diria un marxista, si es que encara en queda algun – que havia de satisfer les necessitats bàsiques de tothom. Però, pel que vam saber més tard, els sofriments del poble rus no s’alleujaren gaire amb els comunistes en el poder. Llegiu, si no, els centenars de testimonis recollits per Svetlana Aleksièvik, Premi Nobel de Literatura l’any 2015, en algunes de les seves obres. En certs aspectes, els patiments del poble rus fins empitjoraren.
La dictadura de Stalin fou tant o més perversa que la de Hitler; al capdavall, eren les dues cares d’una mateixa moneda, el totalitarisme. Recordeu La rebel·lió dels animals? George Orwell hi satiritzà la corrupció del comunisme soviètic abans de la mort del tsar roig. Si algú ignorava les atrocitats i els crims comesos per Stalin, Khrushchev, el seu successor, les féu públiques el 1957. Purgues, gulags, col·lectivitzacions forçoses, milions d’ucraïnesos condemnats a morir de fam, l’angoixa de viure constantment amb la por al cos… Ni tan sols els intel·lectuals foren més ben tractats que en temps dels tsars quan van viure sota la fèrula de Stalin. Per un acudit o una caricatura d’Stalin podien ésser enviats a Sibèria.
Però heus ací que entre 1989 i 1991 l’imperi de la falç i el martell s’ensorrà. Ni el més optimista hauria pogut vaticinar aquella fi tan ràpida. Els que vam créixer en plena guerra freda pensàvem que el sistema soviètic era etern, o gairebé. En qualsevol cas, teníem molt clar que ni nosaltres ni els nostres fills en veurien la fi. Mikhail Gorbatxov va fer possible el canvi. De fet, Gorbatxov només volia reformar l’URSS, però el procés que endegà se li escapà de les mans i succeí el que ja sabem. En un obrir i tancar d’ulls l’URSS es desintegrà. On hi havia un immens i poderós estat ara n’hi ha una quinzena. Tots iniciaren el camí cap a una economia de mercat. O sigui, cap al capitalisme.
A Gorbatxov el seguiren Boris Ieltsin i Vladimir Putin. Què podem dir d’aquests dos governants? Em sembla que no gaire res de bo, sobretot de Putin. El que succeí el 2006 amb la periodista Anna Politkóvskaia és inconcebible en una democràcia occidental. Putin ha fet una Federació Russa a la seva mesura. Un país militarment fort, expansionista, amb les llibertats democràtiques molt restringides, on una minoria de la població controla la major part de la riquesa del país i la majoria de la gent viu amb el mínim. Les desigualtats socials i regionals s’han accentuat, ara són més grans que a l’època soviètica. Si algú es pensa que molts russos duen el tren de vida dels que tenen una segona residència a la nostra costa va molt errat.
En una entrevista feta a Svetlana Aleksièvik (autora de La fi de l’ home roig) la periodista explica que molts joves russos tornen a llegir Marx, Engels i Trostki, que els ciutadans russos perjudicats amb el canvi econòmic idealitzen el passat, que molts adults fins i tot senten nostàlgia de temps passats. L’ordre, la seguretat, un estat militarment fort, es veu que per a molta gent del país tot això és més important que la llibertat i el respecte als drets humans.
Rússia mai no ha tingut gaire sort amb els seus governants. El poble rus, que tant ha patit al llarg de la història, es mereix uns dirigents millors. Polítics que es dediquin més a millorar el benestar dels seus ciutadans i a garantir els drets i llibertats democràtiques, i que s’oblidin d’antics somnis imperialistes. Que pensin més en els interessos del poble que no pas en els de l’ Estat.
La història de la Unió Soviètica haurà estat per a molts, al capdavall, la història d’una gran esperança frustrada.
