Una altra vegada, els temporals marítims han causat estralls a les platges i instal·lacions del litoral català. Lluny de deixar-nos endur per l’alarmisme que instiguen alguns titulars, cal asserenar-nos i aclarir que aquest episodi no és la fi de les platges, passeigs marítims afectats ni, encara menys, del turisme de costa. Un temporal de component de garbí com el que s’ha batejat com a Nelson és, només, un tast del que haurem d’afrontar els pròxims decennis, cada cop amb més freqüència. És tot just la poteta del llop insinuant-se per sota de la porta.
El nivell global del mar ha augmentat, de mitjana, 21 centímetres des de l’any 1900. Això equival a un ritme de 1,7 mm cada any, però durant el segle XX, en realitat, l’augment era més lent i, en canvi, durant l’última dècada ja estem fregant els 4 mm per any… i accelerant. L’expansió tèrmica de l’aigua dels oceans i la fusió dels gels antàrtic i de Groenlàndia vinculats a l’escalfament global d’origen humà en són els principals vectors causals. Les projeccions científiques indiquen que, sota un escenari d’emissions de gasos d’efecte hivernacle intermedi (ni molt optimista ni molt pessimista), a finals de segle podem esperar que l’augment acumulat del nivell del mar rondi els 60 centímetres al Mediterrani, força en línia amb l’augment global. De moment, però, amb les emissions encara desbocades, ens encaminem cap a un augment que podria superar el metre. Alguns models que incorporen modelitzacions de les dinàmiques dels gels polars adverteixen que, en realitat, podríem estar anant cap a una fusió accelerada del gel continental, que impulsaria l’augment fins per damunt dels 2 metres el 2100 i dels 5 metres el 2150. Si es materialitzen aquests escenaris (i de moment anem per aquesta via), d’aquí a poques generacions, els torroellencs i torroellenques del nucli urbà viuran a primera línia de mar. Males notícies per al 40% de la població mundial que s’estima que viu, actualment, a una cota de fins a 1,5 metres per sobre del nivell del mar. A l’augment progressiu caldria sumar-hi, a més, una major freqüència de temporals intensos, a causa de l’energia addicional atrapada a l’atmosfera planetària.
Aprofitant l’impacte social que han tingut imatges com les de les palmeres descalçades on abans hi havia platja a Sant Antoni de Calonge, o les destrosses al passeig marítim de Lloret de Mar, aquests dies ha estat tendència, als mitjans de comunicació, parlar del Reglament de Costes, de l’any 1988. Aquesta norma definia el domini públic marítimo-terrestre i preveia mecanismes per, si mai s’havia d’ampliar, compensar a les propietats privades que hi quedessin dins. Davant l’evidència que cada cop hi ha més estructures i persones exposades als riscos litorals i afectades pels temporals, successius governs han anat adaptat la norma per agilitzar aquests processos de redefinició de la línia de mar, amb importants derivades per a la protecció de les persones i la titularitat de les propietats, que passarien a ser de l’estat. Se’n permet, però, l’ús, en règim de concessió i sense cost, per un període màxim de 75 anys.
Alguns governs autonòmics i de municipis del litoral ja han fet càbales sobre les construccions que podrien veure’s “afectades” per la normativa, a mesura que la costa s’erosiona; alguns mitjans de comunicació han publicat amenaçadors titulars sobre el perill d’expropiació que plana sobre habitatges i hotels; i agrupacions d’empreses turístiques han posat el crit al cel denunciant un espoli, per part de l’estat espanyol, dels hotels, bars i restaurants situats a la franja costanera. Adverteixen, mostrant gran consciència social, que les accions portarien a la ruïna a nombrosos municipis turístics espanyols. Cap menció, des d’aquestes fonts, als cada dia més evidents impactes del canvi climàtic, a l’augment del nivell del mar ni als costos que tindria no actuar. L’amenaça, per a aquests grups completament alienats del territori on viuen i dels processos que hi tenen lloc, és únicament la normativa i el que reclamen, com a solució, és no tocar res, no canviar res. En definitiva, no planificar l’adaptació ni adaptar-nos. Qui dia passa, any empeny. I 4 mm més (o menys, segons com es miri).
Essent ja pràcticament inexistents les possibilitats de mantenir la temperatura global per sota dels 2 graus d’escalfament que marcaven els Acords de París, la humanitat s’ha de fiar, ara, de la seva capacitat d’adaptació per fer front als efectes del canvi climàtic. Uns efectes que, pel que fa al nivell del mar, com es deia a l’inici de l’escrit, en el millor dels casos encara s’han de triplicar. Davant les resistències d’alguns partits polítics i grups econòmics, però, hi ha signes que alguna cosa està canviant, que hi ha esperances de gestionar de manera responsable els riscos litorals. En el marc d’un projecte de recerca impulsat a la Universitat de Girona, el RiskadapT, un equip investigador estem analitzant el grau de preparació de diversos municipis de la Costa Brava davant l’augment del nivell del mar i les percepcions que tenen les persones responsables de planificar les diferents dimensions sobre les quals impactarà: benestar social, urbanisme, medi ambient, aigua, etc. Quatre anys després del Glòria, el recent temporal Nelson ha fet evident que encara queden alcaldes i alcaldesses que no pensen més enllà de com refer passeigs marítims cada cop més exposats a les onades i de qui ha d’assumir les despeses de l’inqüestionable trasllat de sorra per regenerar (de manera cada cop més efímera) les platges de cara a la temporada turística. La recerca documenta, de manera sistemàtica, el predomini d’aquestes visions esbiaixades i a curt termini, però també recull evidències sobre com cada cop més municipis comencen a canviar la mirada i reconeixen la necessitat d’invertir en la reordenació a mig i llarg termini dels seus fronts litorals i en la disminució dels riscos per a les persones. Aquesta és cada cop més, també, la línia que van adoptant els ministeris i departaments competents. Quin remei: 4 mm per any.
Més tard o més d’hora, titulars d’habitatges privats a primera línia de mar i d’estructures d’allotjament o serveis turístics hauran de fer una profunda reflexió sobre l’estratègia que més els convé defensar davant uns canvis que, encara que insisteixin en obviar, els acabaran atrapant. Sense ajuda de l’administració pública, molt abans que el mar arribi a les construccions, activitats i residències, veuran com els danys sovintegen més i més, els preus de les assegurances augmenten, primer, i les asseguradores es neguen a oferir cobertura, després. El valor de la seva propietat privada anirà tendint a zero. Davant d’aquesta prospectiva que, comprensiblement, ha de generar preocupació, no sembla un mal tracte aprofitar que l’estat ofereixi fer-se càrrec dels béns que s’hauran d’enderrocar abans de la seva immersió a canvi d’una compensació i, malgrat això, poder seguir fent ús del patrimoni condemnat durant dècades.
