La transició (energètica) pot arribar a ésser traïció (territorial)?

El cas dels avantprojectes per a construir un par eòlic marí davant de les costes de l’Empordà té unes característiques ben peculiars. Tot esclata el febrer de 2021, amb una primera proposta per a construir un parc amb almenys 65 aerogeneradors, en dues fases, de 252 m d’altura (després han modificat diverses vegades la proposta i ara ja ni se  sap què proposen), després en va venir una segona amb 36 monstres més, de 250 m d’altura; una tercera amb cinc aerogeneradors experimentals  de 201 m i acaba de presentar-se’n una quarta, aquest cop amb 86 molins gegants, d’uns 250 m d’altura. Això sí, tots els projectes són batejats amb noms entendridors: Tramuntana, Gavina, Medfloat, Catwind… Tot això ha rebut àmplia cobertura mediàtica, una mica esbiaixada a vegades.

La primera curiositat d’aquest procés és que proposen construir un parc eòlic a una parcel·la  on, ara per ara, cap planificació de l’espai marítim ho autoritza. És un cas claríssim de voler posar el carro davant dels bous. Però hi ha més: com alguns dels promotors reconeixen en els seus documents inicials, està derogada la normativa que permet la tramitació de parcs eòlics marins de més de 50 MW.  Per tant, el que fan els promotors és aprofitar una escletxa legal que no ha estat derogada  (la Llei d’Avaluació Ambiental)  iniciant el tràmit de consultes voluntàries per a definir per part del Ministeri (l’únic competent) quin ha de ser l’abast de l’estudi d’impacte ambiental, amb el perill que finalment la zona no sigui aprovada i anar-se’n tot a orris. O bé els promotors es gasten els diners perquè tenen la seguretat que s’aprovarà?

Malgrat aquest guirigall, el govern de la Generalitat i sobretot Teresa Jordà, la consellera del ram, s’han mostrat encantats i seduïts per aquests projectes,  als quals han qualificat de bons i necessaris abans de qualsevol estudi científic i reglat d’avaluació dels impactes. De nou, el carro davant els bous. Aquest posicionament només es pot explicar per la vergonya que tenen després d’haver perdut deu anys de total inacció per part de la Generalitat, no havent avançat gens  amb relació a la transició energètica. I de cop aquests projectes poden resoldre les seves mancances i incompliments dels objectius que ells mateixos s’han marcat, sense pagar un euro ja que tota la iniciativa és privada.

Aquests projectes, per ser molt poc respectuosos amb el paisatge i la biodiversitat d’una de les zones més valuoses de la Mediterrània, a més de  la manera prepotent com han estat presentats en públic, han desfermat una oposició mai coneguda a l’Empordà, tant ciutadana (plataforma opositora amb més de 40 entitats adherides, un manifest en contra amb més de 30.000 signatures d’adhesió, manifest  també recolzat pels plens de 22 ajuntaments de les comarques afectades, un consell comarcal i també les juntes rectores dels Parcs Naturals de Cap de Creus i de Montgrí-Illes Medes-Baix Ter) com científica (amb un manifest signat per un centenar de científics coneixedors de la problemàtica i una publicació científica en una prestigiosa revista). I la plataforma Stop Macro Parc Eòlic Marí ha organitzat i participat en un munt d’actes informatius, manifestacions, concerts, exposicions…tot per cridar l’atenció als ciutadans del problema que tenim al damunt.

Debat a l’Escala

Una altra curiositat és que dels quatre promotors avançats que ara per ara tenim damunt de la taula, tres han optat per callar i el quart (Blue Float Energy i SENER) es mostra bel·ligerant a rebuf de les iniciatives dels opositors. Aquest promotor també té  suport de científics (bé, en realitat de tecnòlegs, cap d’ells expert en ecosistemes marins), també fan una publicació suposadament científica (on manifesten sense embuts no tenir conflictes d’interessos quan els set signants estan directament o indirectament a sou de SENER), també reparteixen samarretes, també participen en debats i també organitzen presentacions del projecte. És a dir, s’han instal·lat en una dinàmica d’acció-reacció, amb una finalitat que costa entendre perquè el territori s’ha manifestat majoritàriament en contra d’aquests parcs industrials de generació elèctrica (encara que sigui renovable) davant del golf de Roses. No em negareu que és tot ben curiós. 

Els principals arguments a favor per part dels promotors només són dos: 1) aquests projectes només afecten  el paisatge i no passa res perquè el paisatge està en constant transformació i ja ens hi acostumarem; 2) la transició energètica és absolutament necessària i més patirà la biodiversitat si no aturem el canvi climàtic.

Són arguments molt febles.  Els macro-parcs industrials d’eòlica marina no només malmeten el paisatge; els científics reconeixen molts altres impactes: sobre la biodiversitat, la capacitat d’embornal del mar, la circulació marina, la migració de cetacis, la qualitat de l’aigua i dels sediments, la contaminació lumínica i acústica, disminució del recurs eòlic, determinades activitats econòmiques (com el turisme, el sector immobiliari, la pesca), etc. I encara que només quedés tocat el paisatge, en un procés històric continuat, potser ha arribat el moment d’aturar-ho com pretenem fer amb les emissions de gasos d’efecte hivernacle. 

D’altra banda, la disjuntiva ”o parc eòlic a Roses o canvi climàtic” és absurda. En primer lloc, aquest GW que es vol obtenir per via eòlica per estalviar emissions de CO2, té altres alternatives per aconseguir el mateix efecte: mitjançant estalvi energètic, en petites instal·lacions d’autoconsum o en un emplaçament i amb una grandària menys impactant. En tot cas, res demostra que no hi ha una altra sortida que fer-ho com diuen els quatre avantprojectes  dels promotors, que per damunt de qualsevol transició energètica, busquen (amb tota legitimitat)  els seus beneficis econòmics.

La polèmica està servida i em temo que per molt temps. Cada bàndol posarà els seus arguments damunt la taula i davant el dubte raonable que puguin ser certs o no, caldria realitzar estudis objectius i científics, amb la durada temporal que calgui perquè siguin representatius, per a decidir si són certs els danys que la ciència pressuposa i part de la tecnologia nega. El principi de prudència, recollit a la llei de protecció del medi marí,  ens obliga a actuar d’aquesta manera.

En tot cas, una transició energètica precipitada i mal plantejada  pot trair la conservació per sempre  d’un dels territoris amb més biodiversitat de la Mediterrània Occidental. Ens hi juguem massa com a societat com per fer aquesta mena de projectes a la babalà. Almenys és el que penso personalment i intento comunicar objectivament.