Després de la Marxa sobre Roma, el 22 d’octubre de 1922, el rei d’Itàlia encarregà a Benito Mussolini la formació d’un nou govern. Feia temps que Mussolini reclamava el poder i per aconseguir-lo estava disposat a usar la violència si calia. D’un home que deia penjaments del socialisme (al que havia seguit de jove) i de la democràcia no es podia esperar altra cosa. Des de llavors, i durant dues llargues dècades, els feixistes governaren Itàlia i les seves idees van tenir una àmplia difusió més enllà del país. D’altra banda, des de la Marxa sobre Roma Mussolini esdevindria Il Duce. O sigui, El Guia. Itàlia, un estat jove, nascut el 1870, tindria llavors un protagonisme notable en l’escena internacional i intervindria en guerres exteriors com ara la civil espanyola.
Del final del sistema parlamentari a Itàlia i de la implantació d’una dictadura feixista en fou testimoni Josep Pla. Pla havia anat a Itàlia a principis del 1922 per cobrir la Conferència de Gènova, i hi romangué fins al mes d’agost. Poc després, a l’octubre, hi tornà; aquesta segona estada, que no seria ni de bon tros l’última, es perllongà fins a començaments del 1923. Com explica a Notes Disperses i en algunes altres parts de la seva voluminosa obra testimonial, Pla vivia a Florència i era molt conscient de l’agitació política que vivia la península itàlica. Enviava articles a La Publicidad i a La Veu de Catalunya, i també a El Sol, de Madrid. Quan la sorollosa marxa feixista arribà a Florència, el prosista empordanès la seguí. Flairava que en passaria una de grossa. I així fou.
En poc temps Itàlia passà de ser un estat liberal a un estat autoritari. Sorprenentment, molts italians del món de la cultura combregaren amb les idees del nou règim. Entre les persones seduïdes pel feixisme hi trobem músics, escriptors, poetes, pensadors, artistes… Si n’haguéssim de fer una llista aquesta s’allargaria moltes pàgines.
El primer document ideològic de la cultura italiana a favor del règim feixista fou publicat als principals diaris d’Itàlia el 21 d’abril de 1925. El signaven una llarga llista de personatges. Des de la perspectiva actual, costa de creure que tantes persones cultes es posicionessin a favor d’un règim clarament antidemocràtic que defensava la violència com a arma política. A Alemanya, el nazisme no aconseguí tants adeptes entre la classe intel·lectual, literària i artística. Esclar que el nazisme fou una forma extrema, diabòlica, del feixisme i no amagà la seva brutalitat des del principi.
Però les coses no són tan simples com semblen. La postura general dels intel·lectuals, artistes i escriptors italians envers el règim feixista en general fou més aviat ambigua, camaleònica. Foren molts els italians que donaren suport al règim feixista per pura conveniència. El suport aconseguit per al règim per molts intel·lectuals naturalment fou emprat com un mitjà propagandístic. Pel que fa als opositors, alguns pagaren cara la seva actitud antifeixista. Els casos d’Antonio Gramsci i Cesare Pavese són prou coneguts. Al primer li costà la vida, al segon la llibertat.
Entre els membres de la classe intel·lectual a la Itàlia feixista es donaren situacions impensables a l’Alemanya hitleriana. Així, per exemple, Carlo Anti, arqueòleg de renom, rector de la Universitat de Padova i fervorós feixista, va permetre que els professors antifeixistes de la institució que dirigia poguessin exercir la seva professió. Fins i tot es va fer responsable de la seva seguretat. A l’Alemanya nazi això era impossible.
L’escriptor i periodista italià Aldo Cazzulo ha publicat recentment (2022) una obra titulada Mussolini, il capobanda. Es tracta d’un retrat de l’home que va dirigir amb mà ferma Itàlia durant dues dècades (1922-1943). Entre altres coses, al llibre s’hi pot llegir això: “Fa cent anys (…) la nostra pàtria va caure en mans d’una banda de delinqüents, dirigida per un home despietat i malvat…” El títol del llibre i les afirmacions que hi fa l’autor naturalment han aixecat molta polseguera a Itàlia. Cazzulo ha rebut molts insults i amenaces, l’han titllat de comunista. La qual cosa prova que, com diu Cazzulo, una part de la població italiana no s’avergonyeix del passat feixista del seu país, que així com a Espanya hi ha molts nostàlgics del franquisme, a Itàlia n’hi ha un munt que enyoren el feixisme. Com si durant aquella llarga nit no hagués passat res!
El passat diumenge 25 de setembre es van celebrar comicis a Itàlia. Tal com s’esperava, els va guanyar una coalició de centre-dreta. La futura primera ministra, Giorgia Meloni, cap del partit ultraconservador Germans d’Itàlia, mai ha amagat la seva admiració per Mussolini. Per a ella, Il Duce fou el polític més important d’Itàlia el segle passat, i tot que tot el que va fer fou pel bé d’Itàlia.
Un segle després que els feixistes ocupessin el poder a Itàlia, molts nostàlgics d’aquell règim tan sinistre tornaran a ocupar-lo. Però per més que enyorin Mussolini, Itàlia pertany a la Unió Europea i hi ha línies que no es poden traspassar. Esperem que així sigui.
