La Catalunya verda II

A l’anterior escrit a Emporion, vaig comentar algunes de les debilitats del model de “Catalunya verda” que havia promès el president entrant. Constatada la necessitat d’una resposta integral, profunda i ambiciosa davant la crisi ambiental, ens adonem del segon problema: al capdavant de la conselleria responsable de l’acció climàtica s’hi ha posat  una persona, Teresa Jordà, que en la seva etapa com a responsable d’agricultura, ramaderia, pesca i alimentació va arribar a manifestar posicions obertament hostils a l’ecologisme, en plena sintonia amb les tesis de cert empresariat agrari.

Esbossem el context. Ja fa anys que les carpetes de medi ambient s’han esfumat dels governs autonòmic, primer, i estatal, després. En contrast amb el posicionament ideològic dels respectius hereus i hereves polítiques del segle XXI, els governs Pujol i Aznar de la dècada de 1990 van concedir al medi ambient el màxim perfil institucional, amb conselleries i ministeris del ram. A Catalunya, el departament va ser dissolt pel govern Mas l’any 2010, i les seves competències van quedar repartides, de manera poc coherent, entre Medi Natural (integrat a Agricultura) i Sostenibilitat (integrada a Territori). A Espanya, Zapatero va fusionar el ministeri de Medi Ambient amb Medi Rural, seguidament Rajoy va relegar Medi Ambient a una posició per darrere d’Agricultura, i a l’organigrama de Sánchez el concepte ja ni apareix a la capçalera de cap ministeri.

En paral·lel a aquest procés, fins a cert punt simbòlic, de progressiva supressió del medi ambient de l’agenda política, les competències en matèria ambiental han anat passat a mans de persones responsables no necessàriament expertes en la qüestió. Tenir coneixement de la matèria que hom governa no és un requeriment per exercir el càrrec, és clar, ni per exercir-lo bé, però condiciona. És sabut que els partits tendeixen a premiar amb càrrecs persones afins i de confiança, que, a més, han de fer una distribució equilibrada de càrrecs entre corrents o famílies polítiques, respectar quotes territorials, procurar no col·locar persones que, fent bé la seva feina, poguessin resultar incòmodes per a determinats grups o interessos, etc. I malgrat tenir consciència de tot això, segueix resultant xocant el fet que l’encarregada de materialitzar la Catalunya verda sigui Jordà, sense cap tipus de credencial i que tants recels genera entre la comunitat preocupada per la gestió del territori i el medi ambient.

No ajuden a esvair dubtes els discursos inicials de la consellera al capdavant de l’ampliat departament. No s’ha cansat de repetir, com si fos un tranquil·litzador missatge d’equidistant concòrdia, que la seva missió serà compatibilitzar economia i medi ambient. Sí, és clar, qui no ho voldria? Convé recordar que, juntament amb l’equitat social, economia i medi ambient són els pilars de les estratègies de desenvolupament sostenible que se suposa que els nostres governs miren d’harmonitzar des de la dècada de 1990. En els 30 anys transcorreguts hem vist com, malgrat els seus alts i baixos, el volum de l’economia mundial s’ha triplicat (èxit econòmic), però segueix havent-hi al món més de 800 milions de persones extremadament pobres (fracàs social) mentre els problemes ambientals s’han agreujat fins abastar l’escala global amb les crisis climàtica i de biodiversitat (fracàs medi ambient). A escala catalana els resultats mostren les mateixes tendències: el PIB s’ha més que triplicat; informes d’entitats com ara la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) o del mateix Institut d’Estadística de Catalunya posen de relleu l’accentuació de la desigualtat i la precarietat a la nostra societat; i la pèrdua de qualitat ambiental es posa de manifest en llibres com “Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans”, editat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), o l’informe “Estat de la natura a Catalunya 2020”, impulsat per la Generalitat.

Hi ha hagut 30 anys per aplicar els principis de l’equilibri i la compatibilitat, i s’ha fracassat estrepitosament, deixant en promeses buides, de pas, els discursos polítics a favor del desenvolupament sostenible. De debò que a l’equip que assessora Jordà no hi ha ningú que ho sàpiga, això? Seguir apel·lant, com fa la consellera, a la persecució d’aquest equilibri tan ingenu com utòpic significa, en realitat, deixar les coses com estan, o dit d’altra manera, perpetuar l’injust ordre actual i la trajectòria cap al precipici. Corregir aquestes tendències i restaurar un cert equilibri estable, ara, no s’aconseguirà amb un discurs tou i ambigu sobre la Catalunya verda, sinó amb acció desinhibida i esbiaixada a favor del futur del planeta i del territori del país. Fer-ho possible és responsabilitat política.

L’eminent filòsof de la ciència francès Bruno Latour ha dit alguna vegada que, per mantenir el planeta en unes condicions habitables per al ser humà, cal que la poètica precedeixi la política. Es refereix a la tasca, en progrés però encara pendent de culminar, d’inculcar un sentit d’urgència col·lectiva en la humanitat per salvar casa nostra, la Terra, de les nostres agressions. Diu Latour que, quan finalment arreli en la societat el sentiment sobre la necessitat de recuperar el rumb, l’acció política que tant s’ha esmerçat a mantenir una trajectòria suïcida farà un tomb i es posarà a treballar irremeiablement per salvar la vida en el planeta, inclosa la nostra espècie. Segons ell, aquesta consciència col·lectiva no naixerà espontàniament de la política, sinó del món de les arts i de les ciències socials, àmbits amb poètica, molt més capaços de provocar una transformació cultural profunda. Escoltar la poètica d’Aragonès i Jordà, amb discursos passats de moda, regressius i provadament fallits a la pràctica, combinats amb una estructura de govern(s) que segueix deixant el medi ambient en un segon pla, fa sospitar que la Catalunya verda que tenen en ment té molt poc a veure amb la Catalunya verda que el món necessita i per la qual, més tard o més d’hora, se’ls exigiran responsabilitats.

Bruno Latour