Baruch Spinoza (1632 – 1677), Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770 – 1831) i John McTaggart (1866 – 1925) pensaven que el temps no és real. Veiem el que en diuen altres pensadors de referència:
Immanuel Kant (1724 – 1804)
D’acord amb Kant, tant l’espai com el temps són formes pures de la intuïció sensible o intuïció pura, les quals permeten el coneixement perceptual dels objectes espai-temporals, és a dir, dels fenòmens. El temps és una forma pura de la intuïció sensible o intuïció pura, i com a tal és una intuïció independent i a priori de les experiències externes, és el mitjà independent per mitjà del qual ordenem les representacions, i al seu torn és condició de possibilitat de tots els fenòmens, tant interns com externs.
Isaac Newton (1642 – 1727)
Per a Newton, l’espai i el temps són magnituds externes a l’individu, les quals no es relacionen amb aquest, és a dir, són independents del subjecte pensant. Les parts del temps i espai absolut romanen immutables; al seu torn, són els quasi-llocs de si mateixos i de totes les coses. L’espai i temps absoluts no són perceptibles pels sentits, de manera que fem servir mesures sensibles dins de les seves parts relatives per poder determinar les magnituds dels objectes.
Newton distingeix doncs entre temps relatiu (aparent i vulgar) com a mesura sensible i externa obtinguda mitjançant el moviment, i el temps absolut, unidimensional i que flueix de manera uniforme i que no es relaciona amb res extern.
René Descartes (1596 – 1650)
Descartes va argumentar que un cos material té la propietat de l’extensió espacial però no una capacitat inherent per a la resistència temporal, i que Déu per la seva acció contínua sosté (o recrea) el cos en cada instant i en endavant successivament. El temps és una espècie de fonament o recreació (“Tercera Meditació” en Meditacions sobre la Primera Filosofia).
Els teòlegs medievals
La filosofia medieval va des de la fi de l’edat antiga, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident l’any 476, fins al sorgiment del Renaixement, amb la caiguda de Constantinoble l’any 1453. La majoria de filòsofs d’aquest període són teòlegs.
Els teòlegs medievals sostenien que Déu no existeix en el temps sinó en l’eternitat, entesa com a existència sense temps més que com a temps sense principi ni final. Com ho va expressar Boeci (480 – 525 dC): “L’eternitat és la possessió completa i perfecta de vida il·limitada en un únic instant”. És interessant notar que per als mestres medievals com Sant Agustí o Boeci, aquest ull diví que ho veu tot en un mateix instant no suposava cap amenaça per a la llibertat. El coneixement que Déu té del futur no és equivalent al coneixement humà del que ha de venir, ja que per a Ell tots els moments de la història són equivalents.
Agustí d’Hipona (354 – 430 dC)
Segons Aureli Agustí, més conegut com a Agustí d’Hipona o sant Agustí, el temps va ser creat per Déu. No obstant això afirma emfàticament que això no vol dir que el temps fos creat en qualsevol moment donat. Diu que seria una contradicció assumir que el temps va ser creat en cert moment, ja que això implicaria que el temps ja existia abans de ser creat, la qual cosa seria absurd. Per a Agustí, en efecte, no hi ha res temporalment anterior a la creació del temps. No obstant això, manté que l’eternitat o la manca d’existència del temps, és lògicament, si no temporalment, prèvia a l’existència del temps.
Des del punt de vista d’Agustí d’Hipona el temps no pot existir sense canvi o moviment: “els temps són creats a causa de l’alteració de les coses” i “sense la varietat de mocions no hi ha temps, i no hi ha varietat on no hi ha figura”. Per tant, el temps no podria existir llevat que hi hagués alguna cosa que posseís forma i mutabilitat.
Agustí d’Hipona arriba a la conclusió que ni el passat ni el futur existeixen, ja que cap dels dos existeix ara. És coneguda la cita d’Agustí: “Què és el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé. Si m’ho pregunten, no ho sé”.
Els antics grecs
Ells tenien tres paraules (tres déus) per a representar el temps: Cronos, Aión i Kairós.
- Cronos és el déu, representat com un home madur, que ho devora tot i a tots, inclosos els seus fills, per tal de mantenir el seu poder. És el déu del temps seqüencial, cronològic, que passa inevitablement. És el déu al qual recorrem quan ens posem objectius, fem plans d’acció i els implementem.
- Aión és déu de l’eternitat. És alhora nen i ancià. És el déu generós i satisfet que té sentit en si mateix. És el déu que no contempla els objectius ni els plans sinó que ens convida a l’acció que tingui sentit en si mateixa.
- Kairós és el déu capritxós de l’oportunitat que passa ràpidament, al qual només se li pot agafar segons ve, en el moment adequat que pot canviar el nostre destí. És el moment imprevist, l’ocasió, el “aquí i ara” en què l’acció adequada ens portarà en un tres i no res a aquell futur que volem.
Aristòtil (384 – 322 aC)
Aristòtil va plantejar la qüestió de la dependència de la ment del temps quan va dir: “Si l’ànima (la ment) no existís, que el temps existís o no, és una qüestió que es pot preguntar: Perquè si no hi pot haver algú per explicar no pot haver res que pugui ser explicat … “. Finalment, Aristòtil no respon a la seva pròpia pregunta perquè, diu que depèn de si el temps és la numeració conscient del moviment o, en canvi, és només la capacitat dels moviments de ser numerats, si la consciència existís.
Parmènides (570 – 475 aC), Zenó d’Elea (490 – 430 aC) i Plató (427 – 347 aC), pensaven que el temps no és real. No és sorprenent que trobem a Grècia els dos primers exemples ben coneguts de filòsofs del temps. Heràclit (544 – 484 aC) defensava que tot al nostre voltant es trobava en un estat de constant fluir, que el canvi era l’únic que restava. En la posició contrària, per a Parmènides, el canvi era una il·lusió, ja que per a ell era lògicament impossible.
Zenó, deixeble de Parmènides, va formular les paradoxes que li van fer cèlebre. En elles intentava demostrar que el moviment era impossible perquè es componia de la suma d’infinites parts (per exemple, Aquil·les no podrà mai arribar a la tortuga a què va donar avantatge en una carrera, perquè quan arriba al punt on es trobava el rèptil un instant enrere aquest sempre ha avançat una mica més).
Per acabar aquesta segona part veiem les tres existències de Plató:
Plató va proposar tres tipus diferents d’existència: allò que és (material), en allò que s’és (espai), i per allò que s’és (el model, la forma). Així que per a ell l’espai existia, però no de la mateixa manera que la matèria, i del temps, res de res.
Bibliografia
- Suter, R. (1965) El Concepto del Tiempo Según San Agustín, con algunos Comentarios Críticos de Wittgenstein. (traducción de Suter, C.M.) en Convivium, no. 19-20, Dec. 1965. Universidad de Barcelona.
- http://www.raco.cat/index.php/Convivium/article/view/76270/99078
- González, A. (1996) Los tres espacios (tiempos) de Kant. Thémata. Revista de Filosofía. Núm. 16, 1996.
- http://institucional.us.es/revistas/themata/16/07%20Gonzalez.pdf
- Altamirano, A. (2015) Tiempo-espacio: Kant y Newton sobre la naturaleza de los fenómenos. Centro Universitario México. 19-02-2015.
- Marramao, G. (2008) Kairós: Apología del tiempo oportuno. Gedisa editorial. Barcelona. Abril del 2008. (Original en Italiano de 1992).
- http://www.iep.utm.edu/time/
- https://plato.stanford.edu/entries/time/
- https://www.xataka.com/otros/que-es-el-tiempo-cronones-espumas-cuanticas-y-sentimientos-temporales
- http://www.abc.es/ciencia/abci-y-si-paso-tiempo-no-fuera-mas-ilusion-201602020833_noticia.html
