Necessitem un model poderós i compartit per revitalitzar la nostra democràcia així que anem sortint a poc a poc de la crisi del Covid-19. Hem de repensar els nostres objectius i prioritats amb imaginació per tal de recuperar les economies malmeses dels més perjudicats, l’ocupació, la reorientació digital i la preservació del medi ambient: el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat.
Ja ho deia Albert Einstein (1879-1955): “En moments de crisis, la imaginació és més important que el coneixement”, dit d’una altra manera, quan redefinim, refresquem o refem les nostres metes, la nostra ment fa que comencem a percebre solucions i sortides a les barreres del present.
L’autor de ‘Los últimos niños en el bosque’ (2018), Richard Louv, deia, en una entrevista a La Vanguardia, que “molta gent evoca imatges de ‘Blade Runner’ o ‘Mad Max’ quan pensa en el futur: com una distopia post apocalíptica sense natura ni humanitat”, però, alerta: aquesta és una fixació molt perillosa. Necessitem la imatge d’un futur on vulguem anar per poder dirigir-nos-hi.
Alguns experts expliquen que com més incertesa tenim sobre el nostre futur, i més amenaces hi veiem, més necessari es fa afirmar-nos en el present recolzant-nos en el passat. Lluitem per la nostra memòria, ampliem el camp d’estudi del passat per donar-li més consistència. Ens hi ajuden les nostres experiències personals, les emocions sentides com la por o l’orgull, el llegat dels nostres avantpassats, el coneixement adquirit al llarg de la vida, i els valors i normes socials i culturals dels nostres grups de pertinença. Així podem re-configurar els nostres models mentals per donar sentit al passat, actuar en el present de forma coherent per a nosaltres mateixos i per als membres de la nostra comunitat i anticipar un futur possible a partir de la imaginació.
A casa mengem a taula, però cadascú al seu plat (“juntos sí, pero no revueltos”)
Thomas Szanto (2017) es pregunta per què gairebé ningú ha abordat sistemàticament la qüestió de si els individus podrien col·lectivament, o com a grup, realitzar actes d’imaginació. En la seva revisió bibliogràfica esmenta que els sociòlegs han especificat els imaginaris socials com a imaginació emocional “interpersonal” i “corporativa”, o en forma de representació estètica i simbòlica. Els filòsofs socials i fenomenòlegs els han considerat també com a fenòmens emocionals. També hi ha una àrea d’investigació creixent en les ciències polítiques sobre diversos aspectes de les anomenades “polítiques de la imaginació” o “imaginal politics” i finalment els filòsofs polítics han començat recentment a elaborar l’estructura de la “imaginació institucional”.
Szanto continua dient que no obstant això, cap d’aquestes recerques aborda sistemàticament la qüestió de com podem posar en marxa col·lectivament els actes d’imaginació, o aclarir prou l’estructura intencional d’aquests actes.
Kendall Walton (1939-…) diu que l’activitat social que anomena imaginari col·lectiu implica més que una mera correspondència en el que es pot imaginar. No només els diferents participants imaginen moltes de les mateixes coses; cadascun d’ells s’adona que els altres estan imaginant el que és, i cada un s’adona que els altres també se n’adonen. Cada participant té expectatives raonables i pot fer prediccions justificades sobre el que altres imaginaran, donada l’evolució dels esdeveniments. Fer acords explícits sobre què imaginar és un mètode de coordinar les imaginacions. Però té un greu inconvenient. En la mesura en què els participants decideixen, col·lectivament, què imaginar, les seves imaginacions hauran de ser deliberades; cadascun ha de decidir individualment imaginar el que sigui acordat. El preu de la coordinació per acord és la “vivacitat” d’imaginar-se espontàniament. Però la coordinació es pot efectuar per altres mitjans sense pagar aquest preu, tot incloent-hi l’ajuda d’eines de treball en grup com “dolls”, “hobbyhorses”, “snow forts”, “toy trucks”, “mud pies” i obres d’art representatives. Jo hi afegiria, per experiència personal, les peces de “Lego” i les “fotografies antigues”.
Les nostres trobades socials són vertiginosament complexes. No només impliquen capes superposades de compromisos entre tots de tipus afectius, cognitius i conatius (esforços que demana la posada en marxa i l’èxit d’una trobada social).
A més, cadascun d’aquests processos socials afecta i s’alimenta de manera diferent dels altres. Aquest complex embolic de processos de diverses capes admet capacitats socials bàsiques com la nostra capacitat d’interacció, cooperació, intercanvi afectiu, agència conjunta i identificació social. També afecta directament la nostra capacitat d’empatia: la nostra capacitat de percebre, comprendre i respondre a les experiències i el comportament dels altres.
Els principis actuants en aquestes propostes, amb la col·laboració de tothom que hi vulgui participar, ens ofereixen una oportunitat de dissenyar junts el futur que volem pels nostres fills, nets, besnets,…
