Als que ens dediquem, professionalment o no, a activitats relacionades amb l’escriptura i hem tingut la sort de néixer -o viure- en un país que té en el bilingüisme una de les seves senyes d’identitat, sempre se’ns acaba plantejant la mateixa qüestió, triar en quina llengua volem transmetre el que ens ronda pel cap. Faig servir l’expressió “volem”, però en realitat hauria de dir “podem”.
Són molt pocs els casos de persones que dominin a la perfecció més d’una llengua. Em vanto de conèixer-ne raonablement bé algunes, però no se m’acudiria utilizar-les indistintament per finalitats que no siguin estrictament pràctiques o, com a molt, sentimentals. La gent, que és optimista de mena, sol pensar el contrari, i així, m’he trobat amb persones que asseguraven tenir un nivell més que suficient d’un idioma quan, en realitat, amb penes i treballs aconseguien fer-se entendre.
Dominar de debò una llengua és dificilíssim i pretendre-ho amb més d’una, missió gairebé impossible. En el camp de la música, passa tres quarts del mateix. Conec intèrprets que toquen molt correctament la guitarra i el violí, el piano i l’acordió, però, indefectiblement, destaquen en un únic instrument.
Dit això, el públic no té per què plantejar-se aquestes coses i defensa les seves prioritats i exigències. Sobretot als països on l’ús d’una determinada llengua és també una qüestió política, el problema assoleix unes dimensions colossals i al meu parer, una mica excessives. No m’agrada posar-me com a exemple però jo, tot i que intento escriure dignament en català, sé que només puc sortir-me’n fins a un cert punt, perquè vaig fer la primària, el batxillerat i la carrera en castellà, i encara que a casa meva es feia servir el català -tot i que no de manera exclusiva-, el castellà dominava el cine, la televisió i les col·leccions de les biblioteques que freqüentava. Tot i això, em vaig entestar a aprendre a llegir i escriure en català en les millors condicions possibles, amb uns resultats potser no completament decebedors, però en tot cas insuficients.
Per això els prego que s’ho pensin abans de jutjar. Hi ha una llarguíssima llista d’escriptors nascuts a Catalunya -ja no diguem a València o a les Illes- que han fet del castellà la seva eina d’escriptura, però res no em fa pensar que l’hagin triat per raons fosques i encara menys crematístiques, tal com alguns els atribueixen. Mirin, si algú vol fer-se ric, es dedica a una altra cosa. Pot dir-se el mateix sensu contrario. Per més que el senyor Llach es negués des de sempre, tossudament alçat, a cantar en castellà, la qüestió és que tenint en compte la dicció i la tècnica vocal -per no parlar de la part creativa- del cantautor de Verges, era difícil imaginar-se’l en una tessitura així. Les coses com són. Per descomptat, hi ha més casos com el seu. I a tot arreu.
Em considero un lletraferit, ma non troppo. No faig de la lectura el meu únic propòsit vital, però m’agrada enfrontar-me al que han escrit gents d’altres èpoques, altres cultures i altres llengües. També de les meves, naturalment. L’important és que m’interessi el que diuen. Malauradament, molt sovint els he de llegir traduïts, perquè no sóc l’Esperit Sant. Ara, triar una lectura només per la seva llengua d’origen no té gaire sentit, per no dir-ne cap.