Isabel-Clara Simó Monllor (Alcoi, 1943 – Barcelona, 2020) escriptora, poeta, periodista i professora de filosofia va morir als 76 anys. Dona enèrgica i treballadora, era deixebla de Pere Calders i de Joan Fuster. Es va llicenciar en filosofia per la Universitat de València i més tard en filologia romànica. Va destacar pel seu compromís cívic, polític i feminista.
La influència de l’Empordà és cabdal per entendre l’univers de l’escriptora, remarca el periodista Narcís Genís, perquè amb 24 anys va arribar a Figueres, per donar classes a l’institut Ramon Montaner, on va coincidir i va fer amistat amb l’escriptora Maria Àngels Anglada. Es va enamorar de l’Empordà i alhora de l’editor i periodista Xavier Dalfó, amb qui es va casar. Ell era fundador de la revista Canigó (aquella revista –ens recorda Vicent Partal- que maldava per donar la veu, per primera vegada com a iguals, al conjunt dels Països Catalans) i de la qual la Simó va ser directora del 1972 al 1983. Allà hi va conèixer Salvador Dalí i Josep Pla i es va relacionar amb el poeta Carles Fages de Climent i participava sovint en tertúlies, era una gran conversadora.
[bs-quote quote=”Atrevim-nos a pensar i serem lliures” style=”style-17″ align=”center” author_name=”Isabel-Clara Simó”][/bs-quote]
La llengua de la Simó (com es coneixia popularment) és viva, eficaç, directa, amb un element reflexiu que té a veure amb la seva formació en filosofia, segons remarca el filòleg Carles Cortés, i incorporava en el text elements de denúncia de les injustícies, de la falta d’igualtat, de la falta de diversitat.
La trajectòria literària de la Simó ha estat una de les més prolífiques de les nostres lletres, enveja dels “mandarins de la cultura catalana” perquè mai van arribar a vendre tant com ella. Ens recorda el filòleg Martín Escribà que l’autora, per damunt de tot, ha destacat en el seu gran compromís social i literari.
Com a escriptora, ha tractat tots els gèneres i tots els temes. Ha fet novel·la (una trentena), poesia (dos llibres), narrativa (una quinzena de narracions), assaig (un estudi literari), teatre (tres obres) i centenars d’articles periodístics amb col·laboracions habituals al Punt Avui, a Serra d’Or, a El Temps. Pionera en el periodisme combatiu, cal no oblidar la seva contribució a la literatura juvenil. La seva novel·la “Raquel” ha tingut gairebé trenta reedicions i és, segons Joan Carles Girbés, editor seu en diverses etapes, un dels millors llibres que s’han publicat de literatura juvenil en català.
[bs-quote quote=”Tenim el gran Joan Fuster. Tenim el millor poeta de l’Europa moderna, que és Vicent Andrés Estellés. Tenim l’immens Antoni Miró. I tenim l’Ovidi” style=”style-21″ align=”right” author_name=”Isabel-Clara Simó”][/bs-quote]
Figura polièdrica, també va tenir una vessant de compromís polític (va militar primer en el PSAN i després va formar part de la llista per Barcelona de “Solidaritat per la Independència” promoguda per Joan Laporta), conferenciant, guionista, o tertuliana a la ràdio i la televisió, tal com ens recorda el periodista Lluís Tort.
L’obra de la Simó, assenyala Martín Escribà, ens descobreix les grans mentides amagades sota la imatge de la respectabilitat o bé com és de manipulable l’ésser humà quan viu en contacte amb el poder. Ens mostra la contradicció entre allò que els personatges són davant de la societat i les seves misèries internes. Un altre aspecte seu és la feminitat, pionera juntament amb tres altres grans figures literàries: la Maria Aurèlia Capmany, la Montserrat Roig i la Maria Mercè Marçal.
Escriptora que denuncia les injustícies, és defensora dels tres eixos sobre els quals descansa –en paraules seves- el futur del nostre poble: la independència, la unió dels Països Catalans i el socialisme alliberador. Deia la Simó: “Jo sempre m’he declarat independentista, sovint afegeixo que soc independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho”. Es definia com una “catalana d’Alcoi”, la seva ciutat, que la considerava com “una Barcelona en petit”.
Ens recorda l’escriptora Gemma Pasqual que “Sapere aude!” era la seva consigna (atrevim-nos a pensar i serem lliures). I així va posar la seva ploma a favor de totes les causes justes.
El conseller Lluís Puig ens remarca que en aquest 2020 que ens ha deixat la Simó s’escau també el 25è aniversari de la mort d’Ovidi Montllor, figura clau de la cançó catalana, i també natural d’Alcoi, com l’escriptora.
[bs-quote quote=”La Isabel va haver d’aprendre a ser dona, que no era gens senzill, a ser d’esquerres i a ser valenciana de nació catalana. I va saber fer d’aquella xiqueta nascuda en el franquisme fosc una persona lliure i d’una lluminositat esclatant” style=”style-2″ align=”left” author_name=” Vicent Partal”][/bs-quote]
La Simó va rebre els principals premis literaris i els reconeixements més destacats. El primer l’any 1978, guanyant el premi Víctor Català amb “És quan miro que hi veig clar”. Altres guardons són: la Creu de Sant Jordi, el 1999; el 2012, el Miquelet d’Honor; el 2013, el Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el 2017 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Personalment, m’agraden molt aquestes dues novel·les: El Mossèn (1994), biografia novel·lada de Jacint Verdaguer i T’imagines la vida sense ell? (2000), en què mostra un crim perfecte com a venjança de trenta anys d’agressions. Molts crítics consideren “Júlia” com la seva obra més reeixida.
La llum intel·lectual de la Isabel-Clara Simó es confirma com una de les fites imprescindibles de la literatura catalana contemporània i tal com remarca el periodista i escriptor Santi Vilanova: “és un exemple per a les noves generacions que mobilitzades reclamen el dret a l’autodeterminació, la defensa de la igualtat per a les dones i els oprimits”. La Isabel-Clara Simó va ser moltes vegades, en paraules d’Àlex Milian, “la veu dels invisibles”.
Referències bibliogràfiques
- Puig, Lluís. “Ella és de fil de vint”. La República, del 18 al 24 de gener de 2020. Pàg 8-9.
- Llort, Lluís. “Encara hi ha combat”. Punt Avui, 14 de gener 2020, pàg 22-23.
- Martín Escribà, Alex. “Literatura i compromís”. Punt Avui, 14 de gener 2020, pàg 24.
- Vilanova, Santi. “Canigó: premsa de resistència”. Punt Avui, 14 de gener 2020, pàg 24-25.
- Conca, Maria i Guia, Josep. “Una veu potent i clara”. Punt Avui, 14 de gener 2020, pàg 25.
- Simó, Isabel-Clara. “Perfils cruels. Contes mínims”. Edicions 62, 1995.
- Pasqual, Gemma. “Isabel, estimada Isabel”. Vilaweb 14 de gener de 2020. https://www.vilaweb.cat/noticies/estimada-isabel-clara-simo-opinio-gemma-pasqual/
- Partal, Vicent. “Isabel-Clara Simó: una celebració de la llibertat”. Vilaweb, 13 de gener de 2020. https://www.vilaweb.cat/noticies/isabel-clara-simo-celebracio-llibertat-editorial-vicent-partal/
- Milian, Àlex. “La veu dels invisibles”. El Temps, 21 de gener de 2020, pàg.32-39.
- Genís, Narcís. “L’ Empordà, Canigó i la Simó”. La República. De l’1 al 7 de febrer del 2020. Pàg 36.
Conte mínim 11
Li tenia pànic al dentista, però no va tenir altre remei que anar-hi. El dentista li va dir que ho tenia tot podrit, que li havia d’arrencar totes les peces i fer-li dentadura nova. Va estar set mesos sofrint com un cavall en una cursa de braus. El darrer dia, va sortir de la consulta tan content per haver passat el llarg calvari que no va veure el cotxe que el va atropellar. Tenia un bell somriure, aquell cadàver.
Simó, Isabel-Clara. Perfils cruels. Contes mínims. Edicions 62, 1995 pàg.148.
Conte mínim 7
“Si no fossis prostituta, m’enamoraria de tu”, li va dir. Ella n’estava molt, d’aquell client tan ben plantat, i va deixar l’ofici i va entrar a treballar en una fàbrica de conserves. En reveure-la, ell li va dir que no semblava la mateixa i que ja no li agradava. Que no era tan maca com abans.
Simó, Isabel-Clara. Perfils cruels. Contes mínims. Edicions 62, 1995 pàg.147.
