Joan Fuster i Gimpera ens va deixar el diumenge 4 de setembre. Tenia 94 anys. Hereu de la fornada que podríem qualificar de noucentista, que va aparèixer a Torroella a redós del mestre Pere Blasi, Joan Fuster, que havia estat contractista d’obres de professió, però artista de vocació, va plasmar en els seus quadres, en nombre incomptable, durant una llarga vida, la gràcia de quatre barques a la platja amb les Medes al fons, la serena altivesa de Rocamaura, els núvols esmorteïts, les parades a plaça un dilluns de mercat.
Perquè Joan Fuster ha estat un dels pintors més emblemàtics de Torroella. Però va ser molt més que això. Fuster era polifacètic. Tocava el violí, componia, i igualment escrivia retalls de la petita història torroellenca com el llibret d’una opereta que tingués per protagonista el nostre paisatge del Baix Empordà. Feia aquarel·les subtils o pintures simbolistes, realitzava una escultura o dissenyava un monument. Sempre innovador, cercant noves tècniques, nous suports, nous materials, noves barreges, pintava tot investigant nous camins i nous estils, i com un drapaire, recollia ferros vells, claus, xapes, els enllaçava i combinava, i en treia figures impensables.
Retirat de la seva activitat de paleta des de feia molts anys, les arts, especialment la pintura, havien estat la seva passió, de la qual no es va voler jubilar mai. Reclòs en el seu cau de l’Estartit, cara a la mar Mediterrània i les Medes, mentre realitzava la seva feina artística, Fuster aturava amable els pinzells per rebre un amic, filosofar i fer memòria de les velles amistats: Mascort, Mundet, Pericot, i tants d’altres. Parlava amb una estimació especial de Josep Tomàs, alumne destacat del mestre Blasi, intel·ligent, cultivat, i a Tomàs, mort molt jove, Fuster va dedicar-li un record d’amistat entranyable, quan ja tenia 91 anys (Llibre de la Festa Major del 2008).
El mestre Blasi treia els alumnes al carrer, els feia conèixer la terra i el paisatge, els deia que era la natura el que s’havia de dibuixar. I ja per sempre més dominà Fuster la passió pel dibuix, es passava hores i hores dibuixant: “Si voleu fer una aquarel·la, la base de tot és el dibuix: dibuix, dibuix, dibuix, després ja vindrà l’aigua, la taca.” Però al mateix temps, una altra passió: la llum, la llum… Estava enamorat de la llum incomparable de la nostra mar Mediterrània, del nostres celatges. La llum esclatant del juliol, la llum groguenca de setembre.
Se sabia deixeble de Reig i de Pericot, admirava la pintura de Turner, i estimava el seu art. “El que estima el que fa s’hi posa tot ell a fer-ho; el seu sentiment, la seva personalitat trasllueix en l’obra feta. S’ha d’estimar el que un fa; si no val més plegar veles i dedicar-te a una altra cosa tan aviat com puguis. Jo estimo el que faig. No entenc que a una persona se li faci el dia llarg, a mi em falten hores. Si el dia en tingués vint-i-sis…!”
No era un artista retret, capficat en la seva obra, sinó obert a la col·laboració i al diàleg, als amics i a la tertúlia. Però no va voler anar més enllà. No li coneixem altre càrrec que el de president de l’Associació del Llibre de la Festa Major, que va acceptar però que no va perseguir. Ni en el camp de les arts, que dominava, no li agradava que el promocionessin, tot i haver-n’hi hagut ocasió: podia haver exposat a París, però li va fer mandra o respecte. En tenia prou amb el seu triangle màgic: Torroella, l’Estartit, Gualta. El seu poble, la seva llum, els vincles familiars.
Es considerava privilegiat, amb bona salut i vida tranquil·la. Llegia, llegia molt, tenia molts llibres, clàssics, moderns, d’assaig, novel·les. Feia poc que s’havia renovat el carnet de conduir, després de superar sense cap dificultat totes les proves de vista, oïda i reflexos. És clar que es cuidava, menjava poc i ben cuinat. I com que en alguna cosa s’ha d’anar coix, cal dir que Joan Fuster era un negat absolut per a la mecànica, potser no sabia on anava el motor del cotxe, no s’adonava de vegades que l’enredaven o feia veure que es deixava enredar, i si alguna cosa el posava frenètic eren els papers, simplement perquè no li interessaven: preparar la declaració de la renda era per ell un martiri anual insuportable.
Jaume Bassa
President Associació Emporion
