Ja fa temps que en Jaume Bassa, sempre atent a les notícies culturals que us poden interessar, em va recordar que durant l’any 2012 es celebrava el centenari del naixement de Joan Sales. Em va demanar si enpodia fer un article. Justament jo estava rellegint Incerta glòria, la sublim novel·la de Joan Sales. Vaig acceptar la proposta d’en Jaume amb il·lusió i vaig reconèixer que ja hi havia pensat.
Durant tot l’any hi ha hagut, arreu de Catalunya, importants actes d’homenatge a l’escriptor que va saber retratar, amb realisme i sensibilitat, humor i reflexions, la vida del nostre pais durant la Guerra Civil. A hores d’ara tots vosaltres estareu al corrent de l’argument de la novel·la i, si no fos així, teniu molts recursos por informar-vos. He pensat què us podia dir de nou, però finalment m’he decidit per transcriure les paraules de Joan Sales. No veig millor manera de donar-li les gràcies pel patrimoni cultural que ens ha deixat.
Pàg. 19:
Del marxisme, sempre em deia que no valia la pena; que no era més que una lata i pura vulgaritat: “poca imaginació –precisava-; no et fiïs mai de ningú que no tingui imaginació: sempre et clavarà la lata”.
Pàg 22:
He vist un espectacle sorprenent: les noies del país segant un camp de civada. Sota un sol brutal, espitregades, suades. He pensat si seria degut a la guerra a la falta d’homes, però no: no hi ha hagut encara cap lleva…
… Doncs bé, les dones seguen perquè sempre han segat les dones; m’ha dit a més la mestressa que també són elles que baten a les eres, que veremen, que pleguen fems. I aquestes mosses podrien fer goig, si les solellades i les feines feixugues no les marcissin abans d’hora; i la brutícia… A vint anys ja semblen velles.
Pàg. 28:
Per tu faràs… ja ets prou gran… Decididament, no vols comprendre. Potser et trobes bé en aquest món, potser t’hi sents com a casa teva; potser no has tingut mai la sensació de ser-hi un estranger. Potser vius la teva vida, tu, com tants altres imbècils; potser jo sóc l’únic que viu la vida de qui sap qui, una vida que no em ve a la mida, una vida que m’és estranya.
… Nosaltres no vivim cap vida; és la vida qui ens viu a nosaltres. I la vida… Més val no encaparrar-s’hi, ¿què en trauríem? ¡La vida és tan bonica! ¿Qué és un misteri incomprensible? I bé, el misteri sempre afegeix un atractiu a la bellesa; prou que ho sabem tots. Com la tristesa. Una bellesa trista i misteriosa, ¿és que no és fascinant?
Pàg. 84:
El teu oncle m’ha parlat d’una estudianteta amb qui fas llargues passejades. Només en sé el que ell me n’ha explicat, que és una anarquista, que té males idees. ¿Saps què et dic, jo? Estima-la, però amb tota l’ànima; estima-la tant com puguis. Si no pots creure en res més, creu almenys en l’anarquisme. La qüestió és creure i estimar; si creus en alguna cosa, si estimes amb tot el cor, prou que aniràs trobant el bon camí de mica en mica.
Pàg 206:
Els diaris parlen sempre de batalles, d’atacs i contraatacs, de morts i de ferits, de posicions preses o perdudes; una s’avesa a tot i acaba per no fer cas de res. Vet aquí que ja fa nou mesos que dura la carnisseria; i la gent se’n va a fer cua davant dels cines. Com més bèstia la pel·lícula, millor.
Pàg. 228:
Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut.
Incerta glòria és una novel·la de 537 pàgines, i no hi sobra ni una paraula. No puc, amb un article, transmetre’n tota la grandesa. Espero, però, que aquest petit tast hagi estat un bon recordatori per als que l’heu llegit o un reclam a fer-ho als que ho teniu pendent.
