un bon candidat a Premi Nobel de la Pau, i el seu llibre “Ho tornarem a fer”
Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Moguda, 1975) és el 10è president d’Òmnium Cultural, la principal entitat cívicocultural de Catalunya amb més de 170.000 socis. Acaba d’escriure un llibre amb aquest títol inequívoc: “Ho tornarem a fer. Quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret”. És tota una declaració de principis, en la qual justifica els fets que l’han conduït a la presó i dels quals no només no es penedeix, sinó que els defensa a risc que això pot contribuir a nodrir la seva condemna amb més arguments judicials. L’ha escrit a les presons de Lledoners i Soto del Real.
[bs-quote quote=”Cuixart és el Mandela català. És qui de debò pren una postura de no rendició tot i ser dins de la presó” style=”style-20″ align=”left” author_name=”Ramon Grosfoguel” author_job=”(1956)”][/bs-quote]
Cuixart està empresonat per cridar a la participació en la manifestació pacífica del 20 de Setembre de 2017 i en el referèndum de l’1 d’Octubre. Amb el judici del Tribunal Suprem se l’ha condemnat per sedició amb una pena de 9 anys de presó.
Jamila Raqib, directora executiva de la Institució Albert Einstein dels Estats Units, entitat políticament neutral dedicada a promoure l’estudi i l’ús de l’acció no-violenta va accedir a escriure el pròleg del llibre. Allà remarca que els sistemes polítics del món, incloent-hi les democràcies, són cada vegada més restrictius amb les llibertats i els drets dels ciutadans. I recorda que Gandhi (1869-1948) ja deia que negar-se a cooperar amb la injustícia és la millor manera de derrotar-la. Raqib remarca textualment: “aplaudim els activistes que lluiten a favor de la independència de Catalunya per haver triat una estratègia disciplinada no-violenta”.
[bs-quote quote=”“Cadascú té l’obligació moral de desobeir les lleis injustes”” style=”style-20″ align=”right” author_name=”Martin Luther King ” author_job=”(1929-1968) “][/bs-quote]
Cuixart s’ha convertit en l’exemple que molts reivindiquen, en un moment en què en la política independentista tornen a florir desavinences i retrets.
L’obra, és segons l’escriptor Andreu Barnils, “un destil·lat memorable, gens carregós, precís com un ganivet, del pensament de Cuixart, que es pot llegir en una hora i mitja, i que ocupa encara no noranta planes amb cos de lletra generós”. L’obra, editada per Ara Llibres, es divideix en vuit capítols d’una desena de pàgines cadascun i és un cant teòric a la desobediència civil.
Llibret potent i sense pretensions -escriu Barnils- que entra molt endins i que se situa en un dels extrems de l’ independentisme català actual. Concretament, en l’extrem més allunyat possible de les batalles partidistes, remarca Barnils.
Cuixart escriu: “Jo no sóc un polític pres, sinó un pres polític. I vull denunciar que, a l’Estat espanyol, avui, la presó encara es fa servir com un instrument per perseguir i castigar la dissidència política”.
[bs-quote quote=”“Cuixart, segurament sense desitjar-ho, ha esdevingut el símbol d’una generació que ha mirat de canviar les coses amb la il·lusió de qui es creu capaç”” style=”style-20″ align=”left” author_name=”Manuel Lillo” author_job=”(1988)”][/bs-quote]
I mostra la clara intenció de convertir la seva en una causa general, en una eina per canviar el futur. Perquè les condemnes penals per protestar o per fer un referèndum també afecten la Unió Europea i tindran greus implicacions a escala internacional. Ha rebut el suport d’intel·lectuals com Noam Chomsky (1928), Angela Davis (1944), Jody Williams (1950) i Ai Weiwei (1957), I de personalitats internacionals del món de la cultura com Ken Loach (1936), Cher (1946), Viggo Mortensen(1958) i Peter Gabriel (1950). El Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides va dictaminar el maig passat que la seva presó, la de Jordi Sanchez i la d’ Oriol Junqueres volia dir “mantenir algú detingut per les seves opinions i creences” vulnerant clarament el dret a la llibertat d’expressió. Per això va exigir l’alliberament immediat dels presos polítics i una indemnització. Dos mesos després, l’organisme va publicar un segon informe demanant també l’alliberament de Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa i Joaquim Forn. Espanya, però ha incomplert el termini donat per l’ONU per alliberar-los. Amnistia Internacional fa només una setmana també va dir públicament que la sentència del Tribunal Suprem espanyol era excessiva i desproporcionada, perquè amenaçava l’exercici de drets com ara el de llibertat de reunió o de manifestació, i va demanar l’alliberament immediat de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.
[bs-quote quote=”“remarquem amb el groc de les llimones el perfil de les coses”
” style=”style-20″ align=”left” author_name=”Albert Ràfols-Casamada” author_job=” (1925)”][/bs-quote]
Cuixart també escriu que una llei no és justa només pel fet de ser llei. Per això, la desobediència civil és una forma perfectament legítima per denunciar lleis o decisions judicials considerades injustes. I afirma que l’1-O és l’exercici de desobediència civil més massiu de la història recent d’Europa. Un acte de dignitat col·lectiva protagonitzat per 2,3 milions de ciutadans que es van solidaritzar els uns amb els altres, es van organitzar de manera transversal i de baix cap a dalt. Perquè una comunitat –diu- no pot funcionar amb lleis que no reconeix. Ens han repetit que el principi de la democràcia és l’obediència de la llei, però això, ho digui qui ho digui, no és cert. També els règims autoritaris o dictatorials pretenen que les seves lleis s’obeeixin, però l’obediència no els atorga legitimitat. El que defineix un sistema democràtic és el reconeixement de la ciutadania, conclou.
[bs-quote quote=”“Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir”
” style=”style-20″ align=”right” author_name=”Anònim. ” author_job=”Maig 68″][/bs-quote]
Cuixart remarca textualment que “el problema és l’obediència civil de la ciutadania, aquesta manca d’exigència ètica que avui tolera i permet que estiguem acusats per l’extrema dreta, en connivència amb el Govern espanyol, Vet aquí la nova dreta franquista acusant els demòcrates que avui estem defensant els valors de la llibertat”.
Cuixart recorda que Catalunya té una llarga història de resistència no-violenta: el tancament de caixes (revolta de les petites empreses catalanes de 1899); la vaga de la Canadenca d’ara fa un segle (que va llegar-nos la jornada laboral de 40 hores); la vaga dels tramvies del 1951, per exigir el preu d’un bitllet més just; la primera vaga general de 1976, per l’amnistia i les llibertats democràtiques. Cuixart tampoc no oblida la Marxa de la Llibertat o campanyes com “volem bisbes catalans”, les accions directes protagonitzades per la “crida a la solidaritat” (entre els seus líders hi havia Jordi Sánchez), la campanya “Freedom for Catalonia” durant les olimpíades del 1992 o la de “No vull pagar” contra l’elevat preu dels peatges en carreteres catalanes.
El cuixartisme definit per Sergi Picazo com un nou fenomen polític i social propi dins del sobiranisme, té el mèrit d’emergir com un corrent reivindicat per totes les famílies. I Cuixart, remarca Lillo, es fa referent amb aquest llibre ple de tendresa, buit de retrets, redactat des de la presó.
[bs-quote quote=”“No hi ha cap justificació ni cap excusa per transigir o mostrar-se equidistant davant la violació de drets i llibertats”” style=”style-17″ align=”center” author_name=”Jordi Cuixart” author_job=” (1975)”][/bs-quote]
Com deia Manuel de Pedrolo (1918-1990): “cal lluitar fins i tot quan sembla que no serveix per a res”. Ho recorda el president d’Òmnium Cultural, perquè vull aconseguir -diu textualment- que els meus fills puguin viure en un país més just i més lliure. Cuixart, un bon candidat a Premi Nobel de la Pau, remarca també que “la presó m’ha servit per enfortir el convenciment que l’únic camí cap a la llibertat és l’acció no-violenta”. I conclou: “I sí, ho tornarem a fer, també, per amor a la vida”.
Referències bibliogràfiques
- Cuixart, Jordi. Ho tornarem a fer. Ara Edicions, Barcelona, 2019.
- Lillo, Manuel. “Tendresa sense retrets”. El Temps. 23 de juliol de 2019, pàg. 42-44.
- Barnils, Andreu. “La dolçor subversiva de Jordi Cuixart”. Vilaweb. https://www.vilaweb.cat/noticies/la-dolcor-subversiva-de-jordi-cuixart/
- Cuixart, Jordi. “El meu país”. El Punt Avui. Diumenge 4 d’agost de 2019, página 14.
- Barnils A, Koenisberg A. Entrevista: Ramón Grosfoguel: ‘El “junquerisme” és rendició’. vilaWeb 28 de setembre de 2019 https://www.vilaweb.cat/noticies/grosfoguel-junquerisme-rendicio/?pont=5a003ae4508936ad66a1eac57a90e5a3
- https://www.vilaweb.cat/noticies/espanya-onu-junqueras-cuixart-sanchez/
