[bs-quote quote=”Res d’alt no esdevé possible sinó per la recerca apassionada de l’impossible
” style=”style-17″ align=”center” author_name=”Josep Carner” author_job=”(1884-1970)”][/bs-quote]
Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884- Brussel·les, 1970) és per a molts el més gran poeta en llengua catalana de tots els temps, i un dels gegants de la literatura. La Paraula en el vent, el seu vuitè llibre de poesia, publicat l’any 1914, es considera un títol cabdal de la poesia catalana ja que funda la poesia amorosa moderna en català.
Segons el doctor en filologia catalana i estudiós de l’obra del poeta, el professor banyolí Jaume Coll -autor d’una edició crítica d’aquest poemari de Carner- hauríem de recular a la primera edat d’Ausiàs March per trobar a la nostra tradició cultural una obra de magnitud semblant. El filòleg Jordi Marrugat també creu que el 1914 és també probablement l’any més important de la història de la poesia catalana moderna.
[bs-quote quote=”Carner, un gran poeta català modern, i un dels més grans poetes del segle vint, en qualsevol llengua” style=”style-11″ align=”left” author_name=”Pere Rovira” author_job=”(1947)”][/bs-quote]
Talent enorme, lector sense mesura, voraç, tant pels grans autors universals com pels escriptors de la pròpia tradició, Josep Morató, dramaturg i periodista, considera encertat que Carner fos considerat “el poeta de Catalunya” hereu de la distinció “príncep dels poetes” que Torras i Bages atorgà a Verdaguer, i que Maragall ostentà fins a la mort. La figura de Carner ha estat ocasionalment qüestionada, sovint des de la manca de lectures aprofundides de la seva obra, segons Marrugat. O perquè els atacs rebuts estan més basats en l’obra dels seus deixebles que en la seva pròpia, segons el poeta Pere Rovira. L’escriptor Jordi Llavina afirma que cap líric català del segle XX no domina la llengua i els recursos retòrics com Carner, amb unes imatges poètiques i metàfores que són, per la seva bellesa, gairebé inconcebibles sinó per a un superdotat.
Carner sempre va professar a Pompeu Fabra una devoció absoluta. El 1914, quan publica La paraula en el vent -aquest llibre excepcional dins l’obra de Carner- el poeta es troba al llindar d’un domini magistral del seu art. Cerca models en Petrarca, Shakespeare i Baudelaire, perquè “l’orella s’educa per la lectura en alta veu dels grans poetes” i explora la gran poesia europea per a una llengua literària catalana en construcció.
Poc conegut, però, és l’esdeveniment vital que condicionà i originà aquest poemari: la seva relació amorosa amb la noia de Canet de Mar, Anna Domènech (1893-1973), de dinou anys -i nou anys més jove que ell- filla de l’acabalat Eduard Domènech i Montaner. Aquest es va oposar rotundament a permetre un festeig formal i un casament del poeta amb la seva filla, malgrat el consentiment mutu, perquè considerava que el pretendent només era un simple empleat de la seva editorial. Anna estava molt enamorada de Carner i li va dir al seu pare que s’hi casaria o no ho faria amb ningú. La realitat malaurada de Carner i Anna finalment es confirmà. Donada l’oposició frontal del pare de la noia, Carner marxà de Barcelona i posteriorment es casà a Santiago de Xile amb Carmen de Ossa, una bella xilena, filla d’un diplomàtic. Anna, en canvi, va anar rebutjant tots els pretendents que li varen anar sortint (“a dotzenes”) i va quedar, per sempre més, sola. El seu pare va reconèixer massa tard que havia comès un error monumental impedint que la seva filla es casés amb el poeta, però la situació era ja irreversible. En els seus últims anys, Anna parlava encara del seu afer amorós. Sempre amb una alta dignitat, però aleshores ja tant se li’n donava. És per això que Jaume Coll remarca que per l’amor de Josep Carner a Anna Domènech s’escriviren alguns dels poemes amorosos més bonics de la llengua catalana.
[bs-quote quote=”Per l’amor d’Anna Domènech s’escriviren alguns dels poemes més bonics de la llengua catalana” style=”style-11″ align=”left” author_name=”Jaume Coll”][/bs-quote]
Carner va abocar el seu desconsol en aquest irrepetible llibre de poesia: La Paraula en el vent on hi canta un gran amor frustrat i desolador, d’un patetisme terrible. Segons Ferrater, aquest poemari és el llibre més personal, patètic i sincer de Carner. Però també hi mostrava una manera nova de fer poesia: reincorpora a l’idioma els mots més bells del català clàssic; en crea, poèticament i de forma científica, de nous, i els lliga amb una sòbria sintaxi molt catalana, segons els experts. La seva poesia no és ja sols una obra d’emoció personal, sinó tot un moviment literari, amb la seva riquesa formal i verbal. Fins i tot Carles Riba insistí en el gir capital que va fer la poesia catalana a través de l’obra de Carner.
El vent hi té una presència estudiada, en el llibre. És un reclam insistit, persistent. En el poemari, no tots els poemes d’amor són història planyívola i no tots els poemes són d’amor. També hi té lloc la lloança de l’amistat, l’actitud d’orgull, la poesia devota. Es tracta d’una poesia lírica que tracta el tema de l’amor com a experiència universal, que resumeix totes les experiències humanes i, per tant, permet parlar de la condició humana en general, assenyala Marrugat, que també considera La paraula en el vent com la primera obra catalana plenament postsimbolista, que situa Carner com un pioner de la cultura europea contemporània.
La composició predominant en aquesta obra és el sonet: vint-i-nou presències en seixanta-cinc poemes on Carner situa la llengua poètica de la seva parla natal al nivell més alt que mai hagi assolit.
[bs-quote quote=”Carner és el poeta més variadament musicat de tot el segle XX: Mompou, Samper, Gerhard, Rodrigo, Blancafort, Lamote, Toldrà, Homs, Montsalvatge…” style=”style-11″ align=”center” author_name=”Jaume Coll”][/bs-quote]
El 2020 ha estat proclamat oficialment l’ Any Carner, ja que se celebra el 50è aniversari de la seva mort a Brussel·les, a l’exili forçat per la dictadura franquista, quan tenia vuitanta-sis anys. El professor Jaume Coll, expert de referència sobre Carner, n’ha estat designat comissari. El vers “Dir molt en un mig dir seria mon afany” és el lema triat per celebrar l’any Carner. Remarca Coll que el seu llegat literari és “de dimensions colossals” amb més de 170 títols, on hi destaca “Nabí”, un poema en 10 cants, amb un total de 1.365 versos que va acabar d’escriure el 1938. Quan tenia només 19 anys ja va escriure la primera versió del conegut poema “Bèlgica” -que després revisaria-, d’una tremenda actualitat amb els fets històrics que vivim.
Ens trobem, doncs, en un òptim moment per recuperar o per descobrir la immensitat i el talent d’aquesta gegantina, irrepetible i meritòria obra poètica.
Agraïment: A la professora Tere Aran per la revisió feta al present manuscrit.
Referències bibliogràfiques
- Carner, Josep. La paraula en el vent. Edició de Jaume Coll. Universitat de Barcelona, 2015
- Coll, Jaume. “Introducció”. A: La paraula en el vent. Edició de Jaume Coll. Universitat de Barcelona, 2015
- Marrugat, Jordi. Josep Carner. 1914. La poesia catalana al centre de la modernitat europea. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2015.
- Abrams, Sam D. “La corona del príncep Carner”. Avui. Cultura. 29 de novembre de 2015, pàg.66.
- Llavina, Jordi. “Josep Carner”. El Punt Avui, 14 d’agost del 2014, pàg. 23.
- Llavina, Jordi. “La paraula de Carner. Coll i l’edició crítica del cançoner del poeta català”. El Punt Avui, 16 de desembre del 2015, pàg. 31.
- Rovira, Pere, Música i pols. Un dietari. A tot vent. Barcelona, 2019.
- Comadira, Narcís. “En l’inici de l’any Carner”. Ara, 20 de febrer de 2020, pàg. 31.
Plany
Si ella fos només una mentida bella,
si ella fos només un somni del matí,
al capdavall del cel potser, com una estrella,
o com un averany al fons de tot de mi,
llavores, foscament, viuria sols per ella,
tancat mon finestral amb l’eura del destí;
i sempre dins ma nit seria meravella
i ja cap veu del món no la podría occir.
Si ella fos només la boira de ribera,
les gotes de ruixim que saben els esculls;
si ella fos només l’esparsa volandera,
seria veritat i joia de mos ulls.
Però com ella riu i canta i fa sa via,
ve-te’l aquí l’engany i la malenconia.
Josep Carner
Cançò d’amor i amistat
Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís,
que tothora fos encís
i cap hora fos malura.
Qui tingués tanta ventura.
Car l’amor és una rosa
que el mal temps esfullarà.
No coneix el llarg durar:
nou, fa goig; lassat, fa nosa.
Car l’amor és una rosa.
Una mica d’amistat
fins a morir diu que dura.
Vés, amor, metzina impura;
vull la mel, vull el brossat
d’una mica d’amistat.
Amistat, l’amor m’occí:
tu, guareix-me les ferides.
I, qui sap, elles guarides,
bé hi hauria un amor fi
que em fes plànyer i penedir.
Josep Carner
L’elegia d’una rosa
Quina cosa, Déu meu, quina cosa!
és la cosa més trista d’enguany.
Se m’ha mort una rosa, la rosa;
se m’ha mort sense pena ni plany.
Ni la pluja, ni el vent li han fet nosa,
ni ha mirat de collir-la l’estrany.
Se m’ha mort una rosa, la rosa,
que potser ni tenia averany.
Ni la bella il·lusió l’ha desclosa,
ni ses fulles puní el desengany.
Se m’ha mort una rosa, la rosa;
se m’ha mort tota sola en el tany.
Josep Carner
Bèlgica
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
Josep Carner
