Un manual per a temps de confinament

17L’any 1785, es publicà a París una obra que tenia per títol Voyage autour de ma chambre (Viatge al voltant de la meva habitació). Més que una novel·la, era un assaig. El seu autor, el comte Xavier de Maistre, era un militar, pintor i escriptor francès que va viure a cavall dels segles XVIII i XIX. L’obra, molt breu, tenia vuitanta pàgines i escaig. El protagonista era un jove oficial obligat pels seus superiors militars a romandre en la seva habitació de Torí durant quaranta-dos dies a causa d’un duel.

Viatge al voltant de la meva habitació es una paròdia de la literatura de viatges, que en el Segle de les Llums començà a agafar embranzida. Llavors, els fills de les famílies benestants feien l’anomenat Grand Tour, un periple considerat imprescindible en la formació dels joves aristòcrates anglesos. Però també era una exaltació de l’individualisme romàntic. Contràriament al que hom podria pensar, és un llibre de lectura fàcil. Fins i tot hi abunden les pinzellades d’humor. Ja de bon principi, l’autor ens dóna la latitud on està situada la seva cambra, com si aquesta fos una ciutat o un país liliputenc.

L’ habitació en què està confinat l’autor del llibre és quadrada i té trenta-sis peus de costat. La cambra està encarada de llevant a ponent i conté pocs mobles: un llit, una taula de treball, una cadira, una butaca, un mirall… També hi ha llibres, paper, tinta, i de de les parets pengen moltes estampes i quadres. El confinat té un criat i un gos. Una finestra, al costat de la capçalera del llit, li permet gaudir d’un rectangle de paisatge, observar els arbres, un llençol de la muralla torinesa, els canvis en el cel…

El protagonista no veu el confinament com un càstig, sinó com una oportunitat de posar en pràctica el principi socràtic nosce te ipsum, “coneix-te a tu mateix”. Per no romandre ociós, per combatre l’avorriment, agafa la ploma i comença a escriure. Ens explica com passa les hores reclòs dins la cambra. Dedica molt de temps a caminar. Creua l’habitació del dret i del través, també en diagonal, fa ziga-zagues. Mentre passeja, a vegades agafa un quadre o una estampa, li treu la pols, observa detingudament el paisatge o el retrat. D’altra banda, canvia constantment els seus itineraris, rarament segueix la línia recta. Si, anant de la taula de treball a un quadre penjat en un racó, li abelleix seure una estona al sofà, es desvia i s’asseu. Quan s’asseu o s’estira al llit, pensa en la importància que té aquest moble en la vida de les persones. Hi passem un terç de la vida, és el nostre bressol, la trona de l’amor, el nostre taüt, explica. Quan no escriu, llegeix, parla amb el seu criat, fa festes al seu gos, escolta el cant dels ocells, atia el caliu de la llar de foc (el confinament té lloc al pic de l’hivern).

El viatge de Xavier de Maistre és físic i interior alhora. Perquè el confinat dedica molt de temps a pensar. És un home culte, té coneixements musicals, literaris, filosòfics… La immobilitat forçada ajuda a alliberar l’ànim. Fins i tot dins un espai reduït, la memòria evoca, la imaginació vagareja. Cada objecte de la seva habitació esdevé una font de reflexió, de somni. Quan té ganes de sortir del seu confinament, agafa un llibre de viatges i viatja mentalment. De la mà del capità Cook se’n va als antípodes.

Les cases i pisos on estem reclosos des de fa molts dies són més espaiosos que l’habitació de l’autor de Viatge al voltant de la meva habitació, i contenen moltes més coses. A més a més, a moltes llars hi ha terrasses, patis, balcons si més no. Tot i això, molts del confinats probablement s’avorreixen més que el protagonista de l’obra. Per què? Doncs perquè aquest té una rica vida interior, imaginació, interessos culturals diversos. Quan aquestes coses manquen al confinat, el confinament pot fer-se molt llarg, etern.

Vaig llegir el llibre de De Maistre fa força anys (1). Qui m’havia de dir que un dia em trobaria en la mateixa situació que aquell jove oficial duelista! Per raons molt diferents, esclar. Ell va estar confinat per raons disciplinàries; jo – tots nosaltres – per motius sanitaris. Atès que la memòria és selectiva i només reté allò que li interessa, aviat vaig oblidar l’obra. Però heus ací que fa poc, tot d’una vaig desenterrar-la d’algun racó de la meva memòria. És evident que les circumstàncies que vivim hi han contribuït. Si no fos pel confinament que ens han imposat les autoritats, aquest rescat memorístic segurament no s’hauria produït. De llavors ençà, em prenc les continues anades i vingudes per casa meva com un petit tour.

  • L’editorial Funambulista, que edità el llibre el 20017, l’acaba de reeditar. Era el moment oportú per fer-ho.

Los comentarios están cerrados.