Clam de solitud

 

Esperant,
l’escalfor d’una mà
que no arriba.

Cercant,
mirades tendres
que no puc veure.

Escoltant,
sense sentir
veus estimades.

He pouat,
llàgrimes d’enyor
a les profunditats
d’aquest cos
que s’esmuny
en solitud.

Records,
de muntanyes conquerides
amb vent fred
olor de pins
i flors bosquetanes,
es fonen al ritme
lent
dels batecs
del meu cor
cansat
i solitari.

Records,
de persones
estimades
lluites suportades
i fites conquerides,
s’allunyen
amb un lent
respirar.

La meva solitud
d’avui
seca, dura
és injusta.

Potser
només
puc
percebre
l’alè
d’un àngel
blanc.

Emporion butlletí
Subscrigui el nostre butlletí MENSUAL per mantenir-se actualitzat.
Podeu donar-vos de baixa en qualsevol moment