Clam de solitud

 

Esperant,
l’escalfor d’una mà
que no arriba.

Cercant,
mirades tendres
que no puc veure.

Escoltant,
sense sentir
veus estimades.

He pouat,
llàgrimes d’enyor
a les profunditats
d’aquest cos
que s’esmuny
en solitud.

Records,
de muntanyes conquerides
amb vent fred
olor de pins
i flors bosquetanes,
es fonen al ritme
lent
dels batecs
del meu cor
cansat
i solitari.

Records,
de persones
estimades
lluites suportades
i fites conquerides,
s’allunyen
amb un lent
respirar.

La meva solitud
d’avui
seca, dura
és injusta.

Potser
només
puc
percebre
l’alè
d’un àngel
blanc.