Valentí Puig i el seu assaig “Memòria o caos”

Valentí Puig és, en paraules del prestigiós poeta, assagista i crític literari Sam Abrams, un dels escriptors més intel·ligents, cultes, sagaços, plurals, àgils i irònics de la literatura catalana contemporània. En el seu darrer assaig publicat a Proa -provocador, directe, incisiu, ben plantejat i magistralment travat-, reivindica la importància de la memòria, de l’esforç i del mèrit, perquè la desmemòria (individual i col·lectiva com a comunitat) d’aquesta nostra era digital postcapitalista -remarca l’autor- ho fa tot banal i ho corromp.

Considero catastròfic el desprestigi de la lectura, de la vida intel·lectual, el narcisisme de la selfie i la gent gran que volen ser molt joves. Prefereixo la bellesa de l’arruga a la carnositat patètica del bòtox. Voler ser sempre joves degrada

Valentí Puig (Palma, 1949)

Perquè vivim, diu, sense pensar que tantes coses que estem fent provenen de segles i Occident pateix una amnèsia cultural. Raona que sense memòria res pot ser conservat i ressalta que baixen els índexs de lectura. Perquè sense memòria som societats relativistes, desvinculades i les relacions humanes -singularment les familiars- perden sentit. La figura sàvia i pletòrica de l’avi ha esdevingut el perfil d’un personatge anodí i les noves generacions són molt fràgils per haver estat sobreprotegides en una societat on els manuals d’autoestima han substituït els manuals d’urbanitat.

Afortunadament per als governs, el públic no té memòria

Georges Bernanos (París, 1888 -Neuilly-sur-Seine,1948)

Puig raona que sempre ha existit la ingratitud perquè és un component de la naturalesa humana, però en la nostra societat egòlatra i narcisista, amb la descompensació extrema entre drets i deures, es dona peu a irresponsabilitats que sempre acaben sent formes d’ingratitud, tant a la vida familiar com a l’escola, davant la història, o amb la mateixa societat que ens acull. Perquè ara -diu- som l’ “home nou de la selfie i de la post-humanitat” que es proposa destruir la memòria de l’home antic i on la reivindicació massiva i universal suplanta els deures ciutadans. Pel costum d’estar agraïts seríem, en canvi, més comprensius, més forts i més humils. Caldria tornar al costum de donar les gràcies, raona Puig.

L’autor recorda que la cultura de l’oblit aflora cap a la ingratitud en aquesta època actual low-cost. En un món en què tantes mares vesteixen com les seves filles, ens diu, hem perdut alguna cosa. Temps de televulgaritat, de pares-col·legues i desaparició de la figura del pare com a autoritat natural, com a patriarca, temps de GPS, de telèfon mòbil, de Black Friday, de navegació per Netflix, de carrers de vianants envaïts per tota mena de patinets. Necessitem col·lagen contra les arrugues, molt de mango, soja, toxina botulínica, massatge de radiofreqüència. Passem un pont llarg a Cancun, on la meitat del temps quedarà dominat pel jet-lag. Al pare col·lega, el fill divinitzat el degrada a pare súbdit, escriu Puig. I sense disciplina apareix el nen-emperador que fructifica en les disfuncions familiars i en els experiments pedagògics, segons l’autor.

Però l'oblit esborra la llum de cada dia

Màrius Torres (Lleida, 1910 -Sant Quirze Safaja, 1942)

L’ alta cultura és un bé preuat que Valentí Puig reclama, però ens exigeix una disciplina intel·lectual i un esforç que la concepció pop no pot suplir. Hi ha un defalliment de la lectura i el llibre, reemplaçats per la pantalla del mòbil. No reconèixer tot allò que podem deure a la lectura ha propiciat arraconar els llibres a les golfes, sentencia l’autor. Tanquen les llibreries. Hem perdut respecte a la lectura. El desprestigi de l’acte de llegir és una de les supersticions més acusades i greus del nostre temps. I aquest terrorisme intel·lectual, remarca l’autor, és políticament correcte. El tuit suplanta l’exigència discursiva. Els adolescents es capfiquen en Instagram i en Youtube. L’infantilisme dels programes de promoció de la lectura ho empitjora tot encara més, en aquests temps de cosmopolitisme, que acaben sent com les sales VIP dels aeroports internacionals: totes són iguals. Al cosmopolita l’incomoden els deures de l’arrelament i la pertinença; en fuig, ingratament.

El victimisme –individual o col·lectiu- és una altra característica de la nostra època. Hi ha una política del victimisme, una subcultura del victimisme, diu Puig. Com que la culpa sempre és de l’altre (la família, les condicions socials), ja no som culpables de res. La culpa deixa d’existir. Però el victimisme fecunda l’odi. Als altars del victimisme, la veritat té l’aspecte menys sagrat, diu Puig. En una societat amb drets i sense responsabilitats, augmenta el nombre de grups socials –ètnics, sexuals, econòmics- que es consideren víctimes d’una societat opressora. I es considera que els èxits aliens són fruit de la sort o d’una conspiració.

No em fan mal els actes de la mala gent, sinó la indiferència de la gent bona davant les injustícies

Martin Luther King (Atlanta, 1929 -Memphis, 1968)

Segons Valentí Puig, el victimisme és un element intrínsec del principi d’ingratitud, perquè al capdavall “deixes d’agrair l’aparició d’un ca Sant Bernat enmig d’una allau de neu per posar un plet al cuidador per no haver arribat a temps, abans que ens extraviéssim”. En lloc de reconèixer que la vida humana té sempre un element de fracàs i limitació, hem entronitzat les expectatives infinites no com un objectiu que ens fa esforçar-nos sinó com un dret. Sense sentit de culpa, culpabilitzem la societat de tot el que ens va en contra. Som un paisanatge de zombis parlant per telèfon mòbil en els semàfors, escriu l’autor.

És per això que cal tornar a la cultura de l’esforç, a motivar els professors, a valorar el bon exemple i l’ortografia, l’afany de coneixement i la disciplina, la memorització. Reconèixer els qui ho fan bé i ajudar els que es quedin enrere.

Perquè sense memòria no hi ha Història, ni per aprendre’n les lliçons o per repetir els errors. Valentí Puig, que ens diu que hauríem de saber que només es pot ser intolerant amb la intolerància, acaba textualment el seu provocador i esmolat assaig amb aquesta sentència: “Sense memòria no hi ha destí”.

Referències bibliogràfiques

  1. PUIG, Valentí. Memòria o caos. Proa. A tot vent. Barcelona, 2019.
  2. ABRAMS, Sam, D. “El cas Valentí Puig”. Avui, 10 de juny de 2009, p. 22.
  3. GARÍ, Joan. “Després de la mort del pare”. Ara llegim, dissabte 11 de gener de 2020, pàgina 48.
  4. ARBOIX, A. “Els meus autors preferits: Valentí Puig i els seus dietaris”. Emporion nº 60, 2011. https://emporion.org/els-meus-autors-preferits-i-valenti-puig-i-els-seus-dietaris/

Los comentarios están cerrados.