Carta a la Dolors

Ens plau de publicar una carta que Marta Casademont va escriure a Dolors Bassa el juny de 2018, quan encara era a Alcalá-Meco, aviat farà dos anys. Segur que els nostres lectors apreciaran l’emotivitat d’aquesta vivència de la seva visita a la presó.

 

Torroella de Montgrí, 10 de juny de 2018

 

Estimadíssima i estupendíssima Dolors!

(sempre ens diem que estem estupendes, no? Doncs continuarem estant-t’ho!

Saps prou bé que vam demanar al teu fill Pau per venir a Alcalá-Meco a veure’t. Ell ens va gestionar el tema de la visita i l’entrada a la presó.

No podíem més, Lola, t’havíem de venir a veure. Després del Nadal passat a casa i fins que et van venir a buscar el 23 de març…

Quan organitzàvem a casa d’una de nosaltres per venir a Madrid, buscar horaris de trens, cotxe de lloguer pel desplaçament d’Atocha a Alcalá de Henares, una habitació on dormir i per fer-nos una dutxa… No m’hagués imaginat mai, mai a la vida, la vivència de venir-te a veure a una presó. No em donava la sensació de cap de setmana a Madrid a fer cultura, gastronomia i oci. Tu? A una presó? Una persona que has fet, donat tot i més per ajudar desinteressadament a tantíssima gent. Tant com eres regidora de Benestar i Família a l’Ajuntament de Torroella, a la UGT i a les Conselleries (per a mi, les més dures) Benestar i Família i Treball… Altruista de naixement! Déu meu!

De Madrid direcció a Alcalà de Henares, anàvem veient per la finestra del cotxe l’entorn d’unes muntanyes sense vegetació, una zona àrida, freda, muntanyes pelades i seques i de lluny “en medio de la nada”… allà dins hi eres tu. Alcalá-Meco. Vam entrar només amb el DNI a la boca com si fóssim bèsties. Ens van demanar la documentació, ens van agafar les empremtes digitals, escorcollar de dalt a baix i fer passar pel control, com si anéssim a pujar en un avió per volar. Tant de bo! Volar com ocells. El que fa la imaginació…

A una de nosaltres li van “pitar” els sostenidors. Ai Verge! El funcionari, nena! “A ver señoras que llevan”? “Nada. Ah, a lo mejor son los sostenedores” així, a l’empordanesa, ens va sortir de dins. Es va treure els sostenidors. “Tome, cuando salga, ya los recogeré”…

Sala d’espera. Vam fer amistat amb unes noies gitanes que eren germanes, anaven a veure a la seva mare, ens van explicar vida i miracles. Nens i nenes que jugaven a la sala d’espera com si fos el més normal del món… com si estiguessin a la sala d’un pediatre esperant el torn de visita. Travessar gairebé un quilòmetre per un pati amb un caminet de pedres que la inestabilitat em feia caminar de tort, unes parets grises, tristes, tan altes que mai s’acabaven i a dalt de tot, uns ferros dels que veus a les pel·lícules que separaven els patis d’homes i dones. Arribar al locutori i que un funcionari ens digués: “Ustedes, por aquí”… Tremolava però a la vegada molt contenta de poder venir a veure’t.

Venir a Madrid per veure’t quaranta minuts. Quaranta minuts que et volíem explicar tantes coses i tu a nosaltres i que vam quedar tan col·lapsades… El que més em va impressionar va ser quan deixàvem el telèfon per les dues parts del vidre i posàvem totes les nostres mans per voler-te tocar, voler-te abraçar darrere el vidre i tu a nosaltres.

Quan de sobte et dóna la sensació que han passat només cinc minuts i ve un funcionari a buscar-te i ja ha passat el temps. Quaranta minuts justos i clavats.

Ets ferma, valenta, sòlida, resistent, segura de tu mateixa, amb un somriure sempre als llavis quan ens vas rebre. Penso que encara ens vas donar una lliçó de valentia per tirar endavant.

Sortir del locutori i fer exactament el mateix recorregut fins a la sortida amb un nus a la gola i la boca de l’estómac tancada… Esclato a plorar amb singlot inclòs i no podia parar. No podíem parar. Vam agafar el cotxe per tornar a Alcalá de Henares. A l’autovia anàvem a vint quilòmetres per hora amb el cotxe i si ens “pitaven” els altres cotxes ens era ben igual. Indiferència total i parcial. El silenci es tallava. Ningú deia res. Intentàvem buscar la “calma” entre nosaltres però vam quedar mudes.

Tal i com ens vas dir que féssim, vam anar a fer unes birres i vam brindar per la LLIBERTAT, per la teva LLIBERTAT… Ens vas posar aquests deures i els vam complir. Però hi faltaves tu.

El plor cada vegada anava a més i ens donava la sensació que ens havien estirat un tros de tu que no ens podíem emportar… I tu et quedaves “allà”… Fins quan?

La tornada amb tren, callades igualment. Aguantant i resistint.

T’escric des de la terrassa de casa. Fa calor i a primera hora del matí és més passable, tot i que la xafogor és impressionant, però després penso i tu? Tu quina calor deus passar? I amb les internes que hi comparteixes el espais comuns? El menjador, anècdotes que m’expliques a les teves cartes que quan les he llegides la pell de gallina em perdura una setmana i em quedo curta…

Quina manera d’animar-te!

Et ploro. I recordo moltes vivències; sopars, rialles, trobades, viatges, cafès, confidències, passejades arran de mar… Moments viscuts, mai oblidats.

Escolto música d’en Lluís Llach que ens agrada a totes dues i que tantes vegades hem compartit. La Joan Baez, que vam dir; Aaaaiii! Que bé anar a veure la Joan Báez als jardins de Cap Roig…

Sempre et dic per carta i quan t’he vingut a veure a la presó: “que no hi ha res que duri per sempre”. I em contestes, “Que és ben cert, això.”

Et trobo tant i tant a faltar, cada vegada em costa més regular la tristesa, la impotència i la ràbia que sento. Que egoista em sento! I tu? Ets la que ens enyores més i ser on ets, no et toca.

Estic molt en contacte amb els teus dos fills. Ens truquem sovint per posar-nos al dia. En Pau és més difícil de veure, amb en Bep, xerrem al Nafent. Tan bon punt obre el bar hi vaig abans que entri algun client i fem un cafè a la terrassa interior. Ja saps que no és gens petoner, però jo li faig petons per fer-lo riure una mica. Sé que la processó li va per dins. La fem petar i ens confessem temes, no de política, de casa teva, de la baba Maria. Vaig a veure a la teva mare i xerrem. Em parla de la Senda, del que està cosint, fa ganxet. Ja saps com n’és d’activa la teva mare. Fem un cafè o em convida a un gelat i ens estem a la terrassa una bona estona encara que sigui (a vegades) en silenci. Els dissabtes van a fer un gelat amb la mare, la tia i companyia per “Tarruella”… No sé com té ànims, pobreta.

Molta gent de Torroella em dona records per a tu. Doncs això… Records dels vilatans i vilatanes de la nostra estimada Tarruella. Perquè la llista és tan llarga, que mai acabaria.

Sigues forta, Lola. Ho ets. Molta força, molts ànims (és fàcil d’escriure i difícil d’assumir). Endavant valenta.

T’esperen el Montgrí, les Medes, la tramuntana (que no arriba a Madrid) què vols que els hi arribi allà…?

T’envio un grapat de petons a granel dels que peten i sobretot una abraçada immensa que et trenqui totes les pors.

Marta Casademont

P.D. Com que cap horitzó es tanca amb clau, el nostre està obert i ens espera, CREU-ME!

Los comentarios están cerrados.