El passat divuit de març, i a propòsit de l’exposició de Guerrero Medina que comentava en el meu darrer article, vaig tindre l’oportunitat d’assistir a la conferència que Arnau Puig dedicava a aquest pintor. Va ser una delícia escoltar les consideracions i els records que el conferenciant li dedicava i la manera com en un anar i venir del seu pensament ( entrebancs de memòria inclosos ), anava desenvolupant amb un parlar vívid i espontani, el que ell creia que era el valor de la pintura i en concret la d’aquest pintor, qui ens acompanyava a la sala. Pocs dies després, el vint-i-nou de març, el filòsof, sociòleg i crític d’art ens deixava per sempre, a conseqüència d’una afecció cardíaca amb la qual convivia feia temps.
La personalitat d’Arnau Puig és robusta però no monolítica, ja que la seva intel·ligència sensible i atenta ho absorbia tot com una esponja. La seva mentalitat es guiava per un esperit d’honestedat i de testimoniatge que enllaçava el pensament filosòfic amb la realitat material i els fets que li tocava viure. Podia sospesar el pensament d’Ortega i Gasset per, a continuació, analitzar i comparar el de Nietzsche, considerar les opinions d’Eugeni d’Ors per aterrar amb les d’André Malraux, o buscar els “perquès” de l’obra d’Herrera a l’Escorial, a la vegada que els del “Tempietto” de Bramante a Roma (1). És per això mateix que la seva obra, aparentment molt diversa i inconnexa, no ho és en absolut sinó que, caminant amb una lúcida visió primigènia i antropològica, cerca la síntesi dels diferents corrents filosòfics i artístics que se li presenten. Aquesta actitud vitalista i positiva té quelcom de bellesa i de bondat, amb les relacions que acaba teixint amb altri, tant si són físiques i materials com si són intel·lectuals. Potser per això, dels diferents camps conreats per ell, la filosofia, la sociologia i la crítica artística, és aquesta darrera la que més hem conegut i ensems la que ens ha fet conèixer millor el seu pensament.
En la necrològica que li dedica Llucià Homs a La Vanguardia (2) del passat trenta de març, el qualifica de “Un dels grans”. Certament, la seva visió personal i propera ens confronta amb els esdeveniments artístics del nostre país; el modernisme, les grans figures de Gaudí, Picasso, Dalí i Miró, els moviments dadaistes i surrealistes dels anys trenta o les primeres i darreres avantguardes que han sorgit amb força a Catalunya, fins arribar al moment actual. Tot això ha sigut conegut i explicat de primera mà, amb aquest sentit d’honestedat i lucidesa de qué parlàvem.
La seva aportació de coneixement i reflexió crítica en aquest camp, a banda del filosòfic que no conec tant, es pot qualificar de magistral i imprescindible.
Arnau Puig inicia la seva amistat amb Joan Brossa el 1942, i ja a finals de 1946 es publica el primer i únic número de la revista “Algol”, amb escrits d’aquests dos autors i il·lustracions de Jordi Mercadé, Boadella i Joan Ponç. La tipografia va córrer a càrrec d’E. Tormo.
S’estava creant un primer nucli d’afinitats, que va comptar amb el beneplàcid d’algunes personalitats reconegudes, com ara el poeta J.V.Foix i el seu amic Joan Prats, membre fundador del ADLAN ( Amics De L’Art Nou, Barcelona 1932). El passos següents es van anar concretant fins a fer-se el grup de “Dau al Set”, que tanta importància tindria aquí i arreu com a propulsor de l’avantguarda artística. Els seus creadors foren: Joan Josep Tharrats, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Arnau Puig i Joan Ponç (3)
Caldria, però, preguntar-se: com entreveu ell, enmig de tants camins i cruïlles, el fet pictòric o l’esdevenir de l’home, de l’ artista?. En podríem aventurar algunes respostes aproximades, sabent la importància que ell donava al creador, a l’artista capaç d’explorar en terreny desconegut. 1/ Assenyala el fet que “en l’obra d’art es veu i es palpa el que cada subjectivitat entén que és el seu entorn”, tot parlant-nos de les diferents personalitats dels pintors del Dau al Set (4). 2/ Com apropar-se a l’obra d’un pintor, aquí en concret, a Miró: “el que s’ha de fer davant l’impacte suggeridor de l’obra de Miró és cercar a l’interior d’un mateix i la resposta es produirà” (5). 3/ O com han valorat els diferents pintors el significat del color …”d’un color ambient, impressionista, es podia passar a un color afectuós i sentimental, un color lliure, fauve” (6).
Abastar tota la trajectòria humana i intel·lectual d’Arnau Puig no és el que aquest article pretén, però sí que convé destacar que en la seva obra ell va començar des de baix, posant uns fonaments arrelats al seu entorn immediat, als seu país, als seus amics i, això sí, sense posar-hi límits que el deturessin. Amb el seu esperit d’humanista, va acabar exercint un magisteri generós i reconegut ( Premi Nacional de Cultura, Oficial de la Legió d’Honor Francesa, Professor Emèrit de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, entre d’altres ), que avui ens fa sentir una mica orfes, si bé el seu llegat ens seguirà donant coneixement i saviesa.
Bibliografia:
- Arnau Puig, “Sturm und Drang ( tempestad y empuje ), Los caños de una filosofia”, p.89, a Dau al Set, una filosofía de la existencia. Flor del Viento Ediciones, Barcelona, 2003.
- Llucià Homs, “Un dels grans”, La Vanguardia, 31, (31 de març de 2020)
- Arnau Puig, “El dau al set i els entorns immediats”, p.p. 113-132, a Les avantguardes artístiques catalanes. Editorial, Barcanova, Barcelona, 1993.
- Arnau Puig, “Sturm und Drang ( tempestad y emuje ), Los caños de una filosofia”, p.113, a Dau al Set, una filosofía de la existencia. Flor del Viento Ediciones, 2003.
- Arnau Puig, “Joan Miró”, p.p. 87-88, a Les avantguardes artístiques catalanes. Ed. Barcanova, 1993.
- Arnau Puig, “ COSP “, p.15. J. Pericot Ed. Barcelona, 2004.
