Aquest mes de novembre farà un any de la mort de Josep Fontana, un dels millors historiadors catalans del segle passat, si no el millor. Intel·lectual, a més a més. Roig i nacionalista, com digué en una entrevista que li féu el malaguanyat Carles Capdevila. I home de principis, el principal dels quals era, en boca de l’historiador francès Albert Soboul, “la major igualtat possible dins de la major llibertat possible”.
Vaig conèixer el professor Fontana a la Facultat d’Història i Geografia de la UAB el curs 1976-1977. O sigui, al començament de la lenta transició política cap a la democràcia després de la llarga i fosca nit del franquisme. Eren temps de grans mobilitzacions, de mítings multitudinaris, de crits de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia als carrers de les ciutats del nostre país. El novembre de 1976 les Corts franquistes havien aprovat la Ley para la Reforma Política; per primera vegada en molts anys -el 15 de juny de 1977: hi ha dades que no s’obliden- hi hauria a l’Estat espanyol unes eleccions generals.
Tenir Josep Fontana de professor fou una sort, tot un privilegi. Recordo que les seves classes tenien molta assistència, a diferència d’altres on s’hi veien més seients buits que ocupats. Fontana explicava a vegades temes feixucs -com ara les dificultats de la hisenda espanyola en les primeres dècades del segle XIX, que van corrompre el sistema liberal-. Per tal d’amenitzar-les, però, tot sovint explicava divertides anècdotes. A les classes del professor Fontana era impossible badallar d’avorriment, com s’esdevé a vegades a les aules universitàries. Sabia fer passar l’alumne de la reflexió al somriure i fins a la rialla.
De llavors ençà vaig seguir la seva trajectòria professional -al llarg de la qual fou investit doctor honoris causa per diverses universitats- i l’evolució del seu pensament polític des del PSUC fins a posicions clarament sobiranistes. Sobretot, però, vaig llegir les obres que va anar publicant, que son un bon grapat i d’una gran qualitat.
Aquest és el cas de La formació d’una identitat, que li valgué el Premi Crítica “Serra d’ Or” l’any 2015 dins del camp de la recerca en Humanitats. Es tracta d’un llibre senzill i entenedor que tracta de “les experiències històriques que han anat conformant una identitat col·lectiva i una cultura pròpia que proporcionen als seus ciutadans un sentit de connexió i pertinença…” Fontana decidí escriure’l després de la gran manifestació de l’Onze de setembre de 2012. Aquell interminable riu de manifestants colpí l’historiador.
Els catalans som un poble amb una forta identitat. Segons Fontana, la identitat és fruit d’una llarga existència compartida, no pas de la terra o de la sang. Al final de La formació d’una identitat, a mode de resum, hi trobem aquesta frase: “Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erròniament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la”. Justa la fusta! Crec que es el moment més oportú per recordar aquestes sàvies paraules de l’eximi historiador, ara que els dirigents polítics són incapaços d’anar tots a una.
De jove, Fontana havia militat en el PSUC, al costat de José Sacristàn, Manolo Vázquez Montalbán, Luis Goytisolo i altres noms coneguts. Participà en la lluita contra el franquisme i en patí les conseqüències: fou expulsat de la universitat i hom li enretirà el passaport. Pel que fa a la transició política, sempre fou crític amb el model hispànic. I quant al procés sobiranista català, Josep Fontana no fou dels que pujaren al tren en el darrer moment. L’any 2007 ja havia manifestat que ell s’apuntava a la independència “si aquesta era realitzable sense danys per a ningú”. Més tard, com veurem, aquesta opinió li ocasionà crítiques molt punyents.
El diari madrileny La Razón arribà a acusar l’historiador català d’incitar els catalans a la lluita armada per haver manifestat en el decurs d’una entrevista que “una independència no s’acostuma a aconseguir si no és amb una guerra d’independència”, afirmació que subscriuria qualsevol historiador. Fins i tot el ministre espanyol d’Afers Exteriors Garcia-Margallo qualificà -o, millor dit, desqualificà- el prestigiós professor de “premiat pseudohistoriador”. Tal despropòsit només es pot dir des de l’enveja -que no és el cas- , la ignorància o el menyspreu i la mala fe, el més probable.
