Amb aquest títol se’ns presenta una exposició, a la Fundació Mapfre de Barcelona, que agrupa una obra molt diversa, tant en el temps com en els autors, però que té el comú denominador d’utilitzar la pintura a pastel com a vehicle d’expressió artística. L’exposició romandrà oberta fins a principis de l’any vinent.
El pastel esdevé en mans expertes un material refinat, però també molt expressiu i que situa l’artista en un constant equilibri entre el dibuix i la pintura. Aquesta tècnica té un gran moment d’esplendor en el segle XVIII a França de la mà de Joseph Vivien (1701), Rosalia Carriera (1720) i Maurice Quentin de La Tour (1741), entre d’altres. Aquests pintors i pintora foren admesos no sense controvèrsies i enveges (cas de Quentin de La Tour) a l’Académie Royale de Peinture et de Sculpture (1). El pastel tenia i encara té els seus crítics. Es considerava com una obra de menor rang, ja sigui per la seva dificultat per quedar fixat al suport corresponent (normalment el paper o la vitel·la), o per no ser idoni en la realització d’obres de gran format i esdeveniments històrics. Amb anterioritat al segle XVIII l’havien emprat per afegir color en els seus croquis i dibuixos, pintors com Iacopo Bassano (c. 1510-1592) o Federico Barocci (1535-1612) (1), a la vegada que es feia servir sovint sobre el paper blau tintat amb massa amb indi o carta azzurra, inventat a Venècia en el segle XV (2).
Ja hem dit que va costar que el pastel fos acceptat com a mitjà artístic de nivell, sempre per sota de l’oli, però certament la seva utilització va anar estenent-se entre pintors novells, així com entre les pintores, i en el segle XIX va ser una tècnica molt utilitzada per aquestes (3). Finalment, al marge de categories i escalafons, el pastel va anar guanyant terreny; l’utilitza Delacroix (1798-1863) per als seus estudis preparatoris (fig.1) i Jean Francois Millet (1814-1875) ja l’incorpora plenament al seu treball (2). Un dels grans impulsors del pastel en el segle XIX a França va ser l’italià Giuseppe De Nittis (1846-1884), que obté grans èxits amb la representació de dames de l’alta societat. Entre els impressionistes l’utilitzen Monet (1840-1926) i Degas (1834-1917) ho fa àmpliament en totes les sèries de ballarines. Una menció especial cal dedicar-la al pintor simbolista Odilon Redon (1840-1916), que se serveix de la intensitat del color i les formes atenuades del pastel per explicitar el seu anhel espiritual i anímic (1) (fig.2).
Ja entrats en el segle XX veiem que la tècnica del pastel és acceptada segons les preferències personals que convenen a cada pintor. Es comprova la seva versatilitat pel retrat i la figura, tal com ens mostren pintors tan diferents com Munch, Degas, Puvis de Chavannes (fig.3), María Blanchard o Picasso. Quant al paisatge, podem observar les qualitats pictòriques que obtenen pintors com Boudin (fig.4), Monet, Ker-Xavier Roussel (pintor actiu a Saint-Tropez els anys trenta ) (fig.5) o Joaquim Mir (fig.6), entre d’altres (4). En el conjunt de l’exposició hi descobrim la riquesa del traç i de la llum, que proporciona aquesta tècnica en obres fetes al llarg dels darrers segles. Obres de tendències tan allunyades com el retrat social o l’impressionisme, la pintura simbolista, l’expressionisme o la pintura abstracta. La mostra representa un esforç considerable per agrupar un conjunt tan important i divers de pintures, a l’empara d’un mitjà pictòric, el pastel, que fusiona el dibuix i el color de manera natural i a la vegada portentosa.
Bibliografia:
- Philipe Saunier. Una altra edat d’or, “Tocar el color. La renovació del pastel”, p.10-39, Fundación Mapfre 2019.
- Cécile Gombaud. Història material del pastel, Ibid., p. 73-83.
- Stéphanie Prenant. Una tècnica femenina? Les artistes i el pastel al segle XIX, Ibid., p. 43-51.
- Carlos Marín. “Que mengin pastel”. Metamorfosi i popularització al segle XX, Ibid., p. 55-69.
