Revista Emporion
fig.1 Eugène Delacroix, A prop de Gibraltar,1832

Tocar el color. La renovació del pastel

Amb aquest títol se’ns presenta una exposició, a la Fundació Mapfre de Barcelona, que agrupa una obra molt diversa, tant en el temps com en els autors, però que té el comú denominador d’utilitzar la pintura a pastel com a vehicle d’expressió artística. L’exposició romandrà oberta fins a principis de l’any vinent.

El pastel esdevé en mans expertes un material refinat, però també molt expressiu i que situa l’artista en un constant equilibri entre el dibuix i la pintura. Aquesta tècnica té un gran moment d’esplendor en el segle XVIII a França de la mà de Joseph Vivien (1701), Rosalia Carriera (1720) i Maurice Quentin de La Tour (1741), entre d’altres. Aquests pintors i pintora foren admesos no sense controvèrsies i enveges (cas de Quentin de La Tour) a l’Académie Royale de Peinture et de Sculpture (1). El pastel tenia i encara té els seus crítics. Es considerava com una obra de menor rang, ja sigui per la seva dificultat per quedar fixat al suport corresponent (normalment el paper o la vitel·la), o per no ser idoni en la realització d’obres de gran format i esdeveniments històrics. Amb anterioritat al segle XVIII l’havien emprat per afegir color en els seus croquis i dibuixos, pintors com Iacopo Bassano (c. 1510-1592) o Federico Barocci (1535-1612) (1), a la vegada que es feia servir sovint sobre el paper blau tintat amb massa amb indi o carta azzurra, inventat a Venècia en el segle XV (2).

fig.2 Odilon Redon, Perfil sota un arc, 1905

Ja hem dit que va costar que el pastel fos acceptat com a mitjà artístic de nivell, sempre per sota de l’oli, però certament la seva utilització va anar estenent-se entre pintors novells, així com entre les pintores, i en el segle XIX va ser una tècnica molt utilitzada per aquestes (3). Finalment, al marge de categories i escalafons, el pastel va anar guanyant terreny; l’utilitza Delacroix (1798-1863) per als seus estudis preparatoris (fig.1) i Jean Francois Millet (1814-1875) ja l’incorpora plenament al seu treball (2). Un dels grans impulsors del pastel en el segle XIX a França va ser l’italià Giuseppe De Nittis (1846-1884), que obté grans èxits amb la representació de dames de l’alta societat. Entre els impressionistes l’utilitzen Monet (1840-1926) i Degas (1834-1917) ho fa àmpliament en totes les sèries de ballarines. Una menció especial cal dedicar-la al pintor simbolista Odilon Redon (1840-1916), que se serveix de la intensitat del color i les formes atenuades del pastel per explicitar el seu anhel espiritual i anímic (1) (fig.2).

fig.3 Pierre Puvis de Chavannis, La model, 1887

Ja entrats en el segle XX veiem que la tècnica del pastel és acceptada segons les preferències personals que convenen a cada pintor. Es comprova la seva versatilitat pel retrat i la figura, tal com ens mostren pintors tan diferents com Munch, Degas, Puvis de Chavannes (fig.3), María Blanchard o Picasso. Quant al paisatge, podem observar les qualitats pictòriques que obtenen pintors com Boudin (fig.4), Monet, Ker-Xavier Roussel (pintor actiu a Saint-Tropez els anys trenta ) (fig.5) o Joaquim Mir (fig.6), entre d’altres (4). En el conjunt de l’exposició hi descobrim la riquesa del traç i de la llum, que proporciona aquesta tècnica en obres fetes al llarg dels darrers segles. Obres de tendències tan allunyades com el retrat social o l’impressionisme, la pintura simbolista, l’expressionisme o la pintura abstracta. La mostra representa un esforç considerable per agrupar un conjunt tan important i divers de pintures, a l’empara d’un mitjà pictòric, el pastel, que fusiona el dibuix i el color de manera natural i a la vegada portentosa.

fig.4 Eugène Boudin, Crepuscle i penya-segat (Étretat ), 1854-1859

 

fig.5 Ker-Xavier Roussel, Moisès salvat de les aigües, s. d.

 

fig.6 Joaquim Mir, Paisatge, 1900-1903

Bibliografia:

  1. Philipe Saunier. Una altra edat d’or, “Tocar el color. La renovació del pastel”, p.10-39, Fundación Mapfre 2019.
  2. Cécile Gombaud. Història material del pastel, Ibid., p. 73-83.
  3. Stéphanie Prenant. Una tècnica femenina? Les artistes i el pastel al segle XIX, Ibid., p. 43-51.
  4. Carlos Marín. “Que mengin pastel”. Metamorfosi i popularització al segle XX, Ibid., p. 55-69.