L’excel·lent i poc coneguda obra poètica de Joan Teixidor

Joan Teixidor (Olot, 8 d’abril de 1913 ─ Barcelona, 10 de gener de 1992) és, segons el poeta i crític literari anglocatalà Sam Abrams,  una figura clau en el panorama de la literatura, l’art i la cultura catalanes del segle XX.

Abrams acaba de publicar una edició crítica de l’obra de Teixidor, després de recollir i ajuntar per primera vegada en una sola monografia tota la seva poesia.  La commemoració del centenari del seu naixement, en coincidir amb l’Any Espriu, ha estat discreta i ha passat gairebé desapercebuda al públic general per a un poeta de la seva categoria.

Ens recorda Sam Abrams que en l’itinerari vital del poeta, el Montseny fou durant la guerra civil un dels amagatalls de Teixidor quan fugia de la persecució de la FAI per qüestions socials i religioses. També va viure moments molt durs en els primers anys de la postguerra, ja que el seu món anterior referit a la universitat, la vida cultural i la carrera literària s’havia enfonsat i el règim franquista el tenia fitxat com a “rojo separatista”, la qual cosa va dificultar enormement la seva reinserció a la vida laboral i social.

Teixidor va fer una contribució de primera magnitud al món de la poesia lírica amb una aportació originalíssima a través dels vuit llibres de poesia que va publicar entre 1932 (amb Poemaris, la seva primera obra) i 1989 (amb Fluvià, la darrera publicació), amb un total de 201 poemes. La seva obra, per tant, i a la manera de Paul Valéry, és breu i concentrada, però  subtil, sofisticada i exigent, segons Sam Abrams, que també apunta que Teixidor  volia que el llegíssim i el rellegíssim, en silenci i en veu alta, assaborint els seus textos al màxim.

Teixidor és, segons Abrams, un “poeta major”, juntament amb els seus “germans” de professió, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, i el seu íntim amic des dels anys del batxillerat  als jesuïtes de Casp a Barcelona, Joan Vinyoli. També fou amic de Martí de Riquer i del poeta, traductor, editor i professor Josep M. Boix i Selva. El compositor Xavier Monsalvatge li musicaria alguns dels seus poemes.

El príncep, poemari publicat el 1954 amb un pròleg de Salvador Espriu, referit al tema de la pèrdua del seu primer fill en plena infantesa, és possiblement el llibre més conegut, llegit i celebrat de l’autor,  una obra mestra dins aquest subgènere de la lírica del segle XX. Consta de 25 poemes i és una de les elegies més destacades de tota la tradició literària catalana. Comenta Sam Abrams que davant del terrible desesper provocat per la mort del seu fill, Teixidor va acudir a Carles Riba, mestre i amic, perquè ell mateix havia sofert una pèrdua semblant quan el seu fill Francesc va morir de mort sobtada, l’any 1934. Riba li va donar aquest consell al seu deixeble i amic: “Converteix en art el teu dolor.” Les dues grans tragèdies de la seva vida adulta, la guerra civil i la mort del seu fill Ignasi, marcarien definitivament tota la seva obra. Teixidor  fou un escriptor, assenyala Sam Abrams, que va tenir una extrema sensibilitat davant de les pèrdues provocades pel pas del temps, una sensibilitat que el convertiria en un dels grans poetes elegíacs de la lírica catalana moderna

Verdaguer era un referent literari permanent per a Teixidor i als seus poemes es poden trobar cites incrustades de la Bíblia, la mitologia grega antiga, Homer, Eurípides, Dante, Shakespeare, Keats, Maragall, Riba, Salvat-Papasseit, García Lorca, Éluard, Apollinaire, entre d’altres.

Fluvià és el llibre que clou tota l’obra poètica de Teixidor, amb un total de 26 poemes autobiogràfics, i conté, segons Sam Abrams, un resum bellíssim i emocionant  de la vida de l’autor.

* Mentre el fill de Teixidor estava greument malalt al llit, un dels passatemps als quals es dedicaven pare i fill era parlar de destins llunyans i trobar-hi la seva correspondència catalana. D’aquesta manera, Venècia i Empúries van quedar aparellades en el poema adjunt, publicat en el recull El príncep. Venècia acaba representant el silenci, la foscor, el pas del temps i la mort, i Empúries, el color, la frescor, la vida, el somni i l’esperança, segons la interpretació de Sam Abrams.

VENÈCIA I EMPÚRIES*

Tot l’encís de Venècia són els carrers fets d’aigua,
i l’aigua no és blava com si fóssim a Empúries;
s’escorre sense pressa sota els ponts que l’abriguen,
talment aquesta mort que cada nit ens ronda.

Els bots per navegar-hi són estirats i negres,
es perden entre els marbres cisellats dels palaus,
i plou quietament en el pou de la vida,
com si no existís la mar blava d’Empúries.

El silenci s’abat en les aigües podrides
que descalcen els murs de casals i de temples;
talment aquesta mort que cada nit ens crida
cobrint d’ombra per sempre la muralla d’Empúries.

Tu has vist el millor: somniar és possible.
Aquells canals tan negres podrien ésser blaus,
quan als ulls hi ha només la mar dolça d’Empúries.
Jo he vist el temps bell i la mort que s’apropa.

 Teixidor, Joan,  “Venècia i Empúries”, El príncep, 1954

Bibliografia

1. Teixidor, J., Una veu et crida. Obra poètica (1931-1989), Curbet Edicions i Fundació Valvi, Girona, 2013.
2. Vázquez, E., “Tot és molt a la vora del cor”. A: Avui, dimecres 6 de novembre de 2013, p. 36.
3. Llavina, J., “L’hora de Teixidor”. A: Avui, suplement Cultura, divendres 25 d’abril de 2014, p. 10.