La Catalunya verda I

Durant la campanya electoral, l’actual president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, va prometre una vegada i una altra que, si governava, faria una Catalunya verda, feminista, i encara hi afegia uns quants atributs més. Entre les seves atribucions per fer-ho possible hi ha el disseny de govern i conselleries. Mentre que el segon adjectiu que he destacat es troba inequívocament reflectit en el “Departament d’Igualtat i Feminismes”, les intencions en matèria verda queden reduïdes a “Acció Climàtica”, com a obertura del nom del departament “Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural”. Tot i que un nom no és garantia de fer la cosa, és comprensible que les expectatives en la dimensió de gènere siguin molt més prometedores que no pas en matèria ambiental. Aquesta darrera apareix només de manera parcial (acció climàtica és només una de les missions del departament, que inclou competències molt més àmplies en medi ambient i sostenibilitat, uns termes que s’amaguen) i diluïda entre altres prioritats (alimentació i agenda rural). Es perfilen dos problemes principals.

El primer és el de la vaguetat. Tant els termes “verda” com “acció climàtica” es poden entendre de maneres molt diferents. El primer, la verdor, ens pot portar a pensar que el que té en ment Aragonès és plantar arbres (o arbustos, o gespa, etc.). Catalunya, certament, seria més verda. Pasqual Maragall ja ens havia parlat d’un seu somni verd com a missatge de campanya electoral, ara deu fer vint anys. Des d’una visió simplista, és ben cert que les plantes contribueixen a mitigar el canvi climàtic. Però sabem que el nostre problema ambiental no és aquest. De fet, el país s’ha estat reforestant espontàniament al llarg de les darreres dècades i, sense mesures de gestió que guiessin aquesta transició, l’excés de densitat arbòria resultant té efectes negatius tant per a la prevenció dels incendis forestals com la gestió dels recursos hídrics i dificulta la conservació d’espècies que viuen en ambients oberts, com ara els prats. 

L’etiqueta verda i aquesta manera reduccionista d’entendre la política ecològica i territorial sembla un resultat lògic de la conscienciació ambiental que rebíem a l’escola dels anys 80 i 90 del segle passat: que no s’havien de llançar papers a terra, que s’havia d’apagar el llum i tancar aixetes quan no es fessin servir, que calia reciclar, no matar animals i no calar foc al bosc. Coses que estaven molt bé, és clar, però que no anaven a l’arrel del problema i que, a més, traspassaven hàbilment tota culpa des del món econòmic i polític cap al ciutadà i la ciutadana d’a peu.

Vull pensar que, com a mínim, el President pensa a minimitzar els impactes negatius de l’activitat agrària industrialitzada sobre el medi rural, que constitueix la major part del territori del país i que n’és una de les principals fonts de gasos d’efecte hivernacle, tant a través de l’agricultura com de la ramaderia. D’aquí que hagi unit l’acció climàtica amb alimentació i medi rural. Malgrat això, l’experiència de les últimes dècades ens demostra que ni tan sols amb mesures de certificació i inspeccions contra males pràctiques o amb programes agroambientals es poden corregir els efectes perniciosos de les polítiques de desenvolupament agrari que, en paral·lel i en contraposició a les conservacionistes, persegueixen la intensificació agrària per augmentar la productivitat, a costa del medi ambient i del teixit social en entorns rurals.

Sabem que el que cal fer, i cada vegada amb més urgència, per contribuir, des de Catalunya, a la lluita contra la crisi ambiental global i aprofitar per, de passada, millorar les condicions de vida locals per a les presents i pròximes generacions, és una transformació molt més profunda, molt més sistèmica que aplicar una capa de pintura verda al país, com farien les replantacions o petites reformes del món agrari. Aquest tipus de resposta requeriria integrar de manera transversal l’acció climàtica i, més àmpliament, polítiques sostenibilistes, en totes les seccions de govern i administració, perquè totes contribueixen, amb les seves decisions i accions, a alleujar o agreujar la crisi global. No té sentit que una mà del govern firmi la llei contra el canvi climàtic o doni una empenta a la mobilitat sostenible i l’altra, simultàniament, faci una encaixada amb el president d’AENA per ampliar una pista de l’aeroport del Prat, tot destruint, a més, una de les poques llacunes del delta del Llobregat que han aconseguit subsistir-hi.

L’anàlisi del segon problema anunciat quedarà per al proper escrit a Emporion.