“La congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments ha enviat una carta als bisbes sobre el pa i el vi per a l’Eucaristia, recordant-los que les hòsties sense gens de gluten no són vàlides per combregar”
De forma abreujada, aquesta va ser una notícia que no fa pas gaires dies es va difondre per tots el mitjans de comunicació. Tot i que sobradament coneguda, no va deixar d’indignar-me i propicià que es revelés en mi aquell esperit de resignació que sol ser habitual davant d’uns hàbits ancestrals amb molt poques possibilitats de canvi. Talment com si fos un bàlsam o un remei pel meu malestar -tot i ser conscient que era perdre el temps-, també em va empènyer a posar-me davant l’ordinador per escriure aquestes quatre línies; exerciria el dret a expressar-me i manifestar lliurement el en que penso i m’ajudaria a rebaixar una mica la tensió, talment com si hagués estat una estona picant amb ràbia de peus a terra, com solen fer les criatures malcriades davant una frustració; el meu, però, va ser un enuig d’impotència provocat per una situació injusta, simple i fàcil de resoldre, però encallada per la manca de voluntat a trobar-hi solució per part de les persones que tenen la potestat de fer-ho.
Recordaré breument que el gluten és la proteïna que es troba de forma natural en les farines del blat, ordi, sègol i civada, i la responsable de les afectacions digestives que pateixen els malats celíacs i les persones amb al·lèrgia o intolerància al gluten.
Les opinions que exposaré tot seguit són personals i fetes amb la voluntat de mantenir un total i absolut respecte envers l’església catòlica, de la qual sóc membre; però això no em representa cap obstacle perquè en algunes qüestions de caràcter menor, que en res afecten la fe o les creences fonamentals, en pugui discrepar totalment i qüestioni la seva forma de procedir.
Fet aquest aclariment per mi important, exposaré el que en penso: El sagrament de l’eucaristia que Jesús instituí al Sant Sopar, quan donà el pa als seus deixebles tot dient: “Això és el meu cos”, considero que és un acte simbòlic i sobretot de molta fe; quan el rememoren en la Santa Missa, crec que és per entrar en comunió amb Jesucrist, acceptant lliurement les seves ensenyances, el seu missatge i el mode de vida que ens proposa. Davant d’aquest important acte de fe, crec sincerament que la farina del pa en que estiguin fetes les hòsties que representen el cos de Jesús, resulta totalment intranscendent; i això em porta tot seguit a fer una reflexió sobre el problema: Hauria acceptat Jesús, que per la imposició d’un detall tan insignificant per part de la seva església, es poguessin qüestionar els valors d’amor, d’integració, d’igualtat, de no discriminació etc. que Ell tant va predicar i exercir? Hauria volgut que l’eucaristia fos un sagrament excloent i discriminatori per un col·lectiu que pateix una malaltia? Estimats lectors, traieu-ne vosaltres mateixos les conclusions.
D’un temps ençà, tant les administracions com el comerç i la indústria, han fet esforços importants perquè tots els productes del mercat indiquin a la etiqueta si contenen o no la proteïna; i no solament això, molts fabricants també s’han adaptat i buscat substitutius o alternatives per eliminar els gluten dels seus productes sense que el producte perdi en qualitat i sabor.
Si l’Església insisteix que les hòsties han de portar una mínima quantitat de gluten per la seva panificació, resoldre el problema que ens pertoca satisfactòriament per tothom, és tan simple com que només portin 20 ppm d’aquesta proteïna, quantitat màxima permesa perquè un aliment es consideri lliure de gluten.
No crec que ni els fidels més ortodoxos s’oposarien a aquest canvi, fet per agermanar més a uns membres de la comunitat cristiana que es veuen discriminats per una cúpula dirigent immobilista, molt ancorada en el passat i amb cap sensibilitat per adaptar fins i tot les coses mes intranscendents als temps actuals. I posats a dir, hi afegiré que també n’esperava alguna cosa més del papa Francesc.
Seria bo que l’església catòlica comencés a posar-se al dia i ser molt més tolerant i comprensiva en aquesta qüestió i també en d’altres que afecten a col·lectius importants de la societat i als propis fidels; però malauradament, tal com s’ha demostrat al llarg dels segles, l’església sempre ha viatjat en l’últim vagó del tren de la modernitat i la ciència; probablement el vagó on viatja la solució per aquest insignificant problema queda encara molt lluny de l’estació, tot és qüestió de temps i paciència, perquè de ben segur que algun dia arribarà satisfactòriament a destí, això sí, amb molt retard.
