[bs-quote quote=”Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure. Mireu l’ésser fuster: serra que serraràs i els taulons fan a miques i de cada suada deu finestres ja han tret. Gronxada d’encenalls, et munten una taula; Si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert. I caminen de pla damunt les serradures de color de mantega.” style=”style-13″ align=”center” color=”#b7b7b7″ author_name=” Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)”][/bs-quote]
Quantes fusteries hi havia a Torroella fa 15 o 20 anys? Quantes n’hi ha ara? Què ha passat amb l’ofici de fuster. Sembla que no hi ha relleu generacional. Cada vegada més fusteries tanquen les seves portes i queden enterrades en l’oblit.
Encara que es diu que un fuster no es jubila mai, el fuster de barri es perd. De fusters artesans i ebenistes n’hi ha ben pocs. A les escoles de fusteria que hi ha actualment a Catalunya es perd l’ofici ancestral de fusteria i es centra en màquines modernes. En desaparèixer la figura de l’aprenent, les fusteries actuals es troben amb una manca de personal qualificat. Tot i així, cada cop hi ha menys interès per treballar en aquest ofici.
La mecanització i la industrialització de l’ofici, fan que la feina de torner o ebenista només es trobi en tallers petits i per encàrrec. Tot i que hi ha una tendència a la desaparició d’aquests artesans, encara podem trobar fusters dedicats a la professió de manera artesanal. Fusters polifacètics que tan et poden tornejar unes potes d’una taula, com crear un portal de grans dimensions, un balancí de roure, canviar una persiana, dissenyar una cuina o fer bastiments.
I encara que sembla que és una preocupació actual, ja l’any 1981 David Griñó va escriure el llibre “Oficis que es perden”, on s’hi trobaven oficis que avui dia són inexistents, com els esmolets o els ploramorts. I d’altres, que s’estant recuperant a pas molt lent, com els cistellers o embalcadors. A Torroella en tenim un exemple, amb el taller Tramats, on en Josep i la Magda fan una tasca de recuperació de l’ofici treballant diferents materials com els jonc, la balca, el bambú, la canya o vims. A Tramats s’han adaptat als temps, ara la feina està encarada a la decoració o a encàrrecs més personalitzats.
Al llarg del temps, l’ofici de fuster també s’ha anat transformant. I encara que anomenem fusters a tots aquells que treballen la fusta com a matèria base, depenent de l’objecte que fabriquessin, es feien dir culleraires, carreters, esclopers, torners, fuster de fusta torta, ebenistes, etc. Els mobles més decoratius i treballats, per exemple, els feien els ebenistes; les arades, els jous i els instruments agrícoles eren cosa dels anomenats fusters de fusta torta, i les culleres, les baldufes, els canons de fer mitja (però també cadires i portes) les tornejaven els torners. El fuster pròpiament dit posava els terres de les cases fredes i feia i arreglava armaris, llits, taules, cadires i demés ( fragment extret de l’article Quan el tronc de l’arbre s’humanitza, revista D’ESTIL núm 14)
I encara que hi ha algunes d’aquestes especialitzacions en desús, d’altres avui dia són valorades per la seva precisió a l’hora de treballar la fusta, perquè creen autèntiques obres d’art amb aquesta matèria, i empren tècniques ancestrals, com fan els torners o els ebenistes.
Carles Frigola, fuster i ebenista torroellenc, ens explica que «hi ha una necessitat real de fusters de barri, fusters de tota la vida. Com de molts altres oficis, per exemple el de la meva àvia que era modista. De fet, la meva passió és el disseny de mobles o espais, on poder deixar anar la meva creativitat i fer propostes interessants als nostres clients»
Frigola té una fusteria familiar a Vulpellac, ara mateix diu que té molta feina i que a vegades li agradaria trobar un professional que li donés un cop de mà, però que de moment no ha trobat aquesta persona per la manca de fusters per la zona. «Els que hi ha tots tenen feina, per sort! A vegades, ens hem plantejat la figura de l’aprenent, però nosaltres som molt petits com a empresa i no podem assumir la tasca de formació de l’ofici».
Aquesta petita fusteria busca treballar la fusta de manera artesanal, el seu ideal seria poder viure de fer mobles i dissenyar estances. De fet, per aquesta raó, a part de fer fusteria tradicional, també es dediquen a fer joguines i estructures infantils.
I mentre en Carles busca seguir treballant l’ofici, al seu entorn es van jubilant fusteries que no tenen relleu. De fet, on es va instal·lar en Carles era d’un ebenista que es jubilava amb recança però que li va fer molta il·lusió que el seu taller no deixés de ser una fusteria.
Sembla que la imatge que tenim tots del fuster amb el llapis a l’orella, ple de pols i potser sense algun dit, fa que sigui una professió poc atractiva per al jovent. «La fusteria es veu com un ofici poc innovador, es creu que la creativitat no hi té cabuda, però res més lluny de la realitat» ens expressa Frigola.
La fusteria potser és un ofici que es jubila amb un bri d’esperança, esperant que una nova fornada de fusters i fusteres reobrin o renovin velles fusteries. Cada any, es celebra el Concurs de fusta i moble de Catalunya, on alumnes de fusteria de centres de tot Catalunya han de fer la recreació d’un peça proposada per l’organització. Tal com expliquen els organitzadors, aquesta iniciativa busca estimular en els participants l’esperit de vocació professional, contribuir a desvetllar l’interès per les professions relacionades amb la fusta i el moble i interrelacionar el món de l’escola amb el de l’empresa.
