Els museus en temps de pandèmia

L’any 2019, l’Editorial Alfaguara publicà una curta novel·la del guardonat escriptor francès David Foenkinos titulada Hacia la belleza. El protagonista de l’obra és un professor d’una escola de Belles Arts que decideix deixar la seva feina de docent i fer-se vigilant del Museu d’Orsay de París per tal de poder admirar fins a la sacietat un dels quadres més coneguts d’Amedeo Modigliani: el retrat que feu aquest artista italià de Jeanne Hébuterne, la seva musa, amb qui visqué un amor turbulent. 

Per a un amant de l’art, treballar una temporada de vigilant en un museu de pintura o escultura deu ser una feina apassionant. Segons tinc entès, els espais a vigilar se sortegen mensualment – al Prado si més no ho fan així. Després de passar-se tot un mes – o el temps que sigui – contemplant les obres que estan sota la seva responsabilitat, els vigilants se les deuen conèixer de memòria. Els que tenen més interès en la pintura  saben un munt de coses de cada obra. Ho han sentit comentar a visitants, ho han llegit. Per descomptat, saben la ubicació exacta de cada obra sota la seva custòdia. Una vegada, als Ufficci, vaig preguntar a un vigilant on era una obra de Sandro Botticelli que cercava, i em va respondre textualment vicino al gabinetto. O sigui, al costat del lavabo. No sé si al gran pintor florentí li hauria agradat aquesta escatològica ubicació.

Els vigilants dels museus fan la seva feina discretament. Vigilen i prou. Custodien obres, no són experts en art. Però de vegades els visitants els fan preguntes difícils de respondre. Sovint volen saber el preu d’un quadre famós. Altres vegades han de fer front a confusions hilarants. A una guardiana del Prado una vegada li van preguntar on eren els quadres de Darth Vader (un conegut personatge de Star Wars). La dona restà estupefacta una bona estona. Darth Vader? No havia sentit parlar mai d’un pintor amb aquell nom. El visitant es referia al pintor flamenc Roger Van der Weyden, vet aquí la confusió. I un guardià de la mateixa pinacoteca explica en el seu diari – que es pot llegir en una pàgina web – que una vegada unes dones li preguntaren  si “tenia pintura de Prerrafaelita”. Naturalment, a la frase hi sobrava la preposició. Prerrafaelita és un estil pictòric, no un pintor. 

M’agrada visitar museus – pinacoteques i gliptoteques, sobretot – i quan ho faig, a més  d’admirar les obres exposades, a vegades em fixo d’esquitllentes en els guardians i guardianes que vigilen les sales. Pel que sembla, cada vigilant, la majoria dones,  té assignada una o vàries de les sales numerades  en què estan dividits els museus i la seva feina és més important del que creu la majoria de gent. Tenen molta responsabilitat  i el sou segurament no deu ser gaire alt. Tot i que  la majoria dels visitants es comporten com és degut, per si de cas cal que tinguin els ulls ben oberts. Els que porten temps en l’ofici, a vegades ja s’adonen de qui pot causar problemes: fer fotos, acostar-se massa a una obra, intentar tocar-la… A còpia d’observar la gent, han esdevingut mig psicòlegs.  Però hi ha coses que no es podenpreveure. De tant en tant, algun visitant – en general un pertorbat – ataca una obra famosa amb la intenció de causar-li danys difícils de reparar. Li succeí al David de l’Acadèmia (un desequilibrat li trencà un dit del peu), al Guernika, a L’Àngelus de Millet, a la Venus del Mirall de Velázquez (atacada per sufragistes angleses)…

Les pinacoteques més famoses rebien allaus de visitants fins fa ben poc. Era impossible visitar el Louvre, el Prado, l’Ermitage, la National Gallery, el Rijksmuseum o els Ufficci sense veure’s envoltat per una gentada. Abans de la pandèmia que patim, el Louvre rebia una mitjana de 15.000 visitants diaris. Tots, naturalment, volien veure  La Gioconda. Aquesta i altres pintures famoses d’altres museus – Las Meninas, El matrimoni Arnolfini, La ronda nocturna, El naixement de Venus… – s’havien de mirar de lluny, massa per apreciar-ne els detalls: una barrera humana s’interposava entre tu i l’obra. Però des de fa un any l’afluència de visitants als museus s’ha reduït molt.  Si visqués en una ciutat amb una pinacoteca famosa hi aniria tot sovint. No és el mateix mirar un quadre amb pocs visitants al teu costat que envoltat d’una gentada.

Ara bé, els que amb pandèmia o sense, tenen el privilegi de poder recórrer les sales d’un museu i observar les obres amb atenció són els guardians i guardianes. Abans d’obrir les portes al públic, fins i tot poden admirar les obres de les sales tots sols, en el més absolut silenci. Segur que deu haver-hi més d’un vigilant que aprofita aquestes estones per empatxar-se d’art. Només per això m’hauria agradat, temporalment,  exercir aquesta feina que molts deuen considerar avorridíssima.

Segons un recent estudi britànic, la contemplació d’una bella obra d’art estimula el flux sanguini en la part del cervell relacionada amb el plaer. Tant li fa que sigui un retrat, un paisatge, una pintura de Piet Mondrian o un mòbil d’Alexander Calder. Els que han fet l’estudi afirmen que el plaer experimentat es pot comparar amb el que produeix estar enamorat. En fan un gra massa? Tal vegada.

El que sí que està comprovat és el poder curatiu de l’art. Quan tenia setze anys, David Foenkinos emmalaltí greument, però gràcies a l’art aconseguí recuperar-se: el futur escriptor llegia, escrivia, composava, visitava museus…  “L’art em salvà”, escriví l’autor de Hacia la bellesa. Si totes les persones fossin sensibles a l’art la humanitat segurament s’estalviaria molts patiments. Foenkinos lamenta que les noves generacions no estiguin gaire interessades per la pintura, per l’art en general, i probablement té raó. Llàstima. L’art és un crossa que ajuda  a caminar per aquest camí ple d’obstacles que és la vida.