“Via Apia” de Giovanni Battista Piranesi, 1756
Amb aquest segon article de la sèrie vull parlar-vos de la imaginació des del punt de vista de la filosofia.
Les teories filosòfiques de la imaginació són tan antigues com la imaginació filosòfica mateixa. El pensament de Pitàgores (segle VI aC) representa l’inici d’una desitjable posició d’equilibri entre les dues vies de coneixement: la racional i la imaginació.
A partir d’Aristòtil (384-332 aC), gairebé tots els autors clàssics han intentat donar compte de la capacitat peculiar dels humans de formar estats mentals quasi perceptius o sensorials, que representen alguna cosa que no figura com a propi dels estats mentals de les persones o que presenten alguna cosa que un pren per no real.
El pensament de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), sobretot del Goethe científic, el dels estudis botànics i la teoria dels colors, encarna una posició de compromís entre les dues vies de coneixement; és a dir, la defensa d’un tipus de saber fet a la nostra mida, validat per la seva utilitat en l’esfera del que és humà: «odio allò que es limita a instruir-me sense augmentar o enfortir la meva activitat».
Per Immanuel Kant (1724-1804), la imaginació és un mode d’aprehensió per al coneixement. Kant classifica les facultats cognitives en actives i passives, i diu que són necessàries totes dues perquè es produeixi coneixement.
Kant col·loca com a facultats cognitives ‘superiors’ les facultats de l’enteniment, mentre que col·loca les facultats de la sensibilitat com a ‘inferiors’. Malgrat això ressalta el caràcter independent i positiu de la sensibilitat. A això afegeix Kant que les facultats cognitives de la sensibilitat, enteses aquestes com les facultats de representar intuïcions, són dues: el sentit i la imaginació; la primera és la facultat d’intuir en presència de l’objecte, la segona sense la seva presència. “A les representacions de coses que no estan presents se les sol anomenar imaginacions. I a la facultat de l’ànima de produir semblants representacions se l’anomena imaginació”.
Kant diu que la imaginació és una de les fonts originals de tota experiència que no es pot “derivar de cap altra facultat de la ment, condicionant la possibilitat mateixa de tota experiència”.
La imaginació juga un paper molt important en la filosofia de David Hume (1711-1776). Diu que la imaginació és el jutge últim de tots els sistemes filosòfics, en el sentit que sosté que “La memòria, els sentits i l’enteniment estan tots ells fonamentats en la imaginació o vivacitat de les nostres idees” i diu també: “Tot i amb l’ajut de l’experiència i observació de la seva conjunció constant en tots els casos passats, la raó no pot mostrar-nos mai la connexió d’un objecte amb un altre. Per tant, quan la ment passa de la idea o impressió d’un objecte a la idea d’un altre, o de la creença en aquest altre, no està determinada per la raó, sinó per certs principis que associen les idees d’aquests objectes i les uneixen en la imaginació. Si les idees no tinguessin més unió en la fantasia que la que els objectes semblen tenir en l’enteniment, no podríem realitzar mai una inferència de les causes als efectes ni basar la nostra creença en cap fet”.
Jean-Paul Sartre (1905-1980) descriu els processos psicològics de la consciència. Sartre examina les característiques amb les quals un objecte apareix en els tres tipus de consciència que postula: la perceptiva, la conceptual i la imaginària.
Per Sartre la imatge és una consciència. “Quan es produeix una imatge en la consciència, cal reflexionar mitjançant un acte de segon grau pel qual l’atenció es desvia de l’objecte pròpiament dit i es dirigeix cap a la forma en què es dóna. Així, el mètode és simple: produir imatges en nosaltres, reflexionar sobre elles, descriure-les, és a dir, tractar de determinar i de situar les seves característiques distintives”.
Per a Paul Ricoeur (1913-2005) la imaginació és un “agent indispensable en la creació de significats” mitjançant la metàfora. Diu que la imaginació té “les característiques d’una tradició”, culturalment lligada i “constituïda dins d’una història”. Mitjançant l’elaboració de mites, metàfores, narracions, etc., la imaginació dóna sentit al món i a la història, però també guia i orienta els éssers humans dins del seu món vital.
La imaginació, com argumenta Hannah Arendt (1906-1975), és central per a la vida humana des del punt de vista de la facultat de fer present el que és potencialment absent, i per tant, està en la base mateixa de la possibilitat d’acció. Com assenyala en el seu llibre Mentir en política, una característica de l’acció humana és que sempre comença alguna cosa nova, la qual cosa depèn, al seu torn, de la nostra capacitat per allunyar-nos mentalment d’on estem físicament i imaginar que les coses també podrien ser diferents del que realment són. Per tant, aquesta capacitat de canviar fets o d’actuar depèn fonamentalment de la imaginació.
Yuval Noah Harari (1976-…) ens diu en el seu llibre Sapiens: Una breu història de la humanitat (2014) que la veritable característica única del nostre llenguatge no és la capacitat de transmetre informació sobre les coses, sinó la capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut. Que nosaltres sapiguem, només els “homo sapiens” poden parlar sobre unes entitats que no han vist, tocat ni olorat mai. Les llegendes, els mites, els déus i les religions van aparèixer arran de la Revolució Cognitiva, ara fa entre 70.000 i 30.000 anys: invenció de vaixells, llums d’oli, fletxes i agulles, art i joieria, i les primeres proves incontrovertibles de la religió, el comerç i l’estratificació social.
En les darreres dècades, en la filosofia de la ment i la cognició, la imaginació s’ha tractat cada cop més com a “mental-imaginari” o com el paper que juguen les imatges mentals (sensorials) en el contingut de les imatges, però d’això en parlarem un altre dia….