La casa on vivia de petit estava situada a tret de pedra de l’església foravilera del meu poble. Atès que cap altre carrer conduïa al vell temple romànic, la gent que anava a missa havia de passar vulgues que no per davant de casa. Per tant, sabia quins pobletans anaven a missa cada dia, quins els diumenges i festes de guardar i quins quan no tenien més remei que fer-ho. En tenia prou amb mirar per la finestra o sortir al carrer a jugar.
He dit pobletans però hauria d’haver canviat el gènere. Perquè la majoria dels que assistien a missa eren dones. Dones de totes les edats i condicions socials, fins i tot dones de coneguts menjacapellans. L’alcalde – ignoro si per vocació o obligació: la primera autoritat local bé havia de donar exemple en ple nacionalcatolicisme – i no gaires més. Rosegaaltars, en deien els més descreguts. La religió, la pràctica de la religió catòlica, era cosa de dones. De fet, sempre ho havia estat.
Des de fa un temps visc a tret de pedra de la mesquita de la nostra vila. La major part dels musulmans que s’hi dirigeixen a peu o amb bicicleta passen per davant del meu domicili, o molt a prop. Uns hi fan cap en solitari i altres en grup; en aquest cas, negres amb negres i magrebins amb magrebins. Uns hi van xano-xano i altres una mica apressats. Els que no tenen pressa a vegades s’asseuen en algun dels bancs que hi ha sota els plàtans del parc de Santa Clara i, per fer temps – el rés s’ha de fer a l’hora exacta – la fan petar una estona. Si a la reunió s’hi afegeix algú, les encaixades de mans són de rigor. Salaam aleikum, diuen els que arriben. Aleikum Salaam, responen els saludats. De les seves converses només en pesco una paraula: inshallah!. És a dir, si Déu (Al·là) vol. És una expressió que fan servir molt sovint els musulmans, a vegades potser com una falca. Al capdavall, molts de nosaltres també ho fèiem en èpoques menys laiques.
Només una vegada he sentit la crida a l’oració del muetzí. Era un matí xafogós del pic de l’estiu; segurament una finestra de la sala d’oracions devia estar oberta per permetre l’entrada d’aire fresc. Algun veí va sentir el cant i trucà a la policia. Els uniformats acudiren de seguida a la mesquita i s’hi estigueren una bona estona. Vaig sentir veus, algunes més altes que altres. De llavors ençà, no he tornat a sentir mai més el cant del muetzí. Era un cas d’islamofòbia? Probablement.
Tots el que van a resar a la mesquita són homes, adults i vells sobretot. Les poques dones que hi fan cap hi van a netejar. I la mainada a aprendre àrab i a memoritzar sures de l’Alcorà. Només alguns dels homes vesteixen túnica i es cobreixen el cap amb un petit capell; algun ancià fins i tot du gel·laba. Quan celebren alguna festa, tots van de vint-i-un botó. L’última vegada que van celebrar la Festa del Xai hi anaven. La Festa del Xai és una gran festa del calendari musulmà.
Aquell dia, una veïna que mirava passar els musulmans “endiumenjats” camí de la mesquita em preguntà què celebrava amb tanta pompa la comunitat islàmica. Atès que els de la meva generació vam estudiar Història Sagrada, li vaig fer cinc cèntims de l’episodi d’Abraham (Ibrahim en àrab) i el sacrifici del seu fill d’Isaac. Si de petit has llegit o t’han explicat que el déu dels israelites ordenà a Abraham que sacrifiqués el seu fill, sempre te’n recordaràs. Mentre parlava, la veïna em tallà per preguntar-me tota sorpresa:
-Però això no és un passatge de la Bíblia?
I tant que ho és! I dels més coneguts per la seva crueltat. Però la dona ignorava que d’Abraham no sols en parla l’Antic Testament. També ho fa l’Alcorà. Perquè tots, al capdavall, jueus, cristians i musulmans som gent del Llibre, pertanyem a les religions dites abrahàmiques, som branques que han eixit d’un tronc comú. I tanmateix, no hem parat de matar-nos des de fa segles. Ho vam fer a l’Edat Mitjana i encara ho fem, per bé que d’un temps ençà les víctimes de la intolerància religiosa són els membres de les comunitats cristianes del Pròxim Orient, els coptes d’Egipte i els cristians de Síria i Iraq sobretot.
Malauradament, els seguidors de les altres religions no demostren pas ser millors que nosaltres en aquest aspecte. Recordem què va passar fa poc amb la minoria musulmana de Myammar, expulsats sense miraments de les seves llars ancestrals per raons ètiques però també religioses. I així com a Europa catòlics i protestants es mataren durant les guerres de religió, en alguns països del món islàmic -al Iemen sobretot- ara es maten sunnites i xiïtes, les dues branques principals de l’Islam.
Tinc la impressió que, pel que fa a tolerància religiosa, d’un temps ençà fem com els crancs. Si seguim fent passos enrere un dia caurem i ens farem mal de debò.
