M’agradaria veure aerogeneradors instal·lats davant tots els trams de costa que reuneixin les condicions adequades per generar energia neta a partir del vent, tot contribuint a la transició energètica. Personalment (i això és molt subjectiu), mai m’ha ofès estèticament la presència de molins de vent moderns, sigui resseguint les carenes de les serres de la meitat sud de Catalunya, sigui en forma d’estols davant les costes de Dinamarca, o sigui escampats, un aquí i un allà, pel paisatge, com tenen a Alemanya. Més aviat he tendit a veure en els aerogeneradors indicadors d’una societat avançada, que es preocupa pel medi ambient impulsant energies renovables i relativament netes.
A la frase inicial d’aquest escrit, però, parlava de condicions, i no en són poques. Un primer requisit, fonamental, és que les comunitats del litoral vegin amb bons ulls la transformació del paisatge que comportaria l’erecció dels molins a certa distància de la costa. El substrat biofísic també condiciona directament la instal·lació de complexos eòlics. En contra del que podria semblar, són relativament escasses les àrees que presenten unes condicions de força i regularitat del vent idònies per enclavar-hi aerogeneradors i que la inversió resulti rendible. A la costa catalana, el govern de l’estat només identifica una petita zona davant el Delta de l’Ebre i una de més àmplia davant el Golf de Roses com a òptimes. D’aquí que l’explotació de la nostra costa ja estigui en el punt de mira de, com a mínim i que se sàpiga, quatre empreses. Es dona la coincidència que aquest, precisament, és un dels trams més importants del país quant a nivells de biodiversitat marina, presència d’espècies protegides i funcionalitat com a corredor de cetacis. Per molt bé que es vulguin fer les coses, i fins i tot si es prioritzen molins flotants per davant dels ancorats, el dany sobre les espècies hi serà, tal com alerten més i més estudis científics. No és fàcil identificar quin nivell de pèrdua de vida salvatge la nostra societat està disposada a tolerar per tal de produir energia neta. No existeix una resposta tècnica a aquest dilema, sinó que es tracta d’un debat de cultura ambiental i polític que hauria d’estar basat, això sí, en dades científiques.
Per mi, si hi ha un factor clau i que admet pocs matisos, subjectivitats, i nivells de tolerància, és el de la contribució a la transició energètica. Qualsevol parc eòlic tindrà afectacions socials i ambientals, però aquests sacrificis poden valer la pena si la seva instal·lació permet substituir les energies fòssils per energies renovables, molt més netes i segures. És el mínim que cal exigir-los. Però resulta que no existeix cap garantia que això sigui així, tampoc en el cas dels projectes que es plantegen a la nostra costa. A ningú se li escapa que, després d’anys de paràlisi institucional (quan no directament entorpiment) en la promoció de projectes d’energia solar i eòlica, si ara estem en una etapa de creixement explosiu, això té poc a veure amb la consciència ambiental i, en canvi, molt amb el daltabaix en les relacions internacionals i els preus disparats de l’energia. Lluny de ser una situació conjuntural, l’esgotament palpable dels recursos fòssils fa pensar que, d’ara endavant, aquest serà l’escenari que vivim.
Aquesta crisi era una magnífica oportunitat per impulsar, a la pràctica, els discursos i compromisos de transició energètica dels quals tant s’ha parlat en els darrers anys, posant en marxa polítiques i infraestructures per substituir les fonts brutes per altres de netes. En economies de mercat com les dels països europeus, l’augment dels preus dels derivats del petroli i del gas haurien d’haver proveït un estímul addicional per fomentar la transició, sense necessitat d’impopulars pujades d’impostos a les activitats contaminants. No obstant, el que estem veient són governs que estan subvencionant el dièsel i la gasolina, que apliquen limitacions als preus del gas tot convertint-ne la factura en deute a futur, que defineixen incorrectament fonts energètiques com el gas i la nuclear com a verdes per tal de poder-hi invertir, que fan venir gas en vaixell des de les altres ribes de l’Atlàntic i el Mediterrani, que allarguen la vida de centrals tèrmiques i es plantegen tornar a cremar carbó, etc. És en aquest marc, hostil a tota transició, que ara es planteja, a correcuita i sense planificació ni estudis de les afectacions potencials, instal·lar 1.000 MW de potència eòlica a Catalunya abans de 2030. Ho reclamava la consellera Jordà, responsable del departament d’acció climàtica, durant un viatge a Dinamarca per promocionar la indústria eòlica.
En les circumstàncies descrites, qui es pot creure que aquests projectes fomenten la transició energètica? Tot indica que es tracta de projectes per, merament, afegir (i no substituir) energia a les xarxes, amb l’esperança que, així, els preus baixaran, es podrà seguir consumint-ne tanta o més que abans i s’alimentarà, d’aquesta manera, un major creixement de l’economia. Un creixement basat en el major consum d’energia seguiria perpetuant, al seu torn i en economies com la nostra, en les quals producció i consum energètic es correlacionen, un augment continuat de la demanda energètica (i del PIB i de les emissions). Això no seria cap transició, seria apuntalar l’insostenible model actual. Sota aquest model que nega els límits de l’abundància i, per tant, de la física, per més energia que produïm, sempre farem curt.
Durant l’escapada danesa, la consellera Jordà avalava, sense dir-ho, els projectes que s’estan perfilant davant la costa empordanesa, amb l’argument que Catalunya necessita aquests 1.000 MW d’eòlica marina de cara a l’any 2030. Diversos mitjans de comunicació es van fer ressò del seu missatge, però és il·lustratiu que en algun cas, com el de l’agència Europapress, posaven la paraula “necessita” entre cometes als seus titulars i textos. I és que alguna cosa grinyola en aquesta “necessitat”. Qui l’ha determinada? Sota quins supòsits i amb quins criteris? Per què no existia o no ens n’havíem assabentat fins ara? Per a qui, exactament, resulta una necessitat? Existiria aquesta necessitat si fóssim un país d’interior com, posem pel cas, Suïssa? Voleu dir que, en lloc de fer de la necessitat virtut, en aquest cas no s’està fent de la virtut necessitat? i, sobretot, necessitat per a fer què? Si és per fomentar una transició energètica real, que faci disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, cal concretar quines centrals de cicle combinat es clausuraran, quants milions de metres cúbics de gas deixaran de distribuir-se i quants milers de barrils de petroli es deixaran d’importar a Catalunya gràcies a la solidaritat empordanesa.
